Victoria Cirlot i l’aventura del Grial

20.12.2014

Una de les virtuts discretes de la cultura és l’aliatge entre la profunditat i la lleugeresa, però a vegades pot semblar que quan tractem de pensar-la no sortim de la reiteració d’uns llocs comuns, d’uns motius, com si no hi aprofundíssim prou —parlo de cultura, és clar, no pas del seu simulacre—; tanmateix, és un fet que durant molt temps la cultura es va construir amb un ventall de motius limitat, i això no pas per debilitat, sinó perquè la reiteració fonamentava.

Ywain batallant contra Gawain

Ywain batallant contra Gawain

Caldria preguntar-se llavors si aquest desassossec que sentim no delata un error de concepte, ja que és evident que no cal posar èmfasi en l’originalitat perquè una creació humana tingui sentit. A l’edat mitjana en canvi, com afirma Cirlot, hi havia una passió repetitiva, s’escrivia sempre sobre el mateix i ningú se n’estranyava, no existia l’originalitat. No ens hauria de xocar que la saviesa antiga s’hagi condensat a partir d’una mimesi constant, d’una insistència.

En aquest sentit, el símbol del Grial —que en literatura medieval no apareix fins al darrer roman de Chrétien de Troyes, El conte del Grial, de 1180— constitueix una icona enigmàtica i torbadora, el significat de la qual, com tot símbol, no s’esgota per reiteratives que semblin les facetes que mostra. I encara pot sobtar més quan Cirlot afirma que, contra l’opinió generalitzada, el Grial no és un objecte tangible del qual algú se’n pugui apropiar, sinó una aventura del coneixement que s’inicia per la fal·lera d’esbrinar què és l’enigma del Grial, ja que Chrétien va deixar la novel·la inacabada.

Llegir o escoltar Cirlot, Argullol, Llovet, Marí i tants altres —o no tants potser— constitueix també una aventura del coneixement, un goig que no em costaria tant d’expressar com m’estimo més abstenir-me’n, no tant per inefable com per sentit del pudor. No puc ser imparcial; van ser professors meus —i jo un alumne que no els feia justícia, d’un gris indiscernible, abismal—, i no voldria que la gratitud que ara els tinc fos mal interpretada, ja que no busco res elogiant-los i, a més, queda lleig. M’interessa més recalcar alguns aspectes que Rafael Argullol i Victoria Cirlot van exposar el dimarts 16 de desembre en la presentació que van fer a la llibreria La Central de Grial. Poética y mito (siglos XII-XIV), el darrer assaig d’ella.

Per Argullol el llibre traça la genealogia del mite del Grial, a vegades contradictòria, i n’explora l’abast amb un afany totalitzador, tant històric —el de la Tercera i la Quarta Croades— com simbòlic. En paraules seves, tots els mites culturals tenen en comú que els interrogants que plantegen transcendeixen la seva època en el sentit que dialoguen en pla d’actualitat, no són tant una resposta com una pregunta extraordinàriament forta que va ressonant a través de les màscares que adopta en cada època. El Grial, en aquest sentit, troba també el seu moment culminant, aquell que informa sobre la seva naturalesa vertebradora; Cirlot l’emplaça en l’escena d’El conte del Grial en la qual Perceval assisteix sense esperar-ho, al castell del Rei Pescador, a un seguici format, entre altres, per un patge que duu una llança amb la punta que sagna i una donzella que porta entre les mans un grial; fins a tres cops li passen per davant i ell, però, no pregunta; més tard la donzella del Bosc li fa saber que les desgràcies que se succeeixen a partir de llavors provenen tot just del fet de no haver preguntat.

Per Argullol, la pregunta a l’entorn de per què no ho fa potser ens informa sobre la naturalesa de la condició humana. I aventura una doble resposta: per por o prudència, o bé perquè el silenci seu és en realitat la pregunta mateixa. Ens trobem davant el clarobscur fonamental del mite, que en el cas del Grial madura tot replantejant en branques diferents les mateixes respostes, fins culminar amb la vitalitat de Wagner i, potser encara avui, amb llibres com aquest, perquè al capdavall la qüestió que Cirlot acaricia aquí és quina és la naturalesa del Grial, i fins i tot quina és la pregunta, si el Grial viu fora de nosaltres o està en nosaltres; potser ens interroga per nosaltres aquí, pel destí o la transcendència possibles, en una transmutació contínua, un símbol més enllà de l’objecte.

Presentació de 'El Grial. Poética y mito (siglos XII-XIV)' a La Central

Presentació de ‘El Grial. Poética y
mito (siglos XII-XIV)’ a La Central

Per Victoria Cirlot, que pren llavors la paraula, el Grial té una polivalència significativa, impossible de definir; sols es pot dir que és un símbol. Però sí podem intentar comprendre com es construeix, com demanava Duby. Abans de 1180 podem parlar del simbolisme universal de la copa però no del Grial, que etimològicament vol dir ‘plat’, un element de la vaixella; és Chrétien qui el transforma en un objecte meravellós, sagrat, gòtic, que irradia llum, però com a “sant” no apareix tant en ell com ho farà després. El context en què sorgeix és ple d’incertesa; els romans del Grial són una resposta a la problemàtica tremenda de la Tercera i la Quarta Croades. No hi ha obra medieval que no es faci per encàrrec, i el cas d’El Conte del Grial no és l’excepció; és Felip de Flandes qui l’encarrega, en un context caracteritzat per la devoció a les relíquies.

