Venim del nord, venim del sud…

27.10.2015

Vuit poetes vinguts de diferents terres de parla catalana i el músic manresà Manel Camp van participar en el recital de cloenda del festival literari Tocats de Lletra de Manresa. Vuit maneres de sentir una mateixa llengua poètica.

Concert de cloenda del festival Tocats de  Lletra 2015 | foto Sussi Garcia Soldevila

Concert de cloenda del festival Tocats de Lletra 2015 | © Sussi Garcia Soldevila

El teatre Conservatori de Manresa va acollir el recital de cloenda del IX Festival literari Tocats de Lletra, amb la participació dels poetes Joan Duran i Gemma Gorga (de la província de Barcelona), Txema Martínez Inglés i Jaume Pont (de les Terres de Lleida), Jaume C. Pons Alorda i Josep Lluís Aguiló (de Mallorca) i Josep Lluís Roig i Ramon Guillem (del País Valencià), amb acompanyament musical del manresà Manel Camp com a nexe d’unió.

Manel Camp (Manresa, 1947) ha compost una peça musical, “Camaleònics”, expressament per a la cloenda del Tocats de Lletra, inspirant-se en la paraula fetitxe de l’edició d’enguany, amb versions diferents de la mateixa melodia en cada intervenció musical, al començament, a la meitat i al final del recital. Mentre escoltava la interpretació musical de Manel Camp, mirava la imatge del cartell del festival a un costat de l’escenari, un fragment de pell amb colors de la gamma del verd, el blanc i el marró que es van difuminant i acaben creant alguna cosa diferent, estranya i amb vida pròpia. Va començar tocant la melodia de la cançó de Lluís Llach “Venim del nord, venim del sud”, com el títol del recital, que de seguida es va anar transformant en la música original de Manel Camp, mudant els seus colors de forma hipnòtica. El recital es va dividir en dues parts, amb quatre poetes a l’escenari en cada part. Van començar els quatre més joves, un de cada territori.

Joan Duran retratat per Ariana Nalda.

Joan Duran retratat per Ariana Nalda.

El primer a recitar va ser el poeta Joan Duran (Sitges, 1978), amb una tria de poemes dels llibres Domèstica veritat (2007), Natural delit (2010), Extrema llum (2014) i Matèria fosca (2014), mostrant diverses cares de la seva obra, desplegant imatges poderoses que es podien sentir gairebé al tacte, tan sols amb l’eina nua de la paraula, intensa com el cos, com el sexe. Entre d’altres, vam viatjar a l’illa de Creta, amb “la sal que s’arrapa a les bocanes del sexe,/ i la vella olor del mar, del cabell, ens penetra,/des de l’altre costat del temps, fins a la saba i la sang, l’alga i el nèctar”. Vam tastar la música dels cabarets buits, amb acompanyament musical de Manel Camp, “la música humida/ i llunyana, dissonant, a la cruïlla/de les artèries sota l’altra ciutat/dels cossos”. I vam transitar “la paraula que s’escorre des de dalt/com una pluja, d’un cel/a l’altre cel”, amb “el teu cos estès com un poble imprecís”. Poemes llegits amb una veu profunda, dient lentament els versos com si els estigués dibuixant a la pell, al cos.

El poeta valencià Josep Lluís Roig (Oliva, País Valencià, 1967), que fa anys havia viscut a Lleida, va començar amb un poema sobre el pas del temps i el clima, recordant un hivern cru en què va gelar a Lleida. “També la ciutat tota s’investí/de bacs i espills on dansaven els cotxes./El temps ha relliscat des d’aleshores./ I continua”. Després va llegir poemes del seu darrer llibre, Els dubtes i els glaçons (2014), entre els quals un poema reivindicatiu que es podria referir perfectament al procés català actual, tot i que va ser escrit uns anys abans; “un poema suficientment abstracte perquè te’l puguis fer teu”, va dir el poeta. Amb un to més irònic i juganer va llegir un poema que parla d’hipoteques i de sexe, que comença dient: “I el setè dia, /va crear la hipoteca./Són bromes -dius-/per explicar com van/algunes coses”, i acaba amb “Encara reies/quan amb la llengua amable/m’has retornat/enmig del paradís”. Qui viu en una societat com aquesta (la valenciana de fa poc temps, però també la societat en general) s’ha de sentir afectat per força, i en Josep Lluís Roig ha respost amb ironia en aquest llibre, amb una voluntat de dir i de sorprendre que obliga a repensar com són les coses.

