Víctor Labrado: “La mar està morta”

10.01.2019

Les aigües que banyen Gandia han calat els últims premis literaris de la ciutat. El novembre passat es feien públics els noms dels guanyadors. Teresa Pascual en la categoria de poesia i Víctor Labrado en la secció de narrativa. Tant el poemari de Pascual (Vertical) com la “novel·la sense ficció” de Labrado (Veus, la mar) són obres profundament marítimes. Els dos guanyadors (tres, de fet: es va reconèixer la trajectòria de l’escriptora Àngels Moreno amb el II Premi Joan Roís de Corella) han acollit la mar per recordar-la: perquè l’estem perdent, o l’hem perdut. Les obres, ja publicades, les edita Edicions 62.

“Hem perdut una cultura”. | Foto: Família Vidal

Ahir, els dos autors presentaven els volums que els han fet vencedors a la Sala Picasso de la llibreria Laie.

De l’obra de Labrado (Sueca, 1956), l’editora Pilar Beltran en destaca els “molts  i diferents mèrits” que té: “Tots vam quedar corpresos per la qualitat de llenguatge, la susceptibilitat de la veu, la mirada al passat que ens porta al present”. Encabeix el llibre dins la tradició més marina de la literatura catalana. Ruyra (El rem de trenta-quatre), Pla (Aigua de mar), Barral (Catalunya des del mar). La literatura que explica la vida marinera, la labor dels pescadors, una literatura de veus orals. “És un llibre atípic dins del panorama literari actual”, considera Beltran.

Sobre Pascual (Grau de Gandia, 1952), poeta de trajectòria consolidada (el 1987 ja guanya el Premi Senyoriu d’Ausiàs March amb Flexo), coneguda pels lectors de poesia catalana, Jordi Cornudella, membre del jurat que l’ha premiat, en ressalta “un capacitat molt forta de convicció” i el títol: “Un títol geomètric, abstracte”. Però: “Quan acabes de llegir el recull, més que l’abstracció del pensament, el que et deixa en el record és una agradabilíssima olor de mar”. Una olor que, és clar, també destil·la –més intensament– Veus, la mar.

Som hores

Pascual, més còmoda escoltant l’anàlisi dels altres que explicant-se ella mateixa, servia el perquè del títol. Vertical fa referència a un edifici i una idea. L’edifici és la Torre del Rellotge dels ‘tinglados’ del moll de Gandia. La idea és aquella línia que arrenca en un principi i avança, “una projecció cap a dalt, o cap endavant”. Pascual escull la torre i la línia ascendent per representar la indagació en els orígens personals, el territori i la mar. Escriu buscant una identitat, “la meva”. La línia, diu, comença en els orígens. “La Torre del Rellotge ha ordenat les hores de molta gent que ens ha precedit. Nosaltres som part d’ells i de la seva herència”, continua. Una herència importantíssima que ha intentat “recuperar, conservar”. En l’obra, aquest llegat és, sobretot, la llengua. “La mort del pare va resultar en la pèrdua d’un vocabulari, d’una cultura”. La poeta, diu, explora la credibilitat del llenguatge. Explicant-se, Pascual tornar a rodejar la torre: “Les hores també són les d’aquells que vindran”. “Un rellotge, la pauta vertical / al centre dels tinglados del port. / A qui aniran destinades les hores?”, escriu. La de la torre és una reflexió preciosa per lúcida i realista: “La poesia no inventa”.

El poemari està dividit en quatre parts. La tercera (Tornaràs a la mar) és allà on es fa palesa la recuperació del llenguatge, i també de la mar, és a dir, els orígens. En la breu biografia del recull, el lloc de naixement de Pascual és Grau de Gandia i no Gandia. Grau és el port de la ciutat. El barri té la seva pròpia essència. Està separat –per tres quilòmetres– de Gandia. El mar no permet diluir la identitat. Aquesta penúltima secció inclou també una comparativa entre les ciutats i els pobles que viuen d’esquena al mar i aquells que han viscut dins la mar. “Barris i gent que mira la mar de front”. “Et deixaràs una ciutat a l’esquena / al cos del moll que et va donar el pit”, plasma. Tota aquesta poetització de la naturalització marítima impregna el poemari d’olors i formes de vida típiques de la costa (valenciana).

