Víctor Amela guanya el premi Ramon Llull 2016

30.01.2016

L’any 1981 s’atorgava per primera vegada el Premi Ramon Llull i, en aquella ocasió, el guanyador va ser Joan Perucho amb Les aventures del cavaller Kosmas, que l’any següent guanyaria el Premi Crexells, com explicava Marina Espasa en aquest article on reivindicava l’obra. Ara, trenta-sis anys més tard, el periodista Víctor Amela l’ha guanyat amb La filla del capità Groc, una novel·la ambientada a Forcall, que el segell Planeta publicarà el proper 2 de març, tant en català com en castellà, i més endavant Belfond ho farà en francès.

Víctor Amela guanya el Premi Ramon Llull 2016 | Foto: Arduino Vannucchi

Víctor Amela guanya el Premi Ramon Llull 2016 | Foto: Arduino Vannucchi

Forcall és el poble que guarda els records d’infantesa de Víctor Amela, ja que hi solia estiuejar amb la família, que es va veure obligada a emigrar a Barcelona després que les guerres carlines destrossessin les vides d’aquella zona. A través de la història d’en Groc —tot i que es deia Tomàs Penarrocha, l’anomenaven així pel color dels seus cabells i bigotis—, el periodista ha volgut homenatjar la terra dels seus avantpassats, però també reivindicar la història d’un heroi, del qual va sentir a parlar per primera vegada quan tenia vuit anys: “A partir d’aquí jo vaig resseguir la seva història mítica, la vaig contrastar amb fets històrics i reals en documents i monografies publicades al Maestrat i als arxius i vaig omplir els buits que la història no ens donava amb la meva imaginació, però sempre partint dels fets reals”, explica.

Amela ha definit La filla del capità Groc com una història romàntica basada en fets reals. “Romàntica per l’època, que s’ambienta a mitjan segle XIX, pels escenaris, que són les muntanyes encantades dels Ports de Morella i el Maestrat, i pels personatges”. La novel·la narra la història d’en Groc, que torna de l’exili —obligat per la derrota de les tropes carlines—, per alçar la bandera dels valors tradicionals. Es tornarà a reunir amb la seva família, la seva dona i la seva filla, Manuela, que veu el seu pare com un heroi gegantí, i que esdevé el principal suport de l’heroi. “Molts consideraven en Groc un guerriller carlí, però per a uns altres era un bandoler facciós”, precisa l’autor, que ha definit aquest personatge com el nostre Robin Hood català. “He volgut convertir un heroi local en un d’universal”, ha remarcat.

El motor principal de la història són les passions: amor, gelosia, amistat, traïdoria i l’entrega sacrificada fins a límits insospitats per la defensa d’uns ideals. “Parlo d’amor paternofilial, conjugal, passional i carnal. És una història molt intensa que no he tingut més remei que acabar escrivint”, confessa Amela, que ha decidit escriure-la en català —de fet, és la seva primera novel·la en català—, perquè s’hi va sentir obligat pels personatges. “Tots parlaven en català, concretament el català nord-occidental, que és bellíssim i antiquíssim”, precisa.

Les passions no es llegeixen, se senten

El jurat —format per Anne-Laure Aymeric, Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Emili Rosales, secretari amb vot— ha valorat d’aquesta novel·la el fet que retrati una causa perduda: “Hi ha una lluita desigual que es coneix des del primer moment, i això fa que la novel·la es llegeixi”, apunta Carles Casajuana. Gemma Lienas ha explicat que no es tracta tant d’una novel·la bèl·lica sinó d’ideals i passions: “Una de les coses que més m’ha agradat és que sents les passions i sentiments dels personatges, els pots viure”, afegeix l’escriptora. Una altra característica que ha destacat el jurat és que la història permet traçar una evolució de l’heroi: “Aquesta transformació m’ha semblat molt important, perquè les persones no som monolítiques, sinó polièdriques”, ha afegit Lienas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Un geni, aquest home, un autèntic geni. El primer cop que escriu en català i guanya el premi més ben dotat d’això que anomenem país. Té un mèrit increïble, penseu que jo en conec uns quants que fa anys i panys que escriuen en català picant pedra i guanyant petits premis i rebent copets a l’esquena com a “futures promeses” malgrat tenir ja cinquanta anys, però aquest premi ni el somien. És clar que no escriuen a la contraportada de La Vanguardia ni duen escrita la frivolitat espanyolera a la cara. És un honor i un prestigi per a la cultura catalana comptar amb el geni Amela premiat en el Llull, i em deixa tranquil perquè és la prova del nou d’aquest canvi cap a la transparència que diuen que farem en això que anomenem país. De moment, però, anem fent el de sempre, a l’espera d’aquest futur, i perquè els catalans són assenyats i defensen que s’han de fer les coses ben fetes, no fos cas que les féssim de cop i ens indigestéssim. Però tranquils, que em diuen que endegarem un nou país, on per força la cultura en serà el seu pilar fonamental, com a tota nació avançada, ja ho crec. A l’espera, estic il·lusionat. Des de l’exili, això sí.