La novel·la artúrica és la gran novetat del segle XII, l’origen de la novel·la moderna, i es canalitza mitjançant la Matèria de Bretanya, on l’antic mite cèltic es presenta a través d’una ficció literària plena de meravella, però racionalitzada. El roman apareix també com la problematització del conte, i en aquest sentit El conte del Grial significa un gir brusc en la novel·lística de Chrétien perquè amb ell la religió entra en la novel·la. El mite del Grial s’elabora llavors perquè cal una resposta a l’aventura de la Croada: és una cosa sabuda que el Sepulcre es perdrà (com, en efecte, succeirà pocs anys més tard, el 1187), i aquesta certesa genera la necessitat d’una resposta imaginària, una recerca no del Sepulcre, sinó del Grial.

Això representa una gran novetat. Chrétien obre un món i els qui vindran després l’aniran omplint, per raons diferents. Ell a més vol deixar conscientment un enigma, és deliberadament ambigu, mentre que els qui vindran després voldran oferir, en canvi, respostes; Chrétien fou, en efecte, massa modern. Els seus continuadors evidencien allò que diu Vila-Matas sobre el fet que la novel·la és infinita, els finals són postissos, la novel·la sempre queda oberta.

Senten doncs la necessitat d’explicar Chrétien, i per això s’esforcen a traçar la genealogia del Grial. Per Wolfgang von Eschenbach, el millor de tots, el Grial no és allò que es conquesta per les armes, i per això un dels símbols de la poètica del Grial és l’espasa trencada. Robert de Boron, mal escriptor, la fa remuntar al segle I, amb Josep d’Arimatea i Longinos… De manera que de mica en mica es dissol la indeterminació obrada per Chrétien per anar derivant a una cristal·lització del mite; però això no el va pas esgotar, ja que tots els continuadors sense excepció van continuar en diàleg estret amb Chrétien en una època en què els autors, precisament, mai no se citaven. I el Perlesvaus, d’autor anònim, ja constitueix un autèntic palimpsest perquè Chrétien hi és al darrere.

És així com es genera una poètica del Grial, a partir d’una conversa d’autors entre si en la qual, de 1180 a 1230, hi ha un treball sobre el mite a partir del motiu de la pregunta, per mirar d’extreure’n significats nous. Perceval en aquest sentit és l’antiÈdip, perquè no pregunta, fins que en la primera meitat del segle XIII s’arriba a un mite visionari, a entendre que el coneixement ja no importa tant com veure, que és el més important de l’època gòtica. La catedral es projecta llavors justament per facilitar la visió de la llum, però també com un suport a la invisibilitat de l’elevació del cos de Crist; i la resta és inefable, com Galaad quan mira què hi ha a l’interior de la copa a la Queste del Saint Graal i assoleix la contemplació. En Wolfgang von Eschenbach la pregunta ja no és per què, ja que per ell el Grial és Amor, i l’heroi s’haurà de desprendre de si mateix per interessar-se pel mal de l’altre —un motiu que Simone Weil reprendrà en el segle XX, segons recalca l’autora—; i en el Parsifal de Wagner la qüestió ja no és la pregunta, sinó que l’heroi ja sent la ferida.

En el torn de preguntes, Cirlot afegeix que el llibre recull no tan sols els passatges fonamentals sinó també les imatges, que construeixen un discurs visual: el Sant Grial es presenta com a irrepresentable en les miniatures, fins al punt que en les escenes on hi hauria d’aparèixer no ho fa…

Perceval-ChretienPel que fa a la sospita si Chrétien és de debò ambigu o bé no acaba de saber què té entre mans, Cirlot comenta encara que molts romanistes han afirmat que, en efecte, no entenia els mites celtes, una opinió doncs molt comuna que ella no comparteix en absolut. En ell hi ha una necessitat constant d’ambigüitat que és pròpia del gènere que ell inaugura. Contra la tradició oral, a més, Chrétien construeix el roman per mitjà de la conjointure, un neologisme que ve de conjoindre, ‘unir’, ‘construir’ un text, i ell sap que això no s’ha fet mai abans, per contraposició a l’especejament que pateixen els textos a mans dels joglars, com ell mateix declara en el pròleg d’Erec. Busca intrigar, que la gent ho comenti, i això resulta nou en el segle XII…

Sortint de la llibreria, nou segles més tard, penso en l’abisme que l’estafa social que patim ha tornat a obrir en relació amb l’alta cultura, una distància que la instrucció universal havia anat escurçant fins no fa tant temps. I, a mode de clarobscur, se m’acut també que ara almenys han aparegut eines meravelloses com Internet on la inquietud i el discerniment es poden obrir un camí personal, propi, pels viaranys de l’analogia i l’atzar fecund, escurçant les distàncies amb la cultura que anhelem i mantenint viu el contacte en la mesura que podem.

Ha estat per aquesta via com jo mateix he accedit no fa gaire a les dues conferències que Victoria Cirlot va impartir a començaments d’octubre al Museo de las Artes Visuales de Santiago de Xile, enlluernadores, un festí de la intel·ligència a propòsit de la teoria de la imatge a partir de l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg i d’allò que ella anomena la visió oberta, i que recomano amb fervor. I no em costa gaire pensar llavors —un altre lloc comú, què hi farem— en les paradoxes de la globalització, quan és qüestió d’aquest Grial que encara avui ens incita a intentar percaçar-lo, i que encara avui, per fortuna nostra, no se’ns deixa extraviar del tot.