Verdaguer i la naturalesa de Collserola

6.06.2019

Dissabte passat a Collserola, el so de la naturalesa va quedar impregnat dels versos de Jacint Verdaguer. L’actriu i rapsoda Gemma Sangerman va recitar algunes de les seves obres, que van acompanyar la descoberta naturalista feta pel biòleg i consultor ambiental Pere Alzina. A través d’aquesta activitat, que s’emmarca dins la Festa Verdaguer d’enguany, els passejants vàrem descobrir la flora i la fauna dels volts de Vil·la Joana, i vam poder escoltar què en deia Verdaguer.

Marfull (Viburnum tinus) | © Pere Alzina

Alzina ho va deixar clar des del primer moment: aquell era un recorregut obert, i és que a la naturalesa mai saps què t’hi pots trobar. La primera sorpresa va arribar ràpidament, era el cant de la Mallerenga. Per poder identificar el cant dels ocells, explicà Alzina, ens hem de fer preguntes sobre la seva forma. Com és el cant, variat o repetitiu, rítmic o melòdic, net o brut? El de la Mallerenga és alegre, de notes separades, repetitiu, rítmic, net, agut i metàl·lic. Verdaguer el coneixia molt bé, i en va escriure un poema que Sangerman va recitar, Què diuen els ocells? Per fer-lo, el poeta va buscar expressions i dites d’arreu que tinguessin el mateix ritme i to que el cant de la Mallerenga, i amb el seu do de la llengua, ho va aconseguir.

El cant de la Mallerenga és interpretat de diferents maneres. Els nois entremaliats i saltadors volen que digui, com per donar-los la raó de les seves entremaliadures:

Salta, Pere! Salta, Pere!

Els llauradors del Vallès volen que digui:

Mitja pera, mitja pera

Els pobres fangadors de la Plana de Vic són del parer que aquest ocell es riu d’ells, i quan amb prou feina pitgen la fanga per fer-la entrar dins la terra, a tall de mofa els diu:

Pitja, Pere; pitja Pere.

Ja t’hi tinc, ja t’hi tinc!

Pocs metres més endavant el cant d’un nou ocell ens va fer aturar: era el tudó, un colom de bosc molt gros. El seu cant era brut, gutural, rítmic i de notes separades. Alzina ens va donar la pista perfecte per poder reconèixer-lo, “ha de sonar així: jus-ti-cia se-nyor”, va dir. Cinc síl·labes, ni una més. I Sangerman va recitar, amb un to de veu que recordava al d’aquest cosí germà del colom de ciutat, un nou fragment de Què diuen els ocells?. Verdaguer en va intentar reproduir el cant amb aquestes línies:

Quan tenia blaaat,
no tenia saac:
ara que tinc saaac,
ara no tinc blaat.

Quan vam poder reprendre el pas sense que el cant de cap ocell ens aturés, vam arribar davant de Vil·la Joana, l’antic mas que va veure morir a Verdaguer. Allà, quan les campanades van acabar de tocar, Gemma Sangerman va llegir un dels poemes més emocionals de tota la diada; Què és la poesia?, on Verdaguer compara la compara amb un ocell.

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Pissarra | Foto Pere Alzina 

En una descoberta naturalista no hi podia faltar la geologia, i és per això que Alzina ens va explicar quina era la roca més comuna a Collserola: la pissarra. Verdaguer, però, no semblava massa interessat en aquest camp del coneixement del medi. Als seus poemes gairebé no va dedicar cap vers a aquesta roca, però Sangerman en va poder recuperar aquesta petita menció: Una ratlla blanca feta per un infant a travers d’una negra piçarra. El que sí que va esmentar a la seva obra va ser el senglar, i Alzina en va trobar una furgada. A causa del canvi climàtic, de l’abandó de la pagesia i de la davallada del nombre de caçadors, a Collserola cada vegada n’hi ha més. No sabem si a Verdaguer li hagués agradat tenir tants veïns, però el que està clar és que al poema Bona caça només n’esmenta un.

