Víctor Jiménez: “Per cantar sobre la vida hem de viure”

El proper Sopar Líric del 7 Portes del 22 de gener serà molt especial, perquè en aquesta ocasió podrem gaudir d’un contratenor, una corda més difícil de sentir en directe. Víctor Jiménez ens farà un recorregut per la història dels contratenors.

Aina Vega i Rofes

Aina Vega i Rofes

Coordinadora de Cast@fiore

El proper Sopar Líric del 7 Portes del 22 de gener serà molt especial, perquè en aquesta ocasió podrem gaudir d’un contratenor, una corda més difícil de sentir en directe. Víctor Jiménez ens farà un recorregut per la història dels contratenors passant per Monteverdi, Purcell, Händel, Gluck, Mozart i Rossini.

Víctor Jiménez|Foto: Jordi Torrell

Als seus 27 anys, el contratenor Víctor Jiménez sorprèn per la maduresa de les seves paraules. El dinar que compartim –una paella parellada de peix- es converteix en un lloc de reflexions sobre la vida d’un cantant d’òpera i sobre els seus anhels i il·lusions. Jiménez va néixer a Barcelona, però s’ha criat a Mataró i ara viu a Argentona, “on em recupero de tanta ciutat”, diu.

De petit que ja li agradava molt la música i, quan als seus 10 anys es va formar un cor a la seva escola, s’hi va apuntar: “La meva professora em va fer vocalitzar i al cap de dos dies em van cridar al despatx del director”. La conversa anava sobre les seves capacitats en el món de la música, on la professora va recomanar als pares que duguessin el fill al conservatori. Als 11 anys va entrar al Conservatori del Liceu i des de jove que va tenir clar que es volia dedicar al cant, però, sorprenentment, cap als 19 anys es va introduir en el món del màrqueting. Va deixar de banda la música durant dos anys, però finalment la va recuperar.

Aleshores va participar en el VII Curs Internacional de Cant ofert per Camerata Sant Cugat, on coincidí amb els seus actuals mestres: David Mason, un pianista anglès que viu a Madrid especialitzat en contratenors, i la Francesca Roig, “la mare lírica de Catalunya”, diu tendrament. Al cap de dos o tres anys ja li començaven a sortir feines, sobretot a l’estranger: “Així es van anar creant vincles amb els diferents països europeus”, perquè és molt difícil començar a Catalunya. Aquí fa més aviat concerts i recitals, així com oratoris. Se sent afortunat perquè li agrada molt la música sacra i el seu repertori, encara que quan va començar no li feia massa el pes, “volia ser un baríton líric com Dietrich Fischer-Diskau”. Però segons la seva foniatra, Jiménez tenia la predisposició per ser contratenor, i això ho van detectar cap als 17 anys. Va intentar cantar en una veu tenoril, baritonal, però “a un cert punt la veu feia clic i anava a una zona que funcionava molt bé de forma natural i que era còmoda, flexible, àgil”. De fet, sempre va fonar d’aquesta manera, i, explica, “la veu de pit, modal o parlada, és bastant menys funcional i fins i tot saludable, que la veu de cap o de falset, en el meu cas”.

Va començar amb àries antigues, oratori i Lied, i amb l’ajuda dels seus mestres va descobrir que la seva veu era de contralt, perquè aquesta és la seva zona de confort, “els rols històrics per castrat contralt, contralt masculí o d’alto agut, que no són de mezzosoprano”. En aquesta tessitura no ha de pensar en la tècnica, només en respirar i gaudir. La respiració, justament, és el pilar fonamental de la tècnica apresa de Francesca Roig, a banda d’altres aspectes tècnics que li asseguren una salut vocal. Amb ella aplicava tot el que experimentava amb Mason, amb qui “buscàvem construir tot allò que s’espera d’un contratenor”. Jiménez diu que el cantant mai s’acaba d’aprendre; tot pot ser més fàcil, més natural: “com diu la Caballé: “Emetre sons és natural”, encara que és cert que nosaltres ho portem a l’extrem”.

Cap als 20 anys, quan comença a presentar-se a concursos –que “és on et medeixes”-, li diuen que “amb el teu repertori, aquí, no faràs res, has de sortir fora”. No obstant, va tenir la sort que tothom “li omplia el sac d’il·lusió”. Roig li deia: “Has de confiar i treballar molt, i la professió sabrà trobar espais on tu siguis necessari”. “Hi ha gent que pateix molt al principi. Tot canvia el dia que transformes cada <<no>> en un <<encara no>>. La clau sempre és respectar el propi repertori, en el seu cas “dificilíssim”, encara que de vegades la gent pensa que el romanticisme és més complicat.