    • Sí, realment és una llàstima, és trist, és depriment veure què passa amb tots aquests premis any rere any. Amb aquests premis i amb la difusió que aconsegueixen certs personatges en el món literari. Però tot plegat encara són més raons per canviar el país, per transformar-lo, sabent que Catalunya no serà un estat perfecte on tot són flors i violes i tot es fa bé. L’aspiració ha de ser màxima, i tant! Però la misèria que envolta aquests premis ve de lluny. Jo no ho barrejaria tot per carregar-me un futur nou estat català; la feina no l’ha de fer no sé qui, o els polítics només, o els que manen no sé on: la feina l’hem de fer tots. Segur que els ciutadans, els lectors, els qui no tenim cap càrrec enlloc tenim més poder que no ens pensem per provocar canvis en molts àmbits, com ara en el funcionament dels premis literaris.

      • Sí, completament d’acord. Podem començar per recomanar llibres als amics i familiars; bons llibres, llibres ben escrits. Pot tenir més incidència l’opinió d’una persona amb qui tens afinitat que no pas el que diguin els mitjans de comunicació. Per posar l’exemple que tinc més a prop, Roger: jo he deixat a dues persones el meu exemplar de Marges; i l’han llegit, i els hi ha agradat. I potser una d’aquestes persones també el recomanarà a una altra algun dia, ves a saber. Sí, és feina de formigueta, anar picant pedra. Fa molta ràbia el panorama actual, però no hem de defallir. Jo vull tenir confiança, encara, amb la gent d’aquest país.

  2. Amela em cau simpàtic, però dubto que mai hagi escrit una línia en català. El seu llibre, segur, l’ha escrit en castellà i l’editorial (un negre com diem en català, un ghost writer, com diuen en anglès) li ha traduït. Trist país, aquest nostre, que autodesprestigia els premis importants, primer perquè els guanyadors sempre són encàrrecs editorials (la resta que s’hi presenta fa de comparses) i després perquè massa sovint no són llibres escrits en la nostra llengua sinó traduïts.

  3. Un altre abús de xarneguisme com el d’en Víctor Pinyol amb Victus, però en aquest cas al revés. La intenció és fer irreversible que el mercat editorial del país sigui un subsistema del de la metròpoli, com la lyengua n’ha d’ésser un paradialecte, i inconcebible que pugui ésser altrament. En això tots els agents i patums hi an fet tant de mal com an pogut. Ens referim als qui ocupen l’espai ideològic i pragmàtic del xarneguisme moderat, el sostenible, els autors de coneixement i opinió -, GELA, CIEMEN, Vilaweb, universitats, política lingüística, tota altra premsa i administració, eca- la intenció dels quals és la creació de pessebres vivients, mentre són prou garneus de malparlar que lyurs predecessors tinguessin la intenció de crear àlbums de papalyones amb les lyengües no xarnegues.
    Mentrestant ni aquest article ni el d’en Puigtobelya tenen res a dir de l’expoliació que pateix tota província a les seves lyibreries i biblioteques; perquè en el mercat formatiu i laboral om exigeix uns coneixements que, amb base en aquest expoli, sols es poden aver en xarnec. Perquè el xarneguisme no se l’ha pas d’atacar prioritàriament per l’acció que comet damunt la part del mercat editorial de ficció -que n’és la part més petita del total-, ans la que comet fins gairebé exaurir tot el mercat editorial de coneixement i difussió -al ple per poc que pugem a coneixement especialitzat o pericial. Car és d’això que ens fornim per tal de proveir-nos un ofici vocacional i qualficat i un trebalý prou remunerat que ens permeti, no tan sols, subsistir, també de participar de la societat de lyeure i consum. Un dret bàsic fora de l’abast de qui no assumeixi de tot la presumpció xarnega i que totes les entitats socials i polítiques negligeixen, atès que els ret més ésser xarneguista que nacionalista.