Tot atalaiant
un senglar ferotge
que amb sa godallada
per allà sol córrer (…)

L’explicació on més esma va posar Alzina va ser, sens dubte, la de l’alzinar i la seva vegetació. Vil·la Joana es troba a la part obaga de Collserola, i com que la falta de sol fa que sigui difícil que hi hagi conreu, és on el bosc i la vegetació natural han pogut créixer més. Tenint en compte que la vegetació natural de tots els indrets de Catalunya que no superen els 800 metres d’altitud és l’alzina, Verdaguer, com a pioner de l’excursionisme que va ser, hi va conviure molt. L’any 1900 va escriure la prosa L’alzina del Passeig de Gràcia, que parla d’una alzina arrencada del bosc i portada a la ciutat. Ell, que en aquella època, d’acord amb Sangerman, era “pobre i malalt”, es compara amb l’alzina.

Mes no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’aquí, a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aquesta civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra? (…)

L’alzinar és un bosc dens farcit de lianes i d’arbustos. El marfull, que dóna nom a l’ecosistema de l’alzinar, n’és el més característic. Antigament, va explicar Alzina, s’utilitzava per batre els matalassos de llana, i actualment per arbrar espais urbans. El marfull fa unes flors blanques i uns fruits liles, que els van fer pensar en L’hora violeta de Montserrat Roig. Però com que aquell dia anava de poesia, Sangerman va llegir Brins d’espígol, on Verdaguer menciona el marfull i esmenta que la seva planta preferida és la margarida. D’heura, que és una de les lianes característiques de l’alzinar, també en vàrem veure. D’aquesta liana, Verdaguer també en parlà a Brins d’espígol, però la menció més important que en fa és la del cant IX del Canigó.

La font del Comte raja gota a gota,
apar una encantada que sanglota,
amagada de l’heura en la verdor;
prou canta el rossinyol, mes cada nota
és un gemec que fa partir lo cor.

Pels vols de Vil·la Joana també hi ha altres arbres. Alzina en va mostrar dos més, l’om i l’avellaner. “D’oms en queden molt pocs”, explicà Alzina, “a finals dels anys 80 va arribar una malaltia provinent d’Holanda, la grafiosi, i en va matar el 95%”. A l’època de Verdaguer, en canvi, n’hi havia molt més, i ell els menciona en aquest fragment:

La sarment de l’hort
plorava, plorava,
per lo vinyader
al veure’s podada
de sos llargs rebrots
que l’olm engarlanden
de son toriam,
de la seva ufana.

Quan Sangerman el va llegir, va posar èmfasi en la paraula toriam, i va assegurar-nos que “és fantàstic llegir a Verdaguer perquè et fa buscar paraules al diccionari”. Del que tampoc en queden massa són de vernedes, que són els boscos on creixien els avellaners. Per sort, a Collserola n’hi havia un, i Sangerman ens en va llegir això:

Sabeu de quina planta era
lo bastó de sant Josep? Los nins betlemites diuen
que era un tany d’avellaner.
Tot pastorant ses ovelles
en los [serrats] de Betlem,
plantat l’havia en sos marges
aquell pastor que fou Rei.

(…)

I si la descoberta havia començat amb el cant de dos ocells, no va ser fins a gairebé al final que vàrem sentir-ne un de nou. En aquesta ocasió era el Picot Verd, “un dels ocells més grans i bonics que hi ha aquí”, assegurà Alzina. Aquest ocell té un cant repetitiu d’entre 8 i 12 síl·labes, i a mesura que avança el cant, el to perd intensitat i desaccelera. El picot menja formigues, i Verdaguer en va escriure això:

Diuen que quan el pigot canta pels alts, assenyala pluja; si canta pels torrents, indica que farà vent. (…)

Les veus de Gemma Sangerman i Pere Alzina van estar en harmonia al llarg de tot el recorregut, i a través dels seus canvi de registre, van aconseguir que els passejants no ens perdéssim cap de les explicacions. A través d’un format dinàmic i participatiu, vam poder gaudir dels versos de Verdaguer mentre descobríem l’entorn de Collserola, tot entenent per què aquest gran poeta va decidir buscar en la naturalesa una font d’inspiració.