Vindràs?

2.09.2018

Li planta cara,
la mira als ulls,
s’hi deixa la pell,
li costa un ronyó,
fa mans i mànigues,
es crema les celles,
li bull la sang,
es trenca les banyes,
amb els braços oberts,
despulla l’ànima,
i hi posa tot el cor.
I ens el roba.
Tot alhora.

Així ha estat la contundent resposta visceral a la malaltia de l’Alzheimer d’un cuidador durant tres anys tenint cura de la mare. Ell és l’artista Manolo Gómez, l’autor del projecte expositiu que podeu visitar fins a finals d’octubre a l’església de la Pietat de Vic.

La Mari, protagonista de l’exposició sobre l’alzheimer a Vic | Foto: Fina Valldaura

El títol de la mostra és La Mari, el camí de les pedres i jo, que conté tres subjectes: ella, la María Ruiz, va néixer a Andalusia i va arribar a Catalunya de ben jove a treballar. Aquí van néixer els seus quatre fills i hi va morir fa poc més d’un any. La coneixem a l’exposició per les fotografies en blanc i negre que li fa el fill, ja gran i malalta, en un ambient domèstic íntim, dins del seu pis, mirant per la finestra, asseguda al sofà o al llit. Però també la descobrim pels registres de veu, per les paraules i frases que repetia sovint transcrites pel fill en diversos suports, pels objectes personals com la bossa de mà, la roba o les ulleres complementats amb altres objectes capritxosos com un peluix, una rajola de xocolata, un joc de cafè d’actualíssim disseny escandinau o les copes de vidre tallat com de Bohèmia, perfectament endreçades que mai van ser estrenades. La mostra, sense amagar la cruesa de la malaltia, guarda els blísters de la seva medicació, combinada (amb la complicitat d’una farmàcia vigatana) amb minúsculs missatges enrotllats, escrits pel fill i que ja mai no llegirà ni ella ni ningú, o els necessaris bolquers presentats en un gegant tapís. Tot plegat configura un retrat de la Mari poètic, delicat i dur a parts iguals, ni sòrdid ni càndid.

El segon subjecte del títol, el camí de les pedres, és la gran metàfora de la resposta artística a l’Alzheimer. Davant el procés de desaparició i pèrdua de memòria de la mare apareix una lluita en forma de registre constant i meticulós que com la malaltia, que avança inexorablement, mai retrocedeix. Tot comença quan l’espai  privat interacciona amb l’espai públic. Quan l’obra del taller dialoga amb el paisatge, quan fusiona art i vida, quan l’artista no només mira al seu voltant, l’escolta. El camí de les pedres era literalment el recorregut físic i mental que transitava diàriament el Manolo de casa seva a casa la mare d’anada i tornada, per carrers al costat de camps i descampats que s’anaven transformant per les intervencions de les obres públiques de manteniment, pels canvis climàtics estacionals, per altres persones anònimes i finalment per les seves intervencions artístiques discretes i subtils. Aquella gran pedra que tant li va cridar tota l’atenció va ser el detonant al voltant de la qual va començar a elaborar un projecte artístic, la pedra ja no hi és, queda l’obra. I va anar sumant multitud de troballes que feia pels carrers i les rodalies de l’escola La Sínia, objectes trobats; l’atzar ara exposat . Són els dibuixos infantils al terra, petjades interrompudes a la sorra, núvols amb formes sorprenents, fulles seques, fils elèctrics… Capturar amb la càmera cada detall és el seu combat contra el pas del temps que ho esborra tot. L’artista no l’atura, el sobrepassa.

La Mari, mare de l’artista Manolo Pérez | Foto: Fina Valldaura

La memòria del camí esdevé l’exercici per assimilar i acceptar la capacitat destructora de la malaltia, a la vegada que és la construcció en paral·lel de la recuperació de la memòria familiar. Passa desapercebuda una obra gairebé kitsch i cabdal, són fotografies dins un gran cilindre transparent, muntades damunt de cors. Manolo també guanya la batalla de l’oblit dels orígens familiars i no para fins a construir l’àlbum familiar, reconstrueix allò que la història havia esborrat.

Però mentre l’Alzheimer avança pel cervell de la Mari, els cargols avancen menjant-se el paper de les llibretes o d’un gran retrat de la Mari, que forma part d’un tríptic majestuós, desmuntat i dispersat per l’espai expositiu, titulat Pèrdua d’identitat. Manolo ha revertit la voracitat d’aquest transcórrer desintegrador, fent renéixer d’aquest procés dolorós, posant-li llum, un projecte artístic.

Si resseguim el perfil de la Mari i el perfil del camí, caminem per l’evolució estilística de l’artista i arribem finalment al darrer subjecte del títol. Hi queda el jo, l’artista. El Manolo pintor d’anys enrere ha anat donant pas a un Manolo que investiga amb molts altres llenguatges, per exemple que investiga amb el volum a partir de plegar el paper, de fer-li incisions, posant relleu com a Cicatrius, i el blanc immaculat del paper intervingut per una persona tan pulcre ara conviu amb una extraordinària col·lecció de l’artista espigolador de papers bruts collits de terra, plens de missatges, des de dibuixos, números de telèfon, llistes de la compra, adreces, cartes, notes, jocs infantils, etc.  Fa de conservador de la memòria del camí mentre la seva veu enregistrada ressona dins l’església “¿quien soy yo?”, quan parla amb tendresa amb la mare tot saludant-la, però sona a monòleg existencial.

Una exposició sobre la lluita contra l’alzheimer | Foto: L’exposició de Manolo Pérez a l’església de la Pietat de Vic | Foto: Fina Valldaura

La lluita artística contra la malaltia esdevé, paradoxalment, el gran procés de creixement, de creació artística, de recerca, rescat i reconstrucció de la identitat de la mare i de retruc de la maduresa artística de Manolo Gómez que domina un nou estil personalíssim ben definit, on juxtaposa la plàstica artística amb la poesia visual i l’obra escrita, l’artista que no vol parlar (així va ser durant la inauguració davant les autoritats eclesiàstiques i civils), pren la paraula. El jo, fill, cuidador i artista, farà un exercici de distanciament. S’emmiralla en un vídeo fet per l’amic i artista Toni Casassas, convidat a participar en el projecte. Com ja ha fet en altres ocasions, la darrera i més important, l’any 2014 al Museu de la Pell, Manolo Gómez obre amb generositat el seu projecte i proposa la participació a diferents col·laboradors.

Els tres subjectes se’ns ofereixen tots tres simultàniament, no estant compartimentats ni delimitats en objectes concrets, totes les obres estan impregnades dels tres protagonistes de manera indestriable, i se’ns ofereixen sense ordre cronològic ni formal, sense itinerari, desorganitzadament, competint amb l’Alzheimer i desplegant llenguatges artístics variats, instal·lacions, transfers,  dibuixos, collages, fotos, vídeos, etc.

L’artista outsider vigatà, autodidacte i independent, es vincula amb els seus coetanis locals, com quan també pren amb permís del poeta Víctor Sunyol la seva obra, Birnam, per reeditar-la des d’una nova perspectiva intervencionista plena de sentiment i significat, són les set llibretes de Vendras, així, sense accent ni signe d’interrogació al final, la darrera pregunta que li feia cada dia la mare quan tancava la porta darrere seu i li trencava el cor.

I sense pretendre-ho, també queda inscrit amb aquesta obra magna en la tradició de grans artistes contemporanis que han abordat la malaltia de manera explícita, valenta, sovint emprant material mèdic, a voltes descaradament, com quan és ortopèdic.  Genealogia artística que l’emparenta amb les pintures de l’artista mexicana Frida Kahlo, icona d’una mexicanitat intel·lectualitzada; amb la palestina nascuda al Líban Mona Hatoum, que parla d’exili i desplaçament cultural forçat, per exemple  a l’obra on presenta una cadira de rodes, Sense títol (1998); amb l’artista alemany Joseph Beuys, a l’obra Zeige deine Wunde (Mostra les teves ferides) presentada a Múnich l’any 1976; o amb l’artista espanyol Pepe Espaliú, quan a la performance titulada Carrying cita literalment l’artista alemany: “Decía Beuys que la única manera de progresar y quizás sanar es tomar consciencia y mostrar tus heridas. El arte es también una forma de terapia”.

Aquestes referències artístiques són tant subjectives com inevitables, bé per semblances materials o formals,  i podríem trobar tantes altres, però són superades per la referència conceptual, imprescindible, del videoartista nordamericà Bill Viola quan planteja el tema de la mort en l’obra Nantes Triptych (1992) i afirma “… he comprendido que la verdadera materia prima no es la cámara, ni el monitor, sinó el tiempo y la experiencia, y que el lugar en el que verdaderamente existe la obra no se encuentra sobre la pantalla ni dentro de las paredes de una habitación, sinó en la mente y en el corazón de la persona que la ha visto. Ahí es donde viven todas las imágenes”[i].

Així és tal com passa amb les imatges que veiem de la Mari, construïdes per en Manolo Gómez. No és que la faci viure a la mare, és que l’ha fet immortal en les nostres retines. L’artista ha guanyat a la malaltia, l’art ha anat per davant la ciència. David contra Goliat.

[i] VIOLA, Bill: Bill Viola. Más allá de la mirada (imágenes no vistas), 1993.