La reencarnació de les mares de postguerra

9.05.2016

Permeteu-me que vagi per feina, no tinc ganes de dir res sobre Victòria que ja es trobi al programa de mà i que no paro de veure reproduït en les crítiques que he llegit fins ara. Així que ens saltarem la vaga dels tramvies, que tots els personatges tenen un secret i que és una obra del que es diu i no es diu.

Emma Vilarasau a Victòria, de Pau Miró, al TNC

Emma Vilarasau a Victòria, de Pau Miró, al TNC

 

Ens saltarem, fins i tot, l’escenografia de Max Glaenzel que juga tant amb el dins-fora, tampoc farem menció al ritme d’entrades i sortides d’escena, d’un mecanisme complex i a la vegada precís que sorprèn.

No cal tampoc que diguem res de Pau Miró, de les seves obres anteriors, de com ha guanyat el premi nacional de la crítica d’Itàlia i que aquesta obra tanca una etapa i que l’univers del Raval el porta allà on va. No, tampoc parlarem de jugadors, de búfals ni de girafes. I sobretot, deixarem de banda el trípode temàtic de la por, la corrupció i l’absurd. Ens serà completament igual si hi falta l’amor o no, i si els falangistes porten la camisa fosca per anar al barber o només se la posen el diumenge.

Fins i tot, posades a renunciar, també passarem per alt la visió de gènere i no criticarem que en el dossier de premsa de l’espectacle només es citin homes com Luján i Marsé, i es deixin de banda Rodoreda i Capmany. Al cap i a la fi, quan un escriu una bona obra al final penses que pot tenir els referents que li doni la gana, i més si la protagonista és una dona.

Diré, ben ràpid, que és una obra de maquinària pesada, que forçosament pel fet de tenir tants protagonistes, presentar-los i conèixer part de la seva història, necessitem una introducció més llarga. No, no tenim una protagonista amb meres comparses. Sobretot no diré que està interpretada per un elenc de luxe ni parlaré d’interpretacions impecables en una precipitada frase al final d’aquest article.

Tot això ho obviaré per poder arribar on vull anar el més ràpidament possible. A la interpretació de Victòria. Emma Vilarasau no ha fet d’ella sense energia, ni ha fet d’ella de manera molt continguda, sinó que ha aconseguit tenir l’ànima de les nostres iaies i mares. Em refereixo a les dones que hem vist a les nostres famílies: pràctiques, obsessionades amb el menjar perquè han passat la guerra, tosques, rudes, bones dones però sense gaires complicacions, que s’atabalen amb els grisos, que a la pregunta de si ets feliç o no pensen que estàs carregada de punyetes. No fa de Fedra cansada i sense majestuositat; tampoc fa de Winnie rude i ingènua; ni té la mala llet d’Eva Dolç matisada per la por. Fa una altra cosa: està irreconeixible. Ha aconseguit la transsubtanciació en un paper poc vistós, sense grans moments d’espectacularitat dramàtica. La grandesa del seu treball interpretatiu es mostra de manera humil i mig camuflada: quan dubta si ha d’anar ara mateix a Sant Gervasi amb un desconegut, però resolutiva agafa la jaqueta perquè la pela és la pela; la que diu l’arròs ja està fet; la que davant d’un nom complex com poliomielitis contesta “la pòlio?” amb contundència; la que diu tinc molts “gastos”, la que s’agafa les mans i gesticula poc, la que no diu una nota més alta i sempre mira el món com si l’haguessin fet massa gros per ella, i a mi, no m’atabalis.

Emma Vilarasau i Pau Miró

Emma Vilarasau i Pau Miró

Sabem qui són aquestes dones, són les nostres mares, les nostres iaies, les nostres tietes… Tenen els mateixos gestos, la mateixa mirada, aquesta manera rude i noble de veure el món, dones polides i endreçades que es netegen la cara amb aigua de colònia, i que s’hidraten el rostre amb oli d’oliva. Dones gens sofisticades, pràctiques i de no estar d’hòsties. I malauradament també sabem que aquestes dones, que hem estimat i hem conegut, no tenen fusta d’heroïna, sinó de llevar-se ben d’hora i trencar el gel al safareig, i de quatre pessetes fer-ne un duro; que són de nedar i guardar la roba, i que pensen que “si no vols pols, no vagis a l’era” i de dubtes, pocs per no dir cap.

Però és meravellós que aquesta dona sigui la protagonista, tingui un despertar, i faci el que no va fer, perquè no hem d’oblidar que una només pot fer allò que la seva època li permet. No estic parlant de la Capmany, la Polo, la Vernet, l’Arquimbau, la Bertrana, la Montoriol; tampoc estic parlant de la Neus Català ni cap dona militant, sindicalista… Estic parlant de les nostres mares i àvies, parlo de la dona catalana de classe baixa, sense accés a l’educació, que ha après a viure supeditada al marit des de sempre.

Gràcies Pau Miró per donar-nos en el teatre el que no ens ha donat la vida, regalar-nos la transformació que no ens van poder donar, perquè elles només ens parlaven de treballar 16 hores a la fàbrica. Es mereixien una història en què aconseguissin la victòria, per fi la tenim.