Víctor Sunyol. Cartes a un jove dissenyador

15.09.2015

Dilluns Víctor Sunyol va impartir la lliçó inaugural del curs 2015-16 al Centre Universitari EINA. Poeta i assagista, Sunyol ha fet una aproximació al fet creatiu a partir de dos textos singulars de Jordi Domènech i Albert Ràfols-Casamada. Podeu escoltar l’àudio de la conferència al peu d’aquest article.

Víctor Sunyol a EINA | Bernat Puigtobella

Víctor Sunyol a EINA | Bernat Puigtobella

 

La conferència de Sunyol es titulava ‘Des de l’ampit de la poesia’, perquè és des del llindar de la creació poètica que Sunyol es mira el món. “L’ampit és una frontera, un espai de trànsit, no pas un lloc assentat ni acomodatici. Hi ha maneres d’afrontar la creació, de ser-hi, que són comuns a tots els àmbits creatius”, va dir Sunyol, que al llarg de la seva exposició es va referir puntualment a dos textos rescatats de les tenebres de l’hemeroteca: el text ‘Ampit. Poètiques possibles’, del poeta i pintor Ràfols-Casamada, publicat l’any 1982 a Ampit, la revista d’EINA. I una poètica escrita pel poeta i dissenyador Jordi Domènech l’any 2001 per a la revista Mobles 114. Sunyol va fer distribuir entre els assistents un full imprès a doble cara amb els textos de Domènech i Ràfols-Casamada: “Aquest paper us hauria de servir per tota la vida”, va dir davant d’una nodrida audiència d’alumnes que dilluns posaven els peus a EINA per primera vegada i que l’escoltaven amb un silenci àvid i atent. Tots dos textos es poden llegir com dues cartes a un jove dissenyador.

Dues actituds davant la crisi del llenguatge

Davant la crisi del llenguatge, el poeta pot adoptar dues actituds. Una és continuar creient en el llenguatge com a eina. L’altra és emparar-se en l’actitud de Lord Chandos, l’heroi de Hoffmanstal, i declarar-se rebel davant d’un llenguatge que ja no serveix. Des d’aquesta tradició, la feina del poeta consisteix a treballar per dir el que no es pot dir. És a dir, partir de la indigència inevitable del llenguatge per articular algun sentit a partir del mateix llenguatge. “Aquestes dues línies coexisteixen. Els que hi creuen, és com si es passegessin per un jardí, un espai natural delimitat, domesticat. Qui no confia en el llenguatge, en canvi, està escalant una paret sense preses i s’hi juga la vida. Aquest escalar pot ser una bona metàfora de la creació”, diu Sunyol.

“Quan jo vull dir una cosa, i la vull dir amb poesia, només per això ja és indicible, ja no es pot dir. És per això que la meva feina com a poeta és impossible. Les poètiques del fracàs són aquelles poètiques que es van construint a mida que un va treballant”, va dir Sunyol. “Crear és enforntar-se a allò impossible. Provar allò que ja sé que no podré fer. Ho vull fer justament perquè no es pot fer. Aquesta poètica es pot traslladar al món del disseny i de l’art”.

“Quan forces el llenguatge i en treus tot el suc, encara que sigui a costa de violentar la gramàtica, és quan t’obligues a parlar de debò”. Hem d’amagar el problema del llenguatge? O l’hem d’afrontar i agafar el toro per les banyes?, es pregunta Sunyol. Aquest enfrontament amb l’impossible és l’únic motiu pel qual algú pot posar-se a crear. Dit d’una altra manera, qüestionar el propi llenguatge és la funció de l’art mateix.

 

Des d’on i cap a on?

D’on sorgeix la creació? Des d’on creem? No partim de zero, certament. No som verges. Sempre hi ha la tradició. N’hi ha dues, de tradicions. Primer la que ens cau a sobre, pel lloc i el moment on hem nascut. Això ja ho tenim, encara que no hàgim llegit res. I en segon lloc hi ha la tradició que nosaltres ens fem. Sunyol evocava una frase de María Zambrano, aquella que diu que “quan triem, ens triem”. Triar és triar-se. Venim de la pròpia tradició i de tot els que ens envolta.

“El problema és que tenim molta informació que no serveix per a res. Cal triar. Creant, ens creem. L’objecte de la creació és també el subjecte. La veu pròpia no és una cosa que puguis buscar i trobar sinó que te l’has de fer, et vas fent”, afirma Sunyol.

L’altra pregunta seria: Cap a on anem en la creació? Sabem que no hi arribarem mai. Si algú es pensa que ha arribat a la seva fita, està mort. Sempre hi ha un pas més enllà. L’objectiu sempre és més enllà. El creador no només és l’executor de la creació sinó que és una peça més de la creació. es crea des de la creació. El poeta no parla de, sinó que hi és. Parla des d’una consciència que després traspassarà el lector. “Aquest no anar-hi sinó ser-hi i no arribar mai, són les clàusules de tota creació”, remata Sunyol.

 

Tres consells a joves dissenyadors

Sunyol va tancar la conferència amb tres divises molt clares:

1. Menys és més. Fins que ja és menys. Ràfols-Casamada ho va deixar dit a l’ampit: Concisió, denistat. La brevetat com a principi actiu.

2. El gust es fa, i cal voler créixer amb el gust, cal que ens eduquem en el gust. Tartoksvi deia que els productors de cinema són traficants d’estupefaents. Ens invadeixen d’imatges, i ens diuen que de gust no hi ha res escrit. Mentida podrida!

3. La bellesa no es busca. T’hi has de trobar. La bellesa ha de suscitar en nosaltres un moment de suspensió, que és alhora estupor i espant. No hi ha art sense aquest astorament inicial. Després vénen totes les racionalitzacions dels savis.