El poemari tanca amb Epíleg, “síntesi de tot”. La conclusió global de l’obra és poc esperançadora: “Allò que ens marca no vaig saber trobar-ho. Hi ha límits que no podem sobrepassar”. Tot i així, insisteix a no defallir en la recerca. La indagació és, de fet, la destinació: “Té la seva gràcia que ho busquem”. Aquí, la poeta ens assenyala una citació de San Juan de la Cruz: “Para venir a lo que no sabes / has de ir por donde no sabes”.

Teresa Pascual i Víctor Labrado. |

A bord, tot vibra

“La mar està morta”, sentencia Víctor Labrado. I continua: “Cada vegada som més uns turistes davant la pròpia mar. I això deu ser pecat”. A Veus, la mar, l’escriptor de Sueca fa un retrat de les rares vides marines que resisteixen. Ho fa fixant la mirada en una peça clau del paisatge marítim: els patrons de barca (“una minoria selecta, personatges complets, uns líders: fan creure la tripulació”). Labrado ha parlat amb una quinzena de patrons. La seva és una “novel·la sense ficció”. Tot el que s’explica és real, són veus, testimonis, història viscudes; ara bé, Labrado hi passa l’agulla del relat. Hi ha relacions de causa-conseqüència. Ha estat una feina de quatre anys, molta conversa, viatges a bord: “Tot vibra, és com un còctel”. “Volia posar la mar a l’imaginari del lector d’una manera diferent”, diu sobre les intencions.

“Tenim molt poca literatura de la mar”, sosté Labrado. Una contradicció tenint en compte la nostra condició “pràcticament illenca”. “Vivim a menys de quinze quilòmetres de la mar”, recorda, amb la geografia i la concentració demogràfica del País Valencià al cap. El de Sueca lamenta que hàgim enterrat la cultura marítima (“la nostra cultura és aquesta”). L’autopista, per exemple, va reemplaçar les barques de cabotatge que anaven de l’Empordà a Alacant. Tenim un coneixement deficitari de la mar: “No es fan bons estudis oceanogràfics”. Sentim estranyesa pel toll d’aigua que ens acompanya dia i nit.

Parlar sobre Veus, la mar desperta a Labrado records d’infantesa (un motor, de fet). Pescar amb rall, “sopar amb el que trobàvem el meu pare, el meu germà i jo al mar; menjàvem nosaltres i convidàvem els veïns”. “Perdem contacte amb el medi. Estem més lluny del que havia sigut el món, que no ha de seguir sent-ho necessàriament”. Labrado gairebé no troba gent naturalitzada amb el medi marítim. Ni tan sols de la seva generació. Tornar amb vela per racionar el combustible és parlar xinès. “La vela ha anat desapareixent. És impressionant com hem passat del neolític al post industrial, de la vela a les set o vuit pantalles al pont de comandament”. Què fer, doncs, davant la mar? Resignar-se: “Potser el nostre destí és ser la platja de Madrid”. Labrado parla amb un to sorneguer que no amaga certa nostàlgia. “Soc un rebel i m’estimaria més que no [ser la platja de Madrid], m’agradaria que es notés que som gent de mar; no sé si menjant més peix…”.

Labrado abandona la catàstrofe i retorna a les veus del llibre. Parla de Miquel ‘el Polp’, de la seva dona, de com es comunica amb termes marítims fora de la mar. “Revira i atraca”, quan cal aturar el cotxe. “La mar està en els nostres orígens”. Apareix la llengua, l’etimologia marinera. El verb ‘arribar’, per exemple, que conté la ‘riba’, “vora del mar”. Labrado ha estat curós amb el vocabulari. Treballar amb les veus orals d’aquest paisatge li ha servit una riquesa lèxica. El tauló pot estar surant, enfonsat, o “sobreaiguat”, que seria en una posició intermedia, submergit però sense tocar el fons.

Labrado tanca abordant la doble lectura del títol (“interactiu, alta tecnologia”), i ofereix l’estocada final: “La mar s’ha mort. Els crancs t’eixien de l’arena. Les roques estaven plenes de musclos. Avui, les aigües de vora la terra estan mortes; per això els mariners han d’anar tan lluny. Hem perdut tota una cultura. I aquest vincle perdut també el podria haver treballat amb la terra”. També hem perdut l’esperança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una bona merda de llibre eixe de la mar. Ah! i guanyant premis de 20.000 pavos! Aixó que és? “Patrocinio a los nuestros”? Eu!