Verticulturalitat cardinal

Hi ha una tendència en els desplaçaments cardinals; diuen que segons cap on va el moviment, la cosa té un significat o un altre: conquesta, descans, saviesa… Entre el(s) nord(s) i el(s) sud(s) sembla que hi ha una mancança de reciprocitat en el coneixement mutu, fins i tot en l’interès. Ara i ací parlarem especialment del sud del País Valencià i la confluència amb la resta del país. Però d’aquestes relacions «verticals» n’hi ha pertot. Podríem entendre-ho sense haver d’entrar molt a fons només veient com són els països del nord d’Europa i com són els del sud; o el mateix amb el continent americà. O des de Barcelona estant, quina és la percepció de Girona o la de les Terres de l’Ebre; o fins i tot com ha canviat Perpinyà de ser nord del Principat (segona ciutat abans del 1659) a ser sud d’un estat com el francès.

Parlant en general (allò que no s’ha de fer mai) hi ha menys gent de València que «baixa» cap avall que no la d’Alacant que «puja», o de la d’Alcoi que va a Alacant, o de la d’Alacant que va a Oriola. És més freqüent el moviment cap al nord que no cap al sud. I això, en un país com el nostre, desconnectat, descosit, és bastant clau. Ja que la paraula de moda és el «territori», estaria bé que tots foren conscients de l’abast allargassat de la llonganissa. Podríem reincidir en la qüestió de l’autopista de pagament, la inexistència de servei de rodalies a Alacant i a Elx (les dues ciutats més poblades després de València), la mancança d’un tren d’Alacant (o des d’Oriola més aïna) cap a València (i més enllà) pel territori (oooh, s’encomana…) més poblat, dinàmic… c’est à dire la Marina, la Safor, la Ribera… De segur que la qüestió geogràfica ajuda. Castelló de la Plana és a una horeta escassa de València i Alacant, en canvi, queda, com a mínim, a un parell d’hores. Però acceptant la situació, quines són les propostes per a gestionar eixa vertebració?

Aquesta distància física, a més, s’acaba traslladant als marcs mentals. Com a exemple, quan van desconnectar TV3 de València el 2011 semblava la gran desfeta. Qui recordava aquella heroica actuació sota la pluja i la boira defensant el repetidor de la Carrasqueta al 2007? A les comarques de migjorn ja fa 12 anys (!!!) que no es veu «la catalana», com en dèiem. I en alguns programes de la CVMC sembla que quan participa algú que és de més avall d’Alcoi siga un exotisme. De fet… on comença el sud? En eixa ratlleta provincial imposada per la metròpoli? En la línia Biar-Busot (que si mireu els mapes dels resultats electorals recents segueix estant ahí)? Podeu dir que heu estat al sud si heu anat a la fira de Cocentaina o heu pujat un dia el Puigcampana?

Aquella comarcalització i buidatge de les diputacions tan sonada al començament de la primera legislatura botànica «ni está ni se le espera». I si un espai és buit, sempre acaba sent ocupat. Si l’espai institucional de la Generalitat Valenciana al sud no s’ompli de contingut, acaba fent-se’n càrrec una altra institució, en aquest cas, la diputació, de la qual depenen moltíssims recursos i que ja se n’encarrega de fer-se present: «Gobierno provincial. La dipu de los pueblos». I ja sabem en quina llengua; i quina cultura. Passejant per la ciutat d’Alacant podríem trobar-nos que la valencianitat institucional és ben minsa i que fins i tot és menys que la presència governamental estatal.

Eixa especificitat electoral d’adès pot esdevenir també en divisòria cultural i ací és on hem de cuidar-nos. Aquesta legislatura passada hem tingut un punt de vista septentrional pel que fa a la conselleria; una visió compartida des de la presidència. Més divers que fóra encara el Consell en qüestió de procedència geogràfica. Cal reconnectar el sud del país i la cultura sembla una bonica eina per a fer-ho. Seria una bona pensada que se’n fera càrrec algú amb visió de país sencer i que alhora conega les especificitats del sud. Més bona encara seria la pensada que s’ubicara físicament a Alacant. Les institucions han de ser visibles en el dia a dia de la gent. Potser així eixes mancances en infraestructures es viurien de primera mà i es mirarien de solucionar també, de retruc. I ara toquem la cultura, però ben bé podríem parlar d’altres conselleries i d’altres ciutats importants al migjorn valencià. Per espais a omplir no serà. El Teatre Arniches ha fet un canvi molt interessant, està bé per a espectacles xicotets. I els grans? La programació del Teatre Principal (participat per la GV), en canvi, llevat d’alguna excepció, ben bé podria ser la de Toledo o la de Lleó. La diputació (una altra volta) sí que va espavilar fent aquell gran auditori de música. El teatre-cine Ideal, cara a cara amb el Principal i al bell mig de la ciutat, fa anys que descansa en letargia tancat i barrat.

Tot això és un desideràtum i un compromís que cal que complisquen els elegits. Si sense les institucions s’han fet grans passes, què no podria fer-se anant de la mà. I és que si ens hi fixem, per exemple, en la música, molts dels grups valencians han eixit de la ratlleta provincial per avall: El diluvi, La gossa sorda, Els jóvens, Aspencat, Sant Gatxo, Mugroman… I no és gens menyspreable el paper de reviscolament cultural que ha fet la música en les dues últimes dècades.

Així que, parafrasejant els pegolins: «La resposta no és possible o impossible, és necessària».