Vicenç Llorca. Ser en l’altre.

L’essència d’un poemari es percep en l’eix que sosté la seva estructura, la carcassa que en conté les claus i ve a ser com un mapa que ens guia i predisposa en la lectura. 'Calendari d’instints', l’últim poemari de Vicenç Llorca, ens orienta de bell antuvi.

Anna Rossell

Anna Rossell

Filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural.

L’essència d’un poemari es percep en l’eix que sosté la seva estructura, la carcassa que en conté les claus i ve a ser com un mapa que ens guia i predisposa en la lectura. Calendari d’instints (Edicions 3 i 4), l’últim poemari de Vicenç Llorca, ens orienta de bell antuvi. Dividit en quatre parts –I Tants dies en un sol minut…! (Primavera), II Terra en blau (Estiu), III Seguiment de la presència (Tardor) i IV Instant i Eternitat (Hivern)-, el poeta proporciona les coordenades que condueixen els seus passos, i amb els seus els nostres, en el seu darrer itinerari poètic.

Vicenç Llorca | Foto Noemí Roset

D’una banda, el central protagonisme de la natura i de les estacions que, cíclicament, se succeeixen cada any en el calendari, un calendari que el poeta eleva a metàfora en el títol; d’altra banda, la tenaç cerca de transcendència de la veu poètica condensada en la paraula eternitat. El poema El vi que em dius comença dient: Digues si vius instants d’amor / i així podrem guanyar l’eternitat. Aquesta ànsia de transcendència amb i en la natura és el que caracteritza el gest més substancial del poemari. En aquest sentit Calendari d’instints traspua religiositat, per bé que no hi trobem en cap moment ni la fe ni el Déu judeocristians.

El poemari ve a ser un ritual de contemplació i introspecció alhora, una litúrgia que serveix al jo poètic per lliurar-se a la reflexió sobre l’enigma que és la vida. El fruit d’aquesta reposada reflexió no són veritats taxatives, sinó més aviat intuïcions d’absolut de caire panteista, com sembla confirmar el fet que el poeta citi precisament Baruch Spinoza: “Sentim i experimentem que som eterns”, un sentiment que la veu poètica percep com massa exuberant per encabir-lo en la pell limitada i mortal d’un ésser humà. Partint de la cita de Shakespeare, que fa el primer vers d’un dels poemes, llegim: Hi ha tants dies en un sol minut / que la meva ment no pot contenir / aquesta força de tantes imatges / creades al llarg d’una sola vida (Hi ha tants dies en un sol minut…!). L’univers poètic és confegit per l’anhel de transcendir els límits del jo i ser en l’altre –ésser viu o part de la natura-: […] el desig de ser en un altre ser (Hi ha tants dies en un sol minut…!), pel pas del temps, entès de manera cíclica: […] / tothom formarà part de tu, / com tu de tot. / […] / El temps et fa / perquè tu fas el temps. / És el vincle pel qual la roda gira / i el cercle tanca el cicle de la vida. / Deixa’t ser i sigues allò que és. / […] / Cap altre secret no et serà tan gran / com, […] / formar part de les hores / i de les seves criatures (Fer el temps). O bé quan acaba el poema Compensacions dient: I celebra que vius en tot el que és.

Aquesta enyorança d’unitat universal relaciona Llorca amb la filosofia del més pur primer romanticisme alemany, el de Novalis, per a qui l’anhel, l’enyor, el somni i el camí –el viatge-, eren metafòricament significatius com ho són per Llorca, i, hereus com foren d’aquell romanticisme, amb la poesia dels simbolistes, com observa Francesc Parcerisas en el pròleg, qui situa Calendari d’instints en la línia de Valéry. Tant per als romàntics com per als simbolistes el món és un misteri per desxifrar i la tasca del poeta consisteix a desentranyar les correspondències ocultes (Baudelaire) que uneixen els éssers i els objectes sensibles. La veu poètica busca el rastre d’aquestes correspondències arreu: Què sóc jo: la petxina que dóna / el seu cos a la platja, quan minva / la tempesta? […] / Tan sols sé que transporto el lent somni / del que dorm en el fons de l’onada, / mentre lliuro a la sorra la llum / que, en el dia, va ser forma d’arbre / […] / Inaudita trobada del foc / apagat amb l’eterna espiral / dels secrets que provenen de l’aigua (Vocació de platja). La contemplació de la natura o del cel esdevé per al subjecte poètic un repte per llegir les claus de l’existència, i perquè no ens en quedi dubte es distancia del fals romanticisme superficial i sentimental quan escriu: […] / Quan mirem les estrelles com tants homes / han fet no per plorar, sinó per ser / enllà d’allò que els ulls reciten… / […] (El vi que em dius).

