Tupamaros: de la via armada a la victòria electoral

28.04.2018

Resumir una experiència política en poc més de 180 pàgines. Este és el complicat repte que va dur a terme Vicent Galiana, jove historiador de la Marina Baixa, en portar al paper la història de l’MLN-T, la guerrilla uruguaiana que va condicionar la vida del seu país durant bona part del segle XX, arribant la seua petjada fins als nostres dies. El resultat va estar Tupamaros. Del fusell al parlament (1966-2016) (Tigre de Paper Edicions, 2017), llibre que veia la llum fa poc més d’un any i que ja compta amb dues edicions, prologades per Lucía Topolansky i amb epíleg a càrrec d’Íñigo Errejón, veus més que autoritzades per a tractar la realitat llatinoamericana.

Tupamaros és una guerrilla urbana uruguaiana

Tupamaros és una guerrilla urbana uruguaiana

Des d’una prosa senzilla –tenint en compte la temàtica tractada– i fugint d’academicismes, l’autor es planteja reconstruir la història del moviment armat d’on prové el carismàtic José Mujica, erigit president de l’Uruguai entre el 2010 i el 2015.

Durant la dècada dels seixanta del segle passat, la conjunció de tres factors acabaria donant lloc al sorgiment de l’MLN-Tupamaros: la convulsa situació política i social a l’Uruguai, el recent èxit de la Revolució Cubana i els vents d’alliberament que arribaven dels països colonitzats.

Naixia així una organització armada heterogènia pel que fa a la seua composició ideològica, factor que mai serà un entrebanc en el seu si, ja que prioritzarà l’acció i la pràctica per damunt de qualsevol teorització dogmàtica. En este sentit, és eloqüent la frase “les pràctiques uneixen i les etiquetes divideixen”, citada diverses vegades en el llibre i atribuïda al mateix moviment.

A açò se li suma el fet clau d’anteposar l’aposta pragmàtica de cada realitat concreta a les grans anàlisis discursives, destinades al bloqueig la majoria de les seues voltes. A més a més, des d’un primer moment van entendre la lluita armada com a un mitjà simbòlic, dirigit a servir d’element comunicatiu amb les masses. Estos factors són cabdals a l’hora d’explicar la ràpida expansió i capacitat d’influència entre la població uruguaiana que aconseguí l’organització, no sense patir una feroç repressió per part de l’Estat, tant durant la dictadura “cívico-militar” (1973-1985) com sense ella.

El 1989 serà clau en la història d’esta guerrilla, ja que és l’any en què decideix acceptar el joc parlamentari i integrar-se en la coalició d’esquerres Frente Amplio, formant dins d’este el Movimiento de Participación Popular (MPP). El seu progrés electoral anirà en ascens constant, arribant a assolir la presidència de la república el 2004 –en detriment dels dos partits tradicionals, el Colorado i el Nacional– i continuant al seu capdavant des de fa tres anys, malgrat l’absència de la figura emblemàtica de José Mújica.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre que, potser sense pretendre-ho, ens impel·leix a traslladar la mirada a un país llunyà amb el propòsit de transportar al nostre context –amb totes les cauteles necessàries- aquells aprenentatges que un moviment de caràcter progressista que va resultar victoriós ens pot aportar. Tot un seguit de maneres de fer que ens poden ajudar a afrontar els desafiaments actuals amb major rigor i perspectiva.