Vermut i periodisme

13.02.2014

Què fan cinc periodistes culturals un dissabte al matí? Els més curiosos van tenir l’oportunitat de descobrir-ho el passat 1 de febrer a l’espai Betahaus de Barcelona. Es tracta de Vermut i Periodisme, un cicle de trobades mensuals de professionals del periodisme per tal de debatre sobre la professió. El projecte, impulsat pels periodistes Víctor F. Clarés i Marta Aguilar, va comptar amb la seva quarta sessió dedicada al periodisme cultural.

 

El cicle Vermut i periodisme se celebra mensualment a l'espai Betahaus | Foto Martí Andiñach

 

Luis Hidalgo, Òscar Broc, Rosario Fontova, Albert Lladó i Júlia Bertran van ser els convidats d’aquesta nova trobada. Cinc periodistes culturals que van haver de respondre i comentar titulars de premsa, cites i piulades amagats en diferents sobres de colors. Luis Hidalgo, periodista de El País, va ser el primer en iniciar el debat introduint el tema de les noves tecnologies al sector: “els mitjans de comunicació tradicionals mantenen un discurs que els allunya de les seves responsabilitats, per no perdre posició davant els digitals”. Hidalgo, juntament amb Òscar Broc, periodista i escriptor, va afirmar que la culpa és dels mitjans, com també del públic. Paral·lelament, la periodista Rosario Fontova va apuntar una solució al respecte defensant Internet com la gran esperança blanca del periodisme perquè “com més accés a la cultura tinguem, més pluralitat i més podrem passar d’allò superflu al que realment ens importa”. Fontova també va parlar d’Internet com a mitjà de transmissió ràpida de notícies i de democratització d’opinions.

Fins aquí semblava que tots els ponents anaven en la mateixa línia, però la controvèrsia va arribar amb la frase de Vargas Llosa “el que no és espectacle, no és cultura”. Broc va respondre que tot i tractar-se d’una línia molt fina la que separa aquests dos conceptes, no són res més que dos termes vinculats. Júlia Bertran, reportera del programa Ànima del Canal 33, i Rosario Fontova ho van discrepar declarant que molts espectacles no són cultura. “Pels mitjans la cultura és aquella rendible que pagues per un espectacle, perquè la gent vagi a taquilla i consumeixi. S’ha de diferenciar entre cultura com a art  i cultura com a espectacle, la que ja seria pròpiament dita com a consumisme”, va sentenciar la periodista. Hidalgo va assenyalar l’exageració de la importància de l’espectacle com a culpable d’aquesta dicotomia, “perquè no tota la cultura ha de ser divertida”. Per la seva banda, Albert Lladó, coordinador de Cultura de LaVanguardia.com, va corroborar-ho reivindicant la figura de l’intel·lectual donant la cara i aportant matisos en el sector cultural.

La gran pregunta del debat no va trigar a fer-se esperar: Què és i què no és cultura als mitjans? El crític musical Luis Hidalgo va confirmar que “l’inconvenient del periodisme cultural és la televisió, perquè et demana fer espectacle”. Júlia Bertran va continuar la intervenció remarcant que “no hi ha programes de crítica cultural a la televisió, els que existeixen són de prescripció cultural, d’una televisió dinàmica perquè no es qüestioni res”. En aquest context, va aparèixer el principal enemic del periodisme: la censura. Hidalgo i Broc van agrair la llibertat que sempre han tingut a l’hora d’escriure, contràriament a les experiències de les seves companyes, Júlia i Rosario, que van reconèixer haver-se topat en aquest obstacle, tot i qualificar-lo com una virtut del periodisme clàssic.

Tots els convidats van arribar a la conclusió que estem davant un canvi d’hàbits. El concepte de cultura s’ha aplicat a tot, com un terme mediàtic, però el periodisme cultural té un problema social, a part de la seva precarietat. És per això que com apunt final de la trobada es va tornar a reclamar la falta d’un discurs intel·lectual i el reconeixement de la cultura al lloc que li pertoca. Albert Lladó fins i tot es va preguntar com li agradaria que fos el perfil d’un bon periodista cultural: “un periodista que no vagi al carrer queixant-se de la precarietat, que no per no molestar s’acomodés en una cadira”. També va qüestionar aquesta obsessió periodística d’abaixar el nivell per pensar que el públic al que ens dirigim és ignorant, remarcant que el sentit autocrític de la cultura s’ha perdut. Finalment, va concloure la trobada reivindicant que “s’ha de recuperar el periodisme com a literatura de no ficció perquè el periodisme cultural és com la literatura, sedueix”.

En definitiva, que Internet ofereix un canvi de paradigma no n’hi ha cap dubte. La tendència dels nous entorns digitals és obrir una nova expectativa, però amb uns canvis en la forma d’estructuració del pensament. Calen nous elements digitals que neixin des de la reflexió i l’autocrítica. En un entorn cada dia més global i virtual, i més competitiu, Internet sembla l’única solució possible perquè el periodisme pugui sortir d’aquest pou en que es troba. És necessari especialitzar-se per garantir la supervivència del periodisme, aportant contingut de valor i específic, sent referent al sector. En aquest cas: el cultural. Com deien els ponents del Vermut, adaptem-nos al públic per intentar arribar a les minories, alimentem els curiosos perquè ho disfrutin i si el principal problema de les pàgines culturals dels diaris és l’espai físic, trenquem-lo amb aquesta eina que ens regala Internet: les pàgines webs. Doncs, no és tant l’Internet com l’enemic del periodisme, sinó com l’amic. Aprofitem aquesta era per ser emprenedors culturals. Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate, deia que el periodisme requereix paciència. Tot i referir-se al periodisme d’investigació, li prenc la paraula: tinguem paciència i no llencem la tovallola.