Víctor Jiménez al 7 Portes| Foto: Aina Vega

La seva veu està més còmoda al teatre que en una sala de concerts i el seu repertori gira entorn a Händel, el barroc mitjà i tardà, i el primer belcanto. De fet, té una predisposició per a la música barroca en la manera d’emetre, perquè les veus agudes són més flexibles. “Amb el barroc no he de pensar, sóc lliure i puc centrar-me en el que estic dient”. Sempre ha entès la música barroca “com una música molt dura, que parla de mort, amor, passió, traïció, mentida, i és molt intensa”.

Jiménez considera que “avui en dia sacrifiquem moltes vegades la tècnica vocal i la salut, pel color, per semblar més dramàtics”. A cantar se n’aprèn quan el director aixeca la batuta i diu: “et vull sentir i et vull sentir (i es toca el cor)”. Un cop has convençut tota la massa de gent que fa possible que siguis a dalt de l’escenari, ve el més dur: convèncer el públic, que és molt exigent. La seva veu clara té un agut molt fàcil i és gran, i el seu greu és bastant dramàtic. “El meu or és el centre”, diu convençut.

Com més viatja, més s’adona que a Catalunya hi ha grans veus i, de fet, des de fora es reconeix que hi ha molt talent, “mentre que aquí no ens valorem”, diu, crític. I en el camp de la música antiga, el nostre país fa molt bona feina: “Tenim grans composicions per descobrir, potser no de la mida de Händel però sí de Scarlatti”.

Per fer carrera cal “calma, escoltar-se, adonar-se del que vertaderament s’adiu a la teva veu, i llavors no hi ha problemes. Els grans cantants mai sobrepassen els seus límits. Els que els sobrepassen duren poc”, sentencia. Justament els seus grans són, per exemple, Jaroussky, “que és com si Déu l’hagués posat al món per cantar Renaixement”. També s’emmiralla en David Daniels: “Quan vaig sentir el David vaig dir: si és en aquestes condicions si que em veig fent carrera”. També té en molta consideració Andreas Scholl.

Ha treballat a països com Àustria, Alemanya, França, Itàlia i Anglaterra. “França és el lloc on més deshinhibit canto, em sento molt ben acollit perquè el públic és molt culte en el meu àmbit”. El seu repertori li agrada molt, però és un gran amant de Wagner, li abelleix el belcanto, així com Puccini i Verdi. En canvi, té més prejudicis amb la música contemporània. Però allò que el va enamorar va ser el Lied, la música romàntica, “encara que el meu refugi ha estat sempre la música barroca per viola de gamba, perquè em sembla el llenguatge més pur, i, com el cello, és un instrument molt sensual”. M’explica que, de fet, Teresa Berganza diu que les mezzos, consell que s’aplica a ell mateix, han de sonar com el cello, perquè té un so profund però també brillant.

La seva màxima és molt assenyada: “Per poder cantar sobre la vida hem de viure”. Per això, després d’una producció “ens hem de tornar a omplir, i és molt important compartir, perquè cantar és una festa, seriosa, però una festa”. Considera que s’ha de treure pes a les coses. “Jo sempre veig les coses bones de la vida. És la meva defensa per sentir-me fort”, confessa. I “la música mai et fa triar, sempre hi és. La veu sí, és egoista, i l’has de cuidar”.

El repertori operístic d’un contratenor, com hem vist, és fonamentalment barroc, perquè “quan arriba la reforma amb Gluck, els castrati comencen a desaparèixer del panorama líric, i el repertori operístic deixa de necessitar contratenors fins a l’arribada de Britten”. Reconeix que “tornant a Händel sempre recupero el camí”. De fet, la música que cantarà al Sopar Líric és un petit recorregut per la història del contratenor. D’una banda, cantarà “E pur io torno”, de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, “Hark! The echoing air”, de The Fairy Queen, de Purcell, per seguir amb Händel (“Ah! stigie larve… Vaghe pupille”, de l’Orlando. Després defensarà “Ahimè… Che farò senza Euridice” d’Orfeo ed Euridice de Gluck, tot seguit cantarà Mozart (“Vadasi! Già dagli occhi”, de Mitridate, re di Ponto) i acabarà amb “O patria… Di tanti palpiti”, del Tancredi de Rossini. El recital serà una bona ocasió per posar a la pràctica allò que diu Jiménez, profund: “Ara, en aquests moments de crisi, de guerra, amb tristor i assassinats, la gent necessita la cultura. És el que ens recorda que som éssers humans”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació