VIII Biennal de Jafre: Pànic Col·lectiu

19.08.2017

En un peculiar poble empordanès de 6,72 km² i 386 habitants té lloc cada dos anys la que diuen que és la biennal més petita del món. I ja sabem, “al pot petit hi ha la bona confitura (i el millor verí )”. També és coneguda com la biennal més breu del món: dura tot just 24 hores. I, “lo bueno, si breve, dos veces bueno“, que diuen els castellans.

Intervenció de la Biennal de Jafre | Foto: Xavier Vila Soler

Intervenció de la Biennal de Jafre | Foto: Xavier Vila Soler

Iniciativa de l’artista argentí resident a Londres, Mario Flecha i Carolina Grau, la biennal de Jafre arriba a la vuitena edició. Amb caràcter de Festa Major expandida, sopar popular inclòs, aquesta peculiar trobada bianual amaga a alguns racons del poble sorpreses en forma de vídeo, àudio, fotografia, instal·lació, pintura… Enguany, els comissaris Camila Canellas, Miha Colner, Inés Jover, Cuauhtémoc Medina, David G.Torres i Daniel Teruggi han escollit les obres d’una vintena d’artistes que exploren la por i els mecanismes que l’animen.

Hilofobia, ombrofobia, omfalofobia, xantofobia… són noms tan estranys per a temors tan insòlits com la fòbia als arbres, a la pluja, als melics o al color groc. El pànic sembla que ens lliga a el més animal, als instints, a l’irracional, però la por és també una arma de control: ens fa fràgils i manipulables. “La por és d’un mateix. El terror, de tots” s’escolta a Cita a cegues, peça sonora de Viviana Lombardi. Un carrer més amunt, trobem Trepanacions (Sons de la morgue) de l’artista mexicana Teresa Margolles, obra que ens endinsa en les intimitats d’un dipòsit de cadàvers per fer-nos testimonis auditius de la perforació d’un cos inert. Així, l’invisible roman invisible, però els silenciats recuperen la veu. Margolles exposa la violència exacerbada dels càrtels mexicans de forma metonímica. Com la llengua perforada del jove punk o els llençols embeguts en sang de les víctimes dels narcos, “perquè les víctimes no siguin mercaderia de rebuig”- plany Cita a cegues de Lombardi.

L’horror és Medusa. La barbàrie és tan potent que cega. Per això, l’argentí Enrique Jezik aborda la capacitat de destrucció humana des de la metàfora i el símbol. Al vídeo Desmonte, una casa és derruïda per tres excavadores en tan sols una hora. Com el suggestiu readymade Una bossa de brides usades subjectes per una bridad’Antonio Ortega. Agressió velada on aquest eficaç objecte d’immobilització s’entortolliga en una cantonada creant un embolic sense sentit.

Un dels espais de la Biennal de Jafre | Foto: Xavier Vila Soler

Un dels espais de la Biennal de Jafre | Foto: Xavier Vila Soler

No cal anar massa lluny ni en l’espai ni en el temps per trobar testimonis de les atrocitats comeses en nom d’un ideal. Jonathan Allen, Maha Maamoun i Osama Dawod examinen l’eficàcia de la por com a instrument polític de control. A Twenty First Century Silks, vídeo monocanal hipnòtic per la seva senzillesa i austeritat, Allen desplega banderes amb icones populars i idees abstractes que revelen els temors de la nostra societat: la guerra, Mickey Mouse, la fe, els diners, les armes, la llei

Night Visitor de Maha Maamoun i T & N d’Osama Dawod recorden els abusos de poder i les vulneracions dels drets humans perpetrats en moments d’especial tensió i incertesa política. Night Visitor, terme col·loquial usat per designar la pràctica del règim de Mubarak de detenir activistes polítics durant la fosca, compila vídeos d’entrades furtives a edificis de màxima seguretat estatal. Per la seva banda, Osama Dawod capta el moment en què els treballadors de la cadena El Tawheed & el Nour abandonen el seu lloc de treball després d’una dura jornada de feina just en el moment en què els Germans Musulmans prenien el control del país.

El treball aliena (Marx dixit). La massa també (Freud dixit). Dos artistes tan diferents com Sylvie Blocher i Younes Rahmoun exploren la universalitat dels nostres temors. L’evocadora cinta d’animació Habba de l’artista marroquí Younes Rahmoun narra el viatge místic d’una llavor extraterrestre que emmigra a la recerca d’un territori on créixer i reproduir-se. Desig, incertesa, por. L’artista francesa Sylvie Blocher proposà una performance participativa on tothom qui va voler va poder escriure la seva angoixa més gran en un bloc de notes. Durant el 5 d’agost, algunes de les frases es van traslladar a cartolines que es van penjar com si es tractés de roba estesa per formar un gran mural. Les pors més repetides: a la mort, a la traïció, a l’altre. L’endemà, com a clausura de la biennal, totes les torbacions es van incinerar. Les cendres es van dipositar en un sot on temps abans s’alçava un arbre ara ja mort. Aviat, una placa convidarà als passejants a rentar els seus temors en aquest punt.

“L’humor és el procés que permet fer un pas a un costat de la realitat quan aquesta es torna massa angoixant” creia André Breton. Les fotografies de Jaka Babnik capturen les paradoxes visuals que apareixen espontàniament en el paisatge quotidià. Treball topogràfic a l’anvers d’Bernd&Hilla Becher, retrata espais urbans caòtics mancats de sentit que han perdut la seva funció original (si és que mai la van tenir), imatges absurdes que fan que ens preguntem Why so Serious?

Certament, les adversitats és millor prendre-se-les amb (bon) humor. Per això, Marc Serra, artista que tendeix a l’obra meta-conceptual de caràcter multimèdia presenta en aquesta ocasió una pintura “offline” -com el mateix artista l’anomena- realitzada on demand pel seu pare, pintor hiperrealista autodidacte a partir d’un famós memeA Batman Would Have Kicked You el superheroi quiròpter etziba mentre ens bufeteja “eres artista conceptual porqué no sabes dibujar”. En art, com en la vida, s’ha de matar al pare (metafóricament parlant, és clar). I quina millor manera d’acabar amb ell que apropiant-se del seu treball? Això és el que ha fet Xavier Aballí, que ha copiat les date paintings d’On Kawara a dues rèpliques actualitzades que daten del 17 de maig (dia en què l’artista rebé la invitació a la biennal via correu electrònic i 5 d’agost, dia de la inauguració.

Una de les obres de la Biennal de Jafre | Foto: Xavier Vila Soler

Una de les obres de la Biennal de Jafre, de Marc Serra | Foto: Xavier Vila Soler

La intervenció més temible de totes per a un millennial la plantejà Mario Santamaría: 23/4. Així, la connectivitat de la xarxa wifi del poble deixà d’estar operativa durant una hora els dos dies que durà la biennal. Seixanta minuts que es presenten perfectes per a aprofitar-los rentant les nostres pors al monument-confessionari de Sylvie Blocher. Els ateus també necessitem espiritualitat.