Veus paral·leles, del Vístula al Segre

El cicle poètic Veus paral·leles és dels pocs esdeveniments culturals pensat encara en clau de Països Catalans. Organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i dirigit per Albert Mestres, fa aquests dies gira per diferents indrets.

Després d’un periple de nombrosos recitals a Catalunya, Andorra i València, el passat dimecres a Palma a la llibreria Quars, i avui, de nou, a la Fundació ACA al petit poble de Búger (21h.), les veus dels poetes tornen a omplir de versos les terres mallorquines. El leitmotiv d’aquesta edició és Del Vístula al Segre, deixant que el fluir d’aquests dos rius tan distants uneixi les veus de tres poetes de parla catalana amb tres d’altres llengües de l’Europa de l’Est, que han traduït Xavier Farré i Jerzy Slawomirski. Això és concreta amb la participació de Ryszard Krynicki (1943, Àustria), Isabel Robles Gómez (Alhambra, Ciudad Real, 1948), Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), Bianka Rolando (1979, Poznań, Polònia), Damià Rotger Miró (Menorca, 1981) i Jakub Kornhauser (1984, Cracòvia). 

Vaig asistir al recital que tingué lloc a Palma aquest dimecres. Un aire càlid omplia la llibreria que haviem ocupat asseguts en rotlada i deixant un espai central que en uns instants esdevendria escenari. El llibre, de franc, amb un recull dels poemes dels autors a les mans i de sobte el silenci es trencà amb la veu d’una dona que s’aixecà en versos, així les llums prenien un color taronjós que ens induïa a l’escolta; era l’actriu Mireia Chalamanch. A continuació el poeta menorquí Damià Rotger, -un enamorat de la vida i la tipografia- iniciava la seva lectura amb la seva característica força de dicció clara i fluida, establint un diàleg amb l’actriu; s’intercalaven versos i es creuaven mirades. La seva poesia és miraculosament romàntica alhora que elegant, tant en els poemes expansius com en aquells més mesurats. Rotger està farcit de cales, als ulls hi té, perpètua la presència del mar i d’un amor que vol reinventar-se:

Sobre el paper ample
i pur com l’horitzó

 i amb llapis verge
com una platja,

 t’escric límits
per nedar abismes

Continuà la lectura, en el seu propi idioma, Ryszard Krynicki, un home major, magre, de cabells blancs, d’aspecte sensible i una mica vulnerable i misteriós. Ho feia dempeus, però a escasses dues passes de la cadira que ocupava inicialment, com si no volgués ser del tot el protagonista ni tan sols durant el seu torn. Les traduccions, com en la resta de poetes estrangers ens arribava gràcies a la lectura de Chalamanch. En Krynicki un to elegíac ens corprèn i ens xucla cap un món devastat després d’una guerra:

Endut pel vent

El vent aixeca bocins
d’un fill escrit borrosament:
una paraula oblidada? Un somni?
el meu mut tu?
tremola a la punta de la llengua.

A continuació va intervenir la poeta Teresa Colom amb poemes de tall intimista i una rapsòdia amb tons teatrals i mesurats, i que en acabar el recital em va parlar del seva nova incursió a la novel·la amb La senyoreta Keaton i altres bèsties (premi Maria Àngels Anglada). Vet aquí un poema seu:

Un lleó sembla un lleó,
una aranya sembla una aranya,
però des del darrera dels ulls d’un home et pot estar mirant quasevol.

M’han dit paraules
que se m’han cargolat al coll i m’han serpentejat entre els cabells.
Sovint he semblat més feliç que no ho era.
Els somriures atreuen el verí de les serps.

Jakub Kornhauser, indispost, va ser el gran absent de la nit, tot i que no ens vàrem quedar orfes de la seva lírica i veu, gràcies a la gravació dels seus poemes que sortien d’un telèfon mòbil sostingut per Chalamanch, i per la qual també paladejarem les traduccions que d’aquest autor s’han fet al català. Kornhauser cultiva la prosa poètica, altament descriptiva:

Botiga

La botiga es trobava unes cantonades més enllà, just al costat de l’estació de ferrocarril. S’hi podia comprar indiots i oques. Hi treballava una dona lletja, pàlida i amb ulleres. Parlava amb si mateixa i tornava malament el canvi. Era l’època quan al bosc lladrunyaven els guillots. Podia passar que entressin a la botiga i s’enduguessin les oques. Jo m’enduia caramels quan la dependenta posava productes a les lleixes. En cada lleixa hi havia molts pots i ampolles diversos. Aquells caramels tenien un gust estrany que després somiava a les nits. A casa va venir un càlid guillot i em va llepar la cara.

Isabel Robles, d’asseguda, ens brindà la seva lectura d’uns poemes plens de veritat i d’aquella saviesa que només atorgue l’experiència i els anys. Plena de bonhomia que es desprèn arreu, un dels seus poemes em fereix ben fons, com una daga roenta al bell mig del pit:

La joia

 No cerques ni toques
pedres brillants polides,
o aviat plouran mans,
llavis i ocells
emulant el teu gaudi.

 Contempla un altre sol
si vols per a tu la joia,
perquè el desig sol ser
el bell desig de l’altre.

El recital es va tancar amb la poesia descarnada de Bianka Rolando, una poesia eixuta, un tant amarga, una sort d’expressionisme, poemes que recorden els quadres d’Egon Schiele que m’agraden especialment:

Retrat de dona amb nadó als braços buscant una sortida

Què he de fer, com apaivaga la seva gana terrible?
Els pits secs com dos rectangles de llum
Li he donat aigua calenta i tot és poc
Ni tan sols els meus remucs el poden apaivagar
En ell es mou el nadó de Betlem
i somia a les nits les estrelles ardents
Els gossos s’acosten, vetllant en els graners
perquè a l’estable no hi ha lloc per al seu enorme somni.

Finalment brindarem amb vi de la terra, i menjars tan nostrats com són la coca de verdura, els cocarrois i les panades de carns i pèssols.

I avui, divendres 7 de juliol, també a Palma (Banc de s’Oli, 13. A les 20h.) podrem gaudir del recital poètic: Els poetes són turistes, amb la participació de Pau Vadell, Aina Riera, Àngel Terron, Pere Perelló i Nomdedéu, David Guijosa, Jaume Munar i jo mateix: Emili Sánchez-Rubio. Serà un recital com un tour sense guia, ni guió.