Vértebro i les identitats permeables

23.02.2018

En aquesta sisena edició del Festival Sâlmon hi ha un èmfasi posat en el procés, en el camí que mena fins a l’escena, i en el transcurs del qual s’ha creat i es crea, de manera incessant, una comunitat de treball i d’intercanvi. En aquest context de comunitat espontània i efímera, però també permeable i inclusiva, que treballa en una mateixa direcció i que sap també aplegar-se al voltant de la celebració, es va presentar ―el diumenge 18 de febrer, a la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les FlorsDios tiene vagina, a càrrec de Vértebro, una companyia de teatre d’avantguarda i experimentació amb seu a Còrdova i integrada per Ángela LópezJuan Diego Calzada i Nazario Díaz.

Vertébro va presentar l’espectacle ‘Dios tiene vagina’ al Sâlmon 2018. © Marta Garcia

Aquesta peça, que ja s’havia pogut veure el setembre al Festival TNT de Terrassa, constitueix la primera part de Díptico por la identidad, una investigació al voltant de qüestions d’identitat i de gènere enteses des de la permeabilitat ―la companyia va comissariar a Còrdova un programa d’arts vives anomenat, precisament, “Beautiful Movers 2017. Identidades Permeables en la Escena”― i il·luminades a través de pràctiques artístiques i polítiques dissidents. Iniciat l’any 2013, aquest és un projecte de llarg recorregut, jalonat per diverses accions que duen el títol de “Pregones” i “Peregrinaciones”.

Dios tiene vagina parteix de la tradició i el folklore andalús, i en concret s’apuntala sobre dues celebracions fonamentals, la Setmana Santa i la Feria, traçant un camí que va des de la introspecció i el patiment fins a la festa. L’escenari compta només amb unes taules i cadires al fons, on s’estan els pares dels intèrprets preparant el menjar. En un lateral, sobre una altra taula, es mostren els testos amb flors característics de les cases tradicionals andaluses i amb els quals es decoren les casetes de la Feria. És com si les persones que estan tallant pernil i formatge i preparant les safates, juntament amb la il·luminadora Ana Rovira, que també és a escena, comandant una taula de mescles, i una dona vestida de flamenca que observa tot el que passa ―talment una guardiana de les essències que hagués de donar el vistiplau a la relectura i deconstrucció del ritual per part d’aquesta comunitat tan poc essencialista―, estiguessin esperant i preparant la festa a les casetes de la Feria, allà on han d’arribar els performers, i també els espectadors, després dels passos de Setmana Santa.

Ángela LópezJuan Diego Calzada i Nazario Díaz apareixen completament nus des del primer moment, si bé porten, depenent de la seqüència, un complement de vestuari o un altre; juguen, doncs, a confrontar la provocació de la nuesa amb alguns detalls xocants. Així, en un primer moment, aniran coberts amb la cucurulla pròpia dels natzarens, i després la canviaran per un costal ―peça d’arpillera o estopa que es lliguen al cap els costaleros per carregar les imatges processionals― i duran a terme una dansa ritual i cada cop més frenètica, en què giraran portats per una tradició que se’ns revela absurda però indefugible.

La part més penitencial de la Setmana Santa s’evoca amb l’àrdua acció de carregar, com els costaleros processionals, fins a setze cavallets de fusta ―particular recreació dels pals travessers que allà anomenen trabajaderas― sobre els seus clatells. Després, els mateixos cavallets i uns taulons on a l’inici de l’espectacle hem pogut veure inscrites, i en flames, les primeres paraules que Jesús va pronunciar a la creu, conformaran una estructura més complexa que suggereix un pas de processó. Els espectadors som testimonis de la feina de construcció, feta amb laboriositat i paciència, i la seguim amb interès i complicitat.

Una imatge de ‘Dios tiene vagina’, de Vértebro, presentada al Sâlmon 2018.

Hi ha tot un treball amb l’espai, amb el muntatge i desmuntatge d’estructures. Hi predomina la penombra, i són més aviat els cossos dels performers els que il·luminen l’espai, creant bellesa amb els seus volums i composicions ―tot i que el seu objectiu no sigui, a priori, crear bellesa―. La música d’arrel andalusa hi és molt present, per bé que fragmentada, distorsionada o samplejada. Quan el pas de processó trontolla, la saeta dóna pas a melodies que ens porten cap a la festa: cançons petardes i èxits tronats dels vuitanta són taral·lejats amb estridència. Un breu fragment d’una cançó de Rocío Jurado i unes declaracions de Lola Flores produeixen efectes còmics, i un esbós de l’alegría més cèlebre de Camarón de la Isla, Un tiro al aire, precedeix un dels moments més hilarants, amenitzat amb taconeo i palmas, barrets cordovesos de color vermell i castanyoles.

No hi ha voluntat de riure’s del folklore, que ells reivindiquen, però sí de reinterpretar-lo, dilatar-lo, fer que hi càpiguen altres coses, en un exercici que repensa una festivitat de deïtats permeables i sensuals, i dins d’un context iconogràfic inconfusiblement andalús, per bé que dissident ―“Voy a transitar sin parar […]. Vagina tiene, nuestro dios, permeable”―. En aquest magnètic retaule de la carn hi tenen cabuda postures i tocaments irreverents; moviments espasmòdics i repetitius; jocs amb el treball del ritme i la velocitat, i amb els automatismes del cos quan arriba a l’extenuació. Els espectadors, convidats potencials que gaudim dels preparatius de la festa amb una barreja d’expectació i d’impaciència ―els pares dels intèrprets no han deixat de preparar, al fons de l’escenari, safates amb menjar―, entrem dins la cadència i el ritme, empatitzem amb els performers, i aquests es prenen tot el temps que necessiten per acomplir unes determinades accions.

El pes de la proposta recau en l’experimentació amb processos alternatius de subjectivació. Aquesta travessia escènica, viacrucis carregat d’humor però físicament exigent ―una particular penitència per als qui fan teatre d’avantguarda?―, crea un temps orgànic, habitable. Un temps comunitari, ritual, en què es fa palès que les identitats no són fixes, sinó fluïdes i sensibles a l’encontre amb l’altre. Des d’un present que ho és tot ―present i presència―, el cos s’expressa amb radicalitat i contundència, en un dispositiu escènic que supera la imatge i la imatgeria d’una religió, la catòlica, hostil a la corporalitat. Els cossos dissidents no volen ser ni màrtirs ni crucificats, i estan de celebració.