Versos llunàtics passats per aigua

27.07.2016

Ens endinsem de nou a un parc natural, per assistir a un altre acte del cicle de “Poesia als parcs”; aquest cop al de Collserola. L’espectacle, anomenat Llunàtics, reciclat d’un recital que ja es va fer fa un any a la setmana de la poesia de Barcelona i que, coincidint amb la Nit dels Museus, es va celebrar al Planetari del Cosmocaixa, té lloc avui, entremig del parc natural de Collserola, amb Màrius Sampere, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis.

Poesia als Parcs busca recés per aixoplugar-se

Poesia als Parcs busca recés per aixoplugar-se

La lluna de moment no ha sortit i, de fet, la pluja que fa mitja hora que ha donat una treva, despunta de nou a pocs minuts de començar. A l’entrada, la cooperativa l’Olivera reparteix vi: un blanc il·lusionador, Agaliu, i el negre fet de les vinyes que té l’ajuntament de Barcelona a Collserola i que és el vi de la ciutat.

L’acte es farà finalment a dins de les noves sales del MUHBA Vil·la Joana. Així doncs, encetem amb breus presentacions de la directora del museu, que ens explica que fa poc que s’ha obert la renovada Vil·la Joana, amb la intenció que sigui un espai sobre literatura, sobre Verdaguer (en aquesta casa és on va morir el 10 de juny de 1902) i sobre Barcelona. Afegeix l’apunt “sense deixar de perdre el punt de vista internacional” (aquí la cronista es perd una mica, ja que en ser “del territori”, potser no veu Barcelona com el centre i únic nucli literari català i li ressona estrany que després de la capital, el següent estadi ja sigui l’internacional, però deu ser que es considera que la literatura del nostre país fora de Barcelona ja deu estar ben representada, no?). En tot cas s’acorda que la pluja està batejant el nou centre i que espera ser una casa d’acollida de la poètica, la literatura i la paraula.

També presenta l’acte Laura Borràs, l’omnipresent directora de la Institució de les Lletres Catalanes que, per omplir el buit que deixa l’absència de Màrius Sampere que no ha pogut venir a causa del seu delicat estat de salut, ens llegeix el seu poema “Ofici” i, a continuació,  didàcticament ens il·lustra que Sampere diu i vol ser un poeta que relati la vida i no (només) l’abstracció de la bellesa.

Després del pròleg comencen els poetes presents. Intercalats per ordre d’edat (o alfabètic) van desgranant els poemes. Si bé el pla original és que versin sobre la nit i la lluna o, simplement, poemes llunàtics, es recita de tot. Enceta Casasses amb un poema de la Víctor Català que parla de Verdaguer. Recita altres poemes dedicats a la lluna (Mobylette) i s’endinsa en Calç, el seu llibre “més nocturn” on, entre d’altres diu que “La nit és un privilegi/teixit tot de seda i or” i “La nit és déu vist de cara. ”

David Castillo ens confessa que la seva poètica és “no esperar res”. Per això enceta el recital amb “Bilis” i acaba amb un poema improvisat que dedica al vi que ha anat bevent durant el recital.

Núria Martínez-Vernis es queixa que és molt complicat seguir el fil del què havia pensat recitar si el caos de David Castillo la precedeix. Mig recita. Mig canta. I també ens regala versos nous que li han sorgit caminant des del Baixador de Vallvidrera. Fan un parell de duos amb Casasses “en la nit artificial” i una versió de L’Escarabat bum-bum del 1905 que ens deixa bocabadats.

Enric Casassas a 'Poesia als parcs'

Enric Casassas a ‘Poesia als parcs’

Per una escletxa de finestra, els llamps i el brancatge d’un arbre sacsejat pel vent, ens informen de la meteorologia. Haurem de sortir amb el paraigua. Baixant les escales amb els peus en remull pensem que potser ens faltava un xic de vi durant l’espectacle per acabar de sentir-nos llunàtics del tot, per gaudir dels poemes de nit sense lluna, sense estrelles i amb massa claror.