Versos, reivindicacions i viatges a la lluna

L’anunci a la pàgina web de l’Horiginal avisava que en la cita poètica de dimecres es farien rodolar caps. Més concretament, que es faria saltar la testa dels poders abusadors i es tocaria el crostó dels injustament poderosos. Això sí, també hi hauria temps per passejar damunt la lluna i respirar l’aire noctàmbul d’universos llunyans i propers, alhora. Els encarregats de la moguda eren els poetes Biel Barnils i Khalid El Mokhtari, que es van conèixer fa cinc anys, fent de parella lingüística, i que ben aviat van saltar a la canxa. “Avui recitarem poemes en català i en amazic, la tercera llengua més parlada als Països Catalans”, va dir Barnils. Preguntes, crits ofegats d’injustícia i algun poema d’amor i desig: el menú de la taberna s’anava servint de mica en mica. La música nord-africana sonava de fons i la calidesa de la llengua amazic absorbia l’atenció del públic. L’ entonació de Khalid El Mokhtari era pausada però ferma. Com si cantés una cançó.  Barnils –que havent llegit una traducció literal de la poesia de El Mokhtari, es va interessar per la senzillesa i profunditat dels seus missatges- li va oferir de fer un recital plegats i adaptar els seus poemes al català. Des de llavors, reciten conjuntament en llibreries, tabernes, centres cívics i bars :“Digue’m qui som per tu i qui som per vosaltres/Som fills teus? Som immigrants?/ Ens han cuidat sempre i ara ens han abandonat/ Som els teus fills i del petit al gran tots som iguals/ perquè tots sortim de la teva panxa ». Grupets de gent dispersa, entaulats aquí i allà, escolten amb atenció i aplaudeixen a cor que vols. Tocant a l’escenari, a primera fila, hi ha pensatiu en Francesc Garriga i l’Eduard Carmona, que comenta la jugada, mentre Catalina Girona camina entremig de les taules.

Algú de la taula del darrere, es queixa, en veu baixa, dient que tant d’aplaudiment trenca el ritme del recital, que frena els poetes. La crítica social s’obre pas en forma de vers: “Deixeu-me cridar fins que em sentin aquells/El meu cor està molt amoïnat/ Sentim i veiem/ quant de temps estarem sense poder parlar?/Com ens estafen, com ens roben els nostres diners/ Escampats i abandonats, quant de temps hi serem?/No podem reclamar a ningú, ells tenen la riquesa i el poder/ Són grassos gràcies a la suor dels pobres/ les òrfenes i les vídues”. La cadència descendent de la veu de Khalid El Mokhtari arrossega la música fina que cau sigilosa. És una veu aguda i afectada, que parla de futurs incerts: « El futur enterrat, vivim el present/i el futur és un somni/ Una espera i una experiència/Preguntes sense resposta/Buscant la solució al misteri de la vida”. Els fantasmes de les crisis-de totes menes- crisis existencials, personals, econòmiques, de valors. L’ànima cau en picat a terra. Es trenca les dents i li veiem un ull de vellut. Al costat de les crisis, hi floreix –com de costum- el desamor, les no-correspondències, l’impossible: “Com més m’apropo més s’allunya/Com més penso amb el meu cor pur/més ferides tindré/ La meva vida amb tu la veig tota com una llarga espera”. Malferits,  entrem en els terrenys dels oferiments, les promeses i les peticions. L’amor etern?  “Espero de tu com ha esperat de mi la meva mare/Com l’esperança del mar i la pluja/Com l’esperança del pagès per les collites del camp/Com l’esperança que al pescador la xarxa li dóna// Espera’m, no em canviïs, espera’m/ Si em moro i m’enterren/ de tant en tant vine a veure’m/ Porta’m flors i planta-les perquè creixin/Fins l’últim dia ens veuran enterrats sota terra”.

La segona part del recital –amb poemes de Biel Barnils-comença amb un consell per a joves escriptors de poesia: “Ni haikús, ni tankas/ni alexandrins/ni octosíl·labs/ ni metàfores, ni rimes/ni sonets// Treu-t’ho tot de l’estómac/del més endins de tu/Toca’t fons”. Grapeja’t les entranyes i tal vegada en surti un vers. El públic pensa i se submergeix en els poemes, per ascendir, després, a la lluna. “Us havíem promès que passejaríem per la lluna, oi que sí?”, diu  Barnils. “De la lluna, que no se’n parli mai més” comença. “Dels eclipsis, que se’n digui ja només el necessari:/ vulgar coincidència, repetitiva, repetitiva, repetitiva/ Quan de reüll, al mirar-los/ens tornem cecs, ja és això: la fi del món”. Tot seguit, les ferides i la sang: “Passar a l’acció i deixar-se de poesies/buidar un ull/ocupar un país/imposar una bandera/matar una llengua”. I, finalment, el pes dels records, que s’esborren: “Ens pengen fils per tot el cos”, diu Barnils. “Imatges dels que ens han deixat que no podem actualitzar i es van desenfocant/Barrejades amb la nostra imaginació, on no hi arribi la memòria, ho farà la ficció”.