 

Josep Lluís Roig

Josep Lluís Roig

Txema Martínez Inglés (Lleida, 1972) va llegir quatre poemes del seu darrer llibre, Dol (2012), marcat per una pèrdua familiar important, la mort d’un germà. Hi ha el retorn als dies de la infantesa, als “peus descalços caminant desperts/per no sentir el silenci de la casa.//I de nou el matí/és l’esmorzar a la cuina, el forrellat/el soroll de l’escala sense crits”. En el poema “El nostre fred”, la mare no vol deixar el fill tot sol amb el fred de la nit, amb la set o amb la gana. Txema Martínez Inglés escriu versos d’absències, els llegeix amb un to contingut que encara els fa més punyents i aconsegueix fer sentir el dolor, totes les cares del dolor i la pèrdua. Si ens hi fixem, dins la paraula “dolor” hi ha la paraula “dol”. El darrer poema, titulat “Mare”, té versos magnífics com aquests:: “No hi ha dolor,/tan sols l’atuïment, la levitat/de carreteres en silenci, peus/evanescents i cels de nicotina.”//Les meves mans/ s’inflen de no tocar, m’han tret un cor”.

Jaume C. Pons Alorda (Caimari , Mallorca, 1984), el darrer poeta de la primera part del recital, va recordar el poeta Francesc Garriga, mort a principis d’aquest any, amb la lectura d’un dels poemes del llibre pòstum Swing, amb un to greu que deia molt de la seva estima cap al poeta. Després va recitar i dramatitzar tres poemes molt breus del seu darrer llibre, Tots els sepulcres (2015), la recopilació d’una trilogia (Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions) que havia publicat en tres editorials diferents, amb poemes que passen per la llum (naixença), la fosca (destrucció) i la carn (resurrecció). Una poesia que combina poemes breus –esquinçats i punyents– amb altres de més llargs i desfermats, com una lletania esbojarrada i apassionada que, com diu el poeta, “transita l’horror i l’eufòria, l’humor i els límits dels límits”, però és capaç de transportar-nos més enllà, fondament. Va fer riure el públic amb un fragment del llibre El poder i la fortor (2009), una mena de crònica-collage o sàtira èpica sobre la neocolonització de Mallorca. Va acabar de manera apoteòsica recitant el poema “Consciència de carn”, amb mètrica i rima: ”carn, furor de l’instant/esperma transformat /en lepra sens sutura//carn sap el que tot calla/fins i tot la natura//carn, misèria sòlida,/instrument de tortura// la carn sempre vol carn/ i mai res la detura”.

 

Jaume Pons Alorda presenta el recital 'Whitmaníacs' | Foto Pep Herrero

Jaume Pons Alorda presenta el recital ‘Whitmaníacs’ | Foto Pep Herrero

Després de la intervenció musical de Manel Camp a l’equador del recital, la poeta Gemma Gorga (Barcelona, 1968) va llegir poemes del seu darrer llibre, Mur (2015), un recorregut per la memòria individual i col·lectiva. Amb paraules de la poeta: “hi ha uns quants poemes que són escenes d’infantesa, que recreen unes experiències comunes a moltes persones de la meva generació. Dins el llibre és crucial la figura de les àvies, com a símbol de les múltiples formes de silenci que les dones han hagut de viure i de patir”. En el poema “Poble-sec” no és l’àvia qui perd la memòria, “era la memòria qui progressivament /perdia l’àvia//rere els porticons del balcó,/cinquanta metres quadrats/ per a un insecte de tendresa, /ales malmeses, si encara ales,/esperant que algú li obrís aviat/la finestra/o el poema”. També hi ha el record de la casa sola, “tancada sobre una doble espiral/d’humitat i repòs”, i les olors de la infantesa en el ritu de la neteja dels seitons: “Segura que ningú em veu,/m’oloro el dors de les mans/–sempre queda un vestigi/de mar al ventre dels peixos/ i sé que són les teves”. Present i passat teixeixen un mur, com a símbol de clausura: “Estic tancada en un bressol, no sé/quants anys tinc. Estic tancada en aquest/despatx, no sé quina hora és.//Tancada en el meu propi/tancament, en les pedres amb què aixeco/ l’ombra del mur, en la boca i la saliva/que no dono, en aquesta veu que roda/paladar endins.//Com un univers en regressió.”

 

Gemma Gorga a la Fira del Llibre de Bellprat

Gemma Gorga a la Fira del Llibre de Bellprat

El poeta valencià Ramon Guillem (Catarroja, País Valencià, 1959) va llegir una tria de poemes de diversos llibres, un petit viatge per Terra d’aigua (1993), Maregassa (2002), Celebració de la mirada (2005), Abisme i ocell (2010) i pel darrer llibre, La set intacta (2014), amb temes que recorren la seva trajectòria poètica, com ara la mort, l’amor o el pas del temps, els grans temes de la poesia universal. Va llegir dos petits poemes en prosa: “Hospital”, que parla de la mare i de l’espai d’amor, “un buit com una llàgrima caient de les façanes”, i el poema “Colors”, que dibuixa el cos, el sexe i l’ànima: “De quin color és aquest mot? És neu. És del color del sexe. Quin color té el sexe? Blanc, hi caben totes les línies. Un cos sol és una vall eixorca: el teu cos és un camp fèrtil”. Ramon Guillem va recitar de forma serena els versos que parlen de desig, sexe i amor, amb imatges que a penes poden contenir la passió. Com diu el mateix poeta, en la seva poesia hi ha un intent obsessiu de captar la bellesa per fer-la eterna, de capturar la resplendor d’una llum furtiva, d’un silenci. “Un cor/que les llunes amaguen,//aquest udol que els llops reconeixen./Un silenci.”

El poeta lleidatà Jaume Pont (Lleida, 1947) va recitar poemes del seu darrer llibre, Una altra llum (2014), una antologia de tota la seva obra, de gairebé quaranta anys d’escriptura poètica. Poemes escollits de diversos llibres que ofereixen la visió calidoscòpica d’un camí poètic en diàleg continu amb el silenci. El llenguatge del desig s’expressa amb fragments intensos i suggeridors, com en el poema “Enlloc”: “A la boca li creixen tots els pous.//Encalça una llengua en l’altra llengua/avara d’una set més alta i pura.//Es diu Enlloc per tot aquell damnat/que en closa i negra nit gosa mirar-la”. Com diu el mateix poeta, la seva poesia no afirma res, només interroga i s’interroga, “amb el tempteig permanent de descórrer els vels de l’eclipsi i abastar el món i el temps, provisionals com la paraula mateixa. Una partida en nom del llenguatge que s’acaba jugant sense cap seguretat de guanyar-la”. El poema inèdit “Les paraules” acaba amb aquests versos: “Et bressolen, t’acaronen i diuen que t’estimen,/se’t fonen a la boca,/et beuen l’enteniment,/et maten”.

Jaume Pont | -Foto de Maria Fernández

Jaume Pont | -Foto de Maria Fernández

El darrer a recitar va ser el poeta mallorquí Josep Lluís Aguiló (Manacor, Mallorca, 1967), amb poemes inèdits pertanyents al seu pròxim llibre, escrits en el lapse de vuit anys des de l’aparició del darrer llibre, Llunari (2008). Conjugant humor, ironia i “originalitat” –com va dir–, va recitar poemes que parlen d’una altra Ítaca, de deixar enceses les llànties a les fronteres i d’una Mallorca complicada i gran com un planeta, en un poema llarg i desfermat que té la cadència d’una cançó. Va acabar amb “Vol d’ocells”, un cant a l’amor i a la por d’estimar que acaba de manera colpidora i inesperada. Com a mostra, uns quants versos: “Imagina’t que relaxes la guàrdia,/sense voler obres un poc la porta,/ i va i, de sobte, t’entra un vol d’ocells.//I si arriba algú, et somriu i passa/ i, sense avisar, d’improvís, s’instal·la/una hora, després un dia i un altre,/ i et treu la funda del piano absent.//Tens raó, posa un pany més a la porta;/apaga la llum i barra l’entrada;//Només pots permetre que entri un amor/quan sigui l’hora en punt planificada.//Un amor segur a qui, amb el temps,/puguis arribar a no estimar gaire”.

 

I volem ser per caminar / i caminar per poder ser

Vuit universos poètics, vuit maneres de sentir una mateixa llengua que va canviant de color. Mentre escoltava el so del piano i recitar els poetes, pensava en la llengua catalana i en els seus colors diferents segons els territoris, en el so de la paraula poètica, camaleònica en la seva essència i en la seva forma, i també en la presència dels poetes a l’escenari, de quatre en quatre, un de cada territori, “units pel fil invisible i alhora tangible de la poesia”, com va dir el regidor de Cultura Joan Calmet. Un dels encerts de la nit va ser precisament la combinació de veus i tons de manera fluïda i contrastada, confegint un tot harmònic. Manel Camp va cloure l’espectacle amb una versió intensa i magnètica de “Camaleònics” que es va acabar convertint altre cop en la cançó de Lluís Llach, mentre tots els presents, poetes i públic, es contagiaven d’un esperit certament poètic i llibertari. Com m’havia dit Manel Camp abans del recital, “m’agradaria que s’escoltés –i s’arribés a sentir– amb la sensibilitat poètica que marcarà els batecs de tota la nit. Més enllà del fet musical, busco la sensibilitat compartida”. Entre tots ho van aconseguir.