Vi i música a l’Empordà: els colors del cava

8.07.2018

Rufus Wainwright triomfa amb senzillesa a Peralada, mentre Guillem Roma convenç a bord de la Gala Acústic: amb la present onada de superabundància de certàmens musicals a les terres de Girona, alguns festivals cerquen extres per atraure o fidelitzar públic. La relació amb el vi esdevé fluvial en aquesta equació.

Guillem Roma|Foto: Anna Otero

Guillem Roma|Foto: Anna Otero

Cada any que passa, com els bolets, van esclatant més i més festivals d’estiu a les comarques gironines, amb el correlatiu risc de saturació de models i programacions. Afortunadament, també sorgeixen enmig de l’horitzó algunes propostes coronades d’irreductible originalitat, com és el cas del Gala Acústic: un cicle de concerts a bord de la barca que va antany pertànyer a l’esposa russa de Dalí.

El viatge comença a Port Lligat: els melòmans (de sempre o de circumstància) han d’abonar uns bitllets per ingressar a la barca, però som tractats com convidats d’honor; un cop a la mar, les begudes corren de franc, incloent caves de productors locals amb fins boquets. Trencant prejudicis, el rosat està (finalment!) de moda.

El divendres passat (6/7) el músic era Guillem Roma, que va encisar la vintena de espectadors-passatgers amb les seves taumaturgues habilitats per imitar vocalment la trompeta i la serra musical. L’escenari –la cova de l’infern, a sota del far del Cap de Creus, indret inaccessible per terra– també resulta impressionant, donant un atractiu afegit a aquest cicle intimista i exclusiu que durarà tot l’estiu.

La Gala ens torna a terra a hores de picotejar pels carrers costeruts de Cadaqués o perdre’s per les idíl·liques carreteres de l’Alt Empordà, àrea en plena renovació vinícola. I –qui ho sap– es pot acabar a Peralada, vetusta vila medieval, coronada pel Castell que també acull un dels grans festivals de la província, que dispensa presentacions. El vi també està present en els diversos bars i terrasses del recinte, ja que -literalment- el producte és ‘marca de la casa’. El servei, però, no sempre està a l’alçada de l’anhelat.

Rufus Wainwright|Foto: Anna Otero

Rufus Wainwright|Foto: Anna Otero

Aquest dissabte 7 actuava a l’escenari principal Rufus Wainwright, amb una significativa transformació de visual: dient adéu al dandi elegant i apareixent amb cabell i barba canosos, mudat amb una pomposa vestimenta entre verd i daurat (hi ha qui li diu ‘color cava’) al millor estil de Broadway. Però el canvi no ha afectat al recognoscible timbre de tenor-crooner que li serveix de targeta de visita (i de crèdit). Es nota a primera vista que la seva vida és la música, que es realitza integralment a si mateix en el territori sagrat de l’escenari. Per això mateix, irradia carisma xerrant amb els seus fidels, criticant a Trump o explicant anècdotes variades de forma hilarant. Sens dubte, un punt a favor – i molt ben gestionat.

Això sí: en solitari li va millor el piano que la guitarra, la qual fa discórrer de manera molt mecànica i sense ànima. A les tecles, al menys, li queda un cert perfum novaiorquès a l’estil ‘Philip Glass’. Però al final, tota la instrumentació –i fins i tot les mateixes cançons– semblen servir com a textures-base pels longeus contorsionismes vocals (les característiques notes de llarga durada que solen acabar en trèmolos molt tremolosos) que ell va reconèixer com el més desafiant (“challenging”) artísticament.

El públic no semblava impacientar-se i de fet celebrava l’artista, el personatge i la seva veu, més que pròpiament la matèria prima a nivell composicional, que tendeix a ser francament repetitiva. Però el que no es pot negar al cantautor nord-americà és intel·ligència: usant una cançó dedicada la seva mare, va retre homenatge a Carmen Mateu, la fundadora del festival. I pels últims vint minuts d’actuació, bis inclòs, reservà els seus hits més fonamentals, com ara Cigarretes and Chocolate Milk, Going to a Town o a l’apropiació d’Hallelujah cancionada pel mateix Leonard Cohen.

Rufus es refia que la majoria del públic es queda amb l’última impressió. Sobretot quan es pot regar amb una copa de bon vi -color cava- a la fresca. L’estiu també ho agraeix.