Cabaret Shakespeare

21.10.2015

Poques vegades la conjunció entre poesia i música han trobat una harmonia i compenetració més alta. Normalment ja ho sabem, la música en els recitals poètics és aquell moment de descans entre les paraules —com una pausa musical que ens deixondeix del flux elevat de la poesia—, o el que encara és pitjor, és aquell so de fons com un brogit més molest que altra cosa que ens aparta de la semàntica i el sentit dels mots. En canvi, oh prodigi, el violoncel de Lluís Claret dialoga i dansa amb el poema de Shakespeare. Amb la tria dels fragments de Couperin, Barrièr i Bach la música es fa més poètica i la poesia més musical. Simbiosi perfecta, també és veritat que estem parlant de Lluís Claret i, per tant, és de les poques vegades que recordo haver vist assolir allò que teòricament és possible —acompanyar música i vers— però a la pràctica acostuma a ser un intent no reeixit.

Jordi Bosch i Emma Vilarasau | © Jordi Garcia. Localpress

Jordi Bosch i Emma Vilarasau | © Jordi Garcia. Localpress

El poema, traduït per Joan Sellent, és una delícia, divertit, emocionant, intens, ple d’imatges poderoses, d’un desig inqüestionable i d’un amant jove i distret, de tragèdies i malediccions que faran que per sempre més l’amor vagi associat amb el dolor. Un Shakespeare poc conegut, però tan recomanable! Un poema ric que caldria ser llegit diferents vegades però que, de nou oh prodigi, gràcies al talent interpretatiu de Jordi Bosch i Emma Vilarasau, es deixa franquejar a la primera vegada. I no és pas un poema fàcil d’interpretar perquè passa per tants estats i emocions! Va de la nota còmica a la desesperació, de l’erotisme més exaltat a haver de transmetre a Adonis un reguitzell de bones raons perquè l’esculli a ella. I és que aquí Venus és tant una deessa exigent com suplicant, delerosa com frustrada, temorenca o enrabiada, conciliadora i sentenciadora, és a dir, víctima de tots els sentiments confrontats i contradictoris d’aquest infant vel·leïtós i imprevisible que és l’amor.

Finalment voldria fer esment al Teatre-Auditori de Sant Cugat, que no deixa de sorprendre: com per encanteri va fer desaparèixer tota la platea, la va convertir en un espai anomenat cabaret, amb taules de marbre, espelmes i copes de cava. Fantàstic! Un ambient amb caliu que ens remunta als antics cafès on podien passar fets extraordinaris.

Un inici del Festival Nacional de Poesia perfecte amb tota una programació plena d’actes interessants. L’únic fet lamentable d’aquest espectacle és que sigui una estrena absoluta amb una sola representació. Mereix tenir continuïtat!