Tan essencial com la consciència d’eternitat és per al subjecte poètic, en aparent contradicció, la consciència de la naturalesa efímera de l’existència. Les referències a la filosofia presocràtica i la idea que tot fluix i res roman troben expressió directa en el poema Camí d’Heràclit, on de bell nou hi tornem a trobar aquella pregunta existencial: Què sóc jo? L’últim alè d’hivern / que s’arrecera entre els angles dels cims? / […] / Malgrat que em crec tan sòlid, aquí em tens: / flux de la meva sang; de l’aigua, flux / que em dissol en el corrent del record; […] / Carn i líquid: sóc nom d’un somni etern. O bé quan en el poema Present es planteja: […] / Quan som en el present? / Volar i desplegar-se, / adormir-se i partir. / Entre el no-res / del temps i la consciència / (i el somni sense imatges / de la mort), / una petita llum que camina.

La percepció de la realitat com a constant devenir i la consciència d’eternitat són només una paradoxa en aparença, que es desfà precisament en la idea de l’evolució constant de la vida en un procés de canvi permanent de regeneració incessant, no lineal sinó cíclica, una revitalització que ens transporta a cau d’orella ecos de les doctrines hinduistes, la creença que rere l’univers visible, al qual hi atribueixen cicles successius de creació i destrucció, s’hi oculta el principi que sosté l’univers, només que la veu poètica no identifica aquest principi amb cap Déu concret. La percepció de fluïdesa i liquiditat troba, a més, formalment i temàtica, la seva manifestació postmoderna en quatre brevíssims poemes que Llorca intercala en el seu poemari i que titula Missatges al mòbil, testimonis de la naturalesa fugaç i passatgera de les formes d’existència: Resisteix en l’oblit, / perquè només perdures / en el corrent que escapa. / Flux en el flux (Missatges al mòbil I).

Un altre vincle amb els pensadors presocràtics és la presència del foc, que per a aquests filòsofs representava la forma arquetípica de la matèria i que, per la regularitat de la seva combustió, personifica el canvi que experimenta el cosmos. En Llorca hi trobem amb recurrència el foc i altres mots associats com la flama, el caliu, el fum, la cendra o la llar, un camp semàntic que li proporciona el simbolisme natural per referir-se a la transformació d’una forma en una altra: […] / I és així com la llar de la memòria / torna les cendres al foc del desig, / […] (El moviment de la mirada), o bé: En el joc, i en la cendra del foc, / hi ha un temps que no es diu perquè ens omple / el camí de l’etern cap al món // […] / I tornar des del fum a la cendra (En la cendra del foc).

L’anhel d’unitat còsmica que traspassa tot el poemari troba conseqüentment la seva expressió formal en el fet que el poeta beu de la font universal de la saviesa, transcendint, com ja hem vist, les limitacions del seu propi àmbit cultural. Ell mateix ens orienta sobre la deu que l’alimenta quan enceta un seguit de poemes amb una cita de Confuci i ret homenatge als principis més sagrats d’aquesta doctrina, que entén el cosmos com un conjunt harmònic que regula les estacions i la vida animal, vegetal i humana. Del confucianisme el poeta aprèn a cercar en els textos antics i en la natura la lliçó per esbrinar els enigmes de la vida i en la introspecció l’eina bàsica per a la millora i el creixement personal. Un d’aquests poemes ens proporciona una altra de les claus del poemari: la importància de la memòria, del record com a matèria primera per obtenir saviesa: Dirigeix el teu carro estimat, / amb les brides del cor agafades, / al turó de la neu dels set cels: / […] / I llavors comprendràs que el record / no ha caigut de l’estrella d’un somni, / sinó que és la claror del destí / reflectida en els ulls de la joia (La conducció de carros. Yu).

A més de biografies i d’estudis literaris, Vicenç Llorca és autor dels poemaris: La pèrdua., 1987; Places de mans, 1989; L’amic desert, 1992; Atles d’aigua, 1995, Premi Vicent Andrés Estellés de poesia 1995; Cel subtil, 1999; Paraula del món: antologia 1983-2003, 2004; Ciutats del vers, 2005; De les criatures més belles, 2006; L’últim nord (2008), Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació