Virginia Woolf, una profeta de l’estupidesa dels gèneres

8.02.2019

El passat 28 de gener en el marc del cicle de Literatura i filosofia a la Casa de Cultura de Girona, Teresa Forcades ens parlava del clàssic Orlando, escrit el 1929 per l’escriptora anglesa Virginia Woolf. Aquest llibre, ens deia Forcades, va causar una gran revolució, sobretot en el gènere biogràfic; amb una mirada crítica, Woolf juga amb ironia a definir i encapsular una persona la qual té una identitat que no vol ser definida.

Virginia Woolf

Virginia Woolf

Recordem que estem parlant d’un personatge, Orlando, que un dia va a dormir i quan desperta és una dona; a més, té una vida molt llarga, neix al segle XVI i quan acaba la novel·la corre el segle XX i encara no ha mort. «Això pot fer pensar —deia Forcades— que no hi ha un personatge com a tal sinó que l’autora volia fer una crítica de l’evolució de la cultura durant aquests tres-cents anys.» Sembla ser que Woolf s’inspira pel seu personatge en una amiga i companya sentimental seva, Vita Sackville-West, poeta i novel·lista anglesa, amb qui va mantenir una llarguíssima relació.

La transformació d’Orlando no és cap procés dramàtic ni és fruit de cap intervenció física i recorda —a mi, personalment— a en Gregor Samsa de La metamorfosi de Kafka; tot i que ell es desperta i és un suposat insecte. Notem que Orlando es fa dona poc a poc —com si Woolf s’anticipés a Beauvoir amb el seu «on ne naît pas femme, on le devient»— i l’autora relata com la societat la convida a fer-s’hi a través d’una vestimenta i comportaments determinats.

Deia Forcades que a l’Evangeli de Joan hi trobem una paraula curiosa que s’atribueix a Déu; es tracta de la paraula «kolpos», que en grec antic vol dir «vagina», i és entès com a capacitat receptiva. Apareix també un altre cop en el mateix Evangeli atribuïda a Jesús. Això va servir per il·lustrar un gran problema de rols i d’atribucions estereotipades dels gèneres: la masculinitat com un «ser en si mateix» i la feminitat com un «ser per l’altre». L’essència d’allò femení s’ha concebut, doncs, com a acollida i recepció. «Joan ens parla d’un “Déu kolpòtic”—deia Forcades— d’un Déu que fa la funció d’acollir, com el ventre d’una mare. Aquesta tradicional dualitat actiu-passiu corresponents a home-dona no s’aguanta per enlloc.»

Woolf, però, no ens parla en el seu llibre de simultaneïtat de gèneres ni androginitat. El personatge pateix una transformació, una metamorfosi, i ella és la mateixa, però ha canviat de gènere. Fins a quin punt aquest canvi forma part de la seva identitat? És a dir: sembla que Woolf ens anima a preguntar-nos per la nostra pròpia identitat, a buscar què és ser dona i què és ser home, i així veure si existeixen diferències tan fonamentals que expliquin el per què d’aquesta dicotomia estereotipada; «Virginia Woolf va ser una profeta», ens deia Teresa Forcades.

Orlando defuig l’encasellament identitari per desconcertar el lector, es desmarca del que se suposa que s’hauria de fer en una biografia: definir, precisar, limitar. Qui és Orlando? De qui ens parla el llibre? Podria ser un dit que ens assenyala, podria ser una caricatura —no en el sentit d’exagerar, sinó de retrat satíric— de la societat del moment, podria ser una mofa de la construcció de gèneres en ple segle XX. Segurament és totes tres coses alhora. Sigui com sigui, estic d’acord amb la Forcades: Woolf és una profeta de l’estupidesa dels gèneres.