Valtònyc: “He comès el delicte de ser d’esquerres”

1.04.2018

El Museu de Lleida s’ha convertit, aquests darrers mesos, en un nucli de resistència contra la repressió. Per això, i en motiu de l’exposició Presos polítics a l’Espanya contemporània de Santiago Sierra, s’han organitzat taules rodones per a parlar d’art, de censura i d’ara mateix. En la primera hi participa el raper mallorquí Valtònyc, que acaba de ser condemnat a tres anys i mig de presó per “enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i calúmnies”. Mònica Boixader l’entrevista.

Josep Miquel Arenas, àlies Valtonyc.

La primera conversa va tenir lloc dimecres al vespre, a la mateixa sala fosquíssima on s’exposa l’obra de Sierra. Amb les cares dels presos pixelades a l’esquena, Francesc Serés, Josep Maria Minguet, Pilar Parcerisas i Valtònyc (Josep Miquel Arenas) responien a les preguntes de Jesús Navarro. Era una conversa correctíssima, formal, altament cerebral, de teoria. Però possiblement bona part del públic havia vingut a escoltar, per sobre de tot allò valuós o passatger que podien dir els ponents, el testimoni del raper mallorquí Valtònyc, que entrarà a la presó d’un moment a l’altre, per a quedar-s’hi tres anys i sis mesos. Però ell va ser qui menys va parlar. I, quan ho feia, hi havia aplaudiments cada vegada, sense excepció. Els que l’escoltàvem, quèiem en picat de la teorització de Serés, Minguet i Parcerisas a la realitat més ferotge. I érem, així, en una mena de muntanya russa dialèctica, de pujades més aviat lentes, de baixades estrepitoses.

L’acte s’acaba, m’apropo a en Valtònyc i li dic la veritat, que em sembla que no ha parlat prou i que voldria fer-li una entrevista improvisada. Seiem en un banc a la vora del Segre.

I per què et dius com et dius?
Perquè quan era un nin em costava molt diferenciar les ves. Un dia la mestra em va dir que semblava valtònic. En lloc de daltònic, saps? I em va quedar aquest nom. Quan anava a l’escola era l’únic castellanoparlant, ma mare és madrilenya i m’havia ensenyat a parlar i a escriure en castellà i això em feia diferent, a Sa Pobla.

Què t’ha semblat la taula rodona sobre l’art, la censura, la llibertat d’expressió…?
Està molt bé que xerrem de llibertat d’expressió. Però això seria un debat per a una societat molt madura que nosaltres no som. A Espanya no és possible… Ma mare estava a la cua d’espera, patint un càncer, mentre Aguirre retallava la sanitat. L’única nòmina que entrava a casa era la meva, en aquell moment de 500 euros. Jo he de poder tenir el dret de fer-li una cançó per a desitjar-li el pitjor a aquesta dona. I això no passa. Què hem de fer amb Tarantino, Picasso, Sex Pistols? Són violents. Però els sé identificar com el que són: artistes. O, per exemple, què hem de fer amb les cançons masclistes, racistes, homòfobes? Jo no les prohibiria, sinó que m’agradaria créixer en una societat en què es respecti la gent, en què s’ensenyi a triar. I així, en lloc de prohibir-la, aquesta música moriria sola, acabaria desapareixent.

Et condemnen per enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i calúmnies per una cançó que vas escriure a 18 anys…
Sí, però el que em passa no és una taca a la llibertat d’expressió, sinó a la llibertat ideològica. Al meu judici es xerra de quines són les meves intencions polítiques, no sobre la meva cançó. Em varen demanar coses com que per què era comunista… o per què rapejava en català! Jo crec que els jutges i la fiscalia, encara que siguin feixistes, són intel·ligents. I com que no hi ha resistència armada, es dediquen a perseguir la resistència ideològica. El que està en perill no és la llibertat d’expressió, sinó la llibertat ideològica. Hem de tenir clar que l’estat espanyol és un estat feixista. I jo he comès el delicte de ser d’esquerres.

I què podem fer?
La gent ve i em dóna uns copets a l’esquena i em diu: Josep, em sap molt greu el que et passa. Estic amb tu. Què puc fer per a tu? I jo els responc que pensin què poden fer ells, per a ells. Perquè això és un atac col·lectiu, no és un atac contra en Josep. Em van oferir rebaixar la condemna a un any i mig si demanava perdó. Jo no ho vaig fer, vaig considerar que aquell jutge no em podia jutjar, que no tenia autoritat per a fer-ho. Ara aniré a la presó i he tret un disc que es diu El reincident. Cerquen l’autocensura.

En el teu nou disc continues fent una crítica clara, sense escrúpols, de la monarquia. Què en penses, de l’autocensura?
Vaig llegir en un llibre que Picasso va patir autocensura. Havia acabat de pintar el Guernica i un parell de nazis van anar a casa seva per a veure’l. Ell els el va mostrar. I els nazis li van dir que tornarien l’endemà. Picasso va llançar pintura grisa sobre el quadre… però després es va adonar que no podia fer-ho, que no podia ser, que no podia autocensurar-se, i es va passar la nit rascant-lo, i per això el Guernica té com una pel·lícula fosca per sobre. És això.

Sempre tens el mòbil a la mà?
Sí, hi estic molt enganxat. De fet, tinc una tendència a enganxar-me a tots els vicis. El mòbil, la Coca-cola, el cafè… Si hi ha un videojoc que m’agrada, m’enganxo, si hi ha un llibre que m’agrada, no puc parar de llegir-lo una vegada i una altra. Sóc així, m’enganxo a tot. I amb el mòbil… Un propòsit pel 2018 era deixar-lo, però no ho he aconseguit (riu). A la presó no en tindré. Suposo que amb tres anys em podré desintoxicar prou, no? (Em mira i torna a riure).

Com et sents?
Jo me sent, ara mateix, més viu que mai. Des del 2007 fins ara que escric i mai m’havia sentit amb tanta força i amb tanta convicció. Ara sent que puc fer un rap que puc argumentar. I ara m’he aficionat molt a la lectura, i m’ajuda. Llegir, no ho sé, Baudelaire, Boris Vian, Charles Bukowski…  em dóna un enriquiment.

I com et sents pel que fa a la condemna?
Me sent indignat però no a títol personal, sinó a títol col·lectiu, pel retrocés que estem patint. I me sent indignat amb aquesta gent que es pensa que això és un cas aïllat. M’agradaria que es pensés això com un atac col·lectiu i no individual.

Dius que et sents indignat amb la gent que considera el teu cas com un cas aïllat… Per què creus que passa?
Jo també sóc aquí perquè sóc pobre. Això que està passant també és una lluita de classes. Jo guanyo 1000 euros treballant en una fruiteria, em llevo a les cinc del matí i pago 600 euros de pis. Tinc 24 anys i sóc fruiter. I sortiré de la presó amb un deute de 40.000 euros. I Brecht ho deