Viladecans: “M’afecta tot, fins i tot una mirada que no interpreto”

El pintor Joan-Pere Viladecans diu que renuncia a la idea de convertir-se en un savi

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El pintor Joan-Pere Viladecans té 70 anys i una trajectòria consolidada, però diu que renuncia a la idea de convertir-se en savi: tenia la petita esperança d’esdevenir-ho amb els anys, però se n’adona que no i ho accepta rient. És una persona dispersa que alhora para molta atenció a la formulació d’una pregunta. “No sóc un intel·lectual, sinó un artista”, aclareix, al·legant que no arriba mai a cap conclusió concreta, sinó que reflexiona i llença el dubte a la gent.

Joan-Pere Viladecans | Foto: Ester Roig

Només cal llegir el títol de la seva última mostra per saber que, efectivament, la cosa anirà de dubtes: “Una mirada interior. Una mirada interior?”, s’exposa a la Fundació Vila Casas fins al 22 de juliol. Allà, els quadres giren al voltant d’un repertori de preguntes sobre el cos i l’esperit, un diàleg entre la ciència i l’art. Segons l’artista, dues disciplines de camins paral·lels que no s’arriben a tocar mai però que sovint es preocupen pels mateixos temes: “La medicina ataca la mort, l’art li posa trampes”.

La trampa de Viladecans és entrar dins dels cossos i il·luminar el seu interior. Ho fa a partir de pintures que sovint conjuguen dos plans: a darrere, la radiografia d’una part del cos; sobre seu, objectes que expliquen la relació d’aquest amb la vida exterior, com ara un llum, un teló, una pinça o un grup de persones. El pintor vol que l’espectador reflexioni sobre quina és la seva mirada interior, i que s’interrogui sobre si aquesta és veritable o si hi ha alguna cosa més enllà.

És a dir: si tenim una ànima. O no: “Jo no crec en una obra tancada, cal donar pistes i encadenar dubtes, no m’agrada explicar sinó suggerir”. Davant la pregunta de quines són les seves influències, explica que provenen sobretot de la literatura i de la música. Això és, diu, per raons d’origen: “Jo sóc de barri, de petit anava al Palau de la Música i llegia moltíssim”. Fa referència a Thomas Mann –de qui manlleva el concepte de tomba interior– o a Franz Kafka.

De fet, de jove havia treballat fent recados amb l’editorial AEDOS. De tant en tant, s’enduia els llibres diumenge i els tornava dilluns. Fins i tot hi va haver alguna obra que mai va arribar a tornar al seu lloc original, però això no es pot dir. I si llegia tant i té inclinacions artístiques, no va preferir mai ser escriptor i no pintor? Respon que no, que sempre ha tingut una inclinació natural per les imatges i s’ha expressat millor dibuixant, i que deixi de tractar-lo de vostè. Un dia, recorda, quan era petit i estava malalt, vaig pintar tota la paret de l’habitació amb la meva ungla.

Però seria mentida dir que no escriu: el podem llegir setmanalment a La Vanguardia. L’editorial Comanegra unirà tots els seus articles i els publicarà pròximament. Et fa més vergonya que et llegeixin les columnes o que et mirin els quadres? “Els quadres”, contesta, tot i que assegura que l’avergonyeix gairebé tot.

Quan ha de fer una exposició i treure les obres de casa, les embala perfectament. Les tapa ben tapades, no només perquè els transportistes no les vegin, sinó perquè tampoc ho facin els veïns o les persones que passin per allà. En un museu ja està previst que mirin les seves creacions, però en altres contextos li genera nerviosisme: “És molt íntim”. Encara t’afecta el que pensin sobre la teva obra? “M’afecta tot, fins i tot una mirada que no interpreto”. Setanta anys de vida i segueix tenint la síndrome de l’impostor: tem els mals comentaris i no es creu els elogis.

La trajectòria de Viladecans va començar quan l’any 1967, amb només dinou anys, va fer la primera exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc. Tot i que recorda, rient també, que no hi va anar gairebé ningú, al Cercle hi tenien una biblioteca artística espectacular i ell va devorar aquells llibres. Dos anys després, i havent variat una mica l’estil, va fer una exposició a la Sala Gaspar. El va presentar Joan Brossa i va triomfar: ho va vendre absolutament tot i el van visitar personalitats com Joan Miró, Tàpies o Joan Prats. A partir d’aquí, es va professionalitzar i ha exposat arreu del món.

De Kafka, a l’exposició de la Vila Casas en cita directament una obra: Un conte de les Ragged Mountains, escrita el 1826 i publicada el 1844. Resulta que en aquesta narració, l’autor hi va definir una malaltia que gairebé cent anys més tard es va comprovar que existia, i que va passar a anomenar-se “la síndrome Marfan”, perquè el metge que la va corroborar es deia així. A Viladecans això li serveix per parlar sobre la potencialitat de l’art i, un altre cop, els camins que corre en paral·lel de la ciència: “L’art intueix, avança coses que encara no podem comprovar”.

D’aquesta necessitat d’entrecreuar disciplines en parla Glòria Bosch, curadora de la mostra de la Vila Casas junt amb Mercis Rossetti. Bosch n’ha escrit un text preciós que es publica al catàleg: “Aquesta proposta complementa les mirades i ajuda a entendre […] la suma de relacions i d’interpretacions que construeixen possibilitats des de la diferència. En definitiva, la manera com poden actuar els canals oberts de comunicació […] El més important és entendre que ens necessitem els uns als altres per sumar a l’hora d’interpretar qualsevol anàlisi, ja vingui de l’art o de la ciència, però sobretot, hem de comprendre que qualsevol fet i evidència externa ens situa dins nostre”.

“De vegades penso que en el que faig s’hi reflecteix tot, i de vegades penso que no s’hi reflecteix res”, dictamina el pintor, mentre cita Miró quan diu que la seva obra són les seves memòries, i que no cal escriure res més. Ara bé, de la societat diu que sí que en parla, perquè creu que qualsevol artista, quan treballa, opina del seu context. “L’art té un compromís amb l’època que viu”, afirma, “i no sempre ha de ser polític, però sí amb la societat i amb un mateix”.

El pintor, que va ser un dels artistes seleccionats per representar la Generalitat de Catalunya a l’Exposició Universal de Sevilla de l’any 1992, i que té una sala dedicada al Parlament, porta sempre una llibreta a sobre perquè les idees li vénen a qualsevol lloc: “Com una malaltia, la inspiració em provoca neguit i em genera la necessitat de treure-la de dins”. Viladecans diu que continuarà expressant-se a través de la pintura sempre que es compleixin tres condicions: que tingui alguna cosa a dir, que no es repeteixi i que no s’avorreixi. I si vostè ja és un savi? “No te n’enfotis, de mi!”. Riure sobtat, cara atenta… “I ja m’has tornat a dir de vostè!”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació