Vic era una festa, fins i tot dues

19.09.2017

El Mercat de Música Viva de Vic mostra dues cares per a dos tipus de públic: la programació oficial del mercat, que sedueix a una barreja entre amants locals de la música en directe i gent amb algun tipus de vincle professional amb el sector; i la festa major, que atrau legions afamades de gresca de tota la comarca. Divendres era el dia frontissa en què el cartell permetia un tast dels dos Vics, i servidor va aprofitar per enfilar cap a la Catalunya central a caçar talents emergents -per poder dir allò de “jo ja els coneixia” quan despuntin- i una dosi de la nit vigatana més punk; dos al preu d’un.

La Plaça major de Vic, plena a vessar

Divendres va ploure a bots i barrals, però el cel es va obrir a les vuit del vespre en deferència a les masses que planejàven assaltar els espais amb concerts gratuïts a l’aire lliure. Això sí, cardava una rasca dissenyada per fer tremolar a pixapins com qui us parla. Com van dir els britànics Mama’s Guns “Esperàvem trobar un lloc càlid, però això és com Londres… amb gent més maca”.

El centre neuràlgic del Mercat és l’Atlàntida, un equipament cultural digne de l’època de la bombolla ubicat al centre de Vic on s’acollien els concerts més forts -festa major a part-. Des d’allà, vaig perpetrar incursions, algunes més breus i d’altres completes, per tot el collage de grups i estils musicals que oferia la nit de divendres.

Guillem Ramisa actuava a la Jazz Cava, un escenari carismàtic que, com el seu nom traeix, és una antiga cava convertida en sala de concerts. Un entorn ideal per a les actuacions del festival que exigien més intimitat, com era el cas d’aquest grup que barreja la cançó d’autor més poètica amb el reggae. El contrast entre veus i lletres melancòliques i una sonoritat vital, fins i tot ballable, convida a escoltar una vegada i una altra les delicades cançons, només sis, del nou disc que va presentar: Bondat senzilla.

La següent parada va ser Christina Rosenvinge, cantautora ombrívola i una de les figures de l’indie-rock més consolidades del firmament espanyol. Entre cançó de manual i cançó de manual, la madrilenya d’arrels daneses explicava anècdotes personals amb una veu tan rogallosa que semblava impostada. I ho era: en el seu darrer àlbum, l’artista ha adoptat un avatar masculí especialment interessant com a contrapunt a la seva mirada feminista. Rosenvinge va establir una atmosfera de rockstar convincent i musicalment poderosa, però va tenir problemes per connectar a nivell profund amb un públic que no coneixíem les noves lletres ni érem capaços d’entendre-les per culpa del consuetudinari desdeny dels vocalistes indie per la pronúncia.

A distància de tombarella, a la sala adjacent de l’Atlàntida, hi havia Dani Nel·lo, al capdavant d’una big band plena de bon rotllo i adrenalina que van vigoritzar el teatre amb el seu rock ortodox, un trencament molt saludable amb l’hegemonia pop del cartell.  La banda va contagiar l’audiència amb la seva força gràcies a bases de rythm and blues de ritme endimoniat i un diàleg constant entre saxofons –enorme el contrapunt entre el saxo tenor de Nel·lo i el saxo baríton de Pere Miró- guitarres i percussions. L’estètica incoherent del grup, com sortint de l’after d’una boda entre dues famílies molt dispars, enganya: músics espatarrants que es divertien amb cada solo. Llegiu l’entrevista recent que li ha fet Clara Ardèvol a Núvol.

Núria Graham, el clímax de la nit, arribava passades les 10. La vigatana va llançar la seva carrera amb només setze anys i ha tingut un ascens meteòric, fet que generava una disposició més que positiva entre l’audiència de la capital d’Osona, “casa meva”. Graham va presentar alguns temes de “Does it ring a bell?”, el seu nou àlbum, en l’actuació més cuidada de la nit: obrint en solitari darrere una cortina i jugant amb les textures projectades per encadenar dos temes on desplegava el seu domini de la guitarra. I és que a part de la seva veu melòdica ideal per al registre íntim, el que més crida l’atenció de l’artista és el repertori de textures que aconsegueix treure del seu instrument –aquest cop, una guitarra de 12 cordes-, que enriqueix les atmosferes musicals jugant amb efectes i contrastos sempre dues passes per davant de l’obvietat.

Núria Graham, en la tercera jornada del 29è Mercat de Música Viva de Vic, ahir Foto: XAVI TORRENT.

La música de Graham ens va deixar tous, així que calia acabar els concerts del circuit professional amb una injecció de somriures. Els Mama’s gun van proporcionar-nos-la en la seva actuació a la Carpa Vermella, en la qual el grup britànic va exhibir tones d’empatia i professionalitat a cada cançó. Aquesta banda, que ha omplert estadis a Japó i a Korea, ens posa a la màquina del temps per retornar-nos a un rock suau amb notes de folk que sona com una barreja de Bee Gees i Stevie Wonder. Lletres càlides i deliciosament passades de moda, harmonies corals impecables, i una energia positiva inesgotable, tant cristal·lina que no hi ha rastre d’ironia postmoderna ni es troba a faltar. Andy ‘AP’ Platts, líder amb una veu digna de professor de cant, i Dave ‘Eighties’ Oliver, teclista que es nega a entrar al segle XXI, van conquerir l’escenari amb la magnífica Red Cassette.

Havent posat punt i final als grups a porta tancada, ja només quedava enfilar cap a la plaça major amb el got de plàstic a la mà. La mitjana d’edat era tan baixa com el nombre d’unionistes en el que deu ser l’espai amb més estelades per balcó de tot l’univers conegut. Quan vaig arribar, actuava Muchachito Bombo Infierno, una garantia de festa i ballaruca. Acompanyat d’una nodrida banda, Jairo Perera, l’únic cantant que toca des d’una posició més baixa que els músics que l’acompanyen, animava el centre de Vic amb la seva fusió entre rumba i rock. El bronzit del públic, més preocupats per passar-s’ho bé que per escoltar, em va generar un efecte déjà vu amb els concerts més multitudinaris de la Mercè.

La cirereta del pastís del Música Viva sempre és El Sucre, l’espai més gran dels que ofereix el mercat on es programen els concerts dirigits al jovent més revolucionari. Actuaven els Zoo, una proposta interesantíssima que barreja electrònica, rap i reagge amb lletres reivindicatives, evocant aquella sonoritat pròpia del valencià per a la denúncia política (serà la manca de vocals neutres?). El descampat era ple a vessar, amb un públic entregat a la contundència dels de Gandia, que ens van fer vibrar amb les al·lusions a les disfuncions de l’oligarquia que trobem als temes del seu nou àlbum, Raval. I així vam acabar el recorregut per les dues cares del Mercat: amb nous noms que caldrà escoltar bé a l’Spotify i una nit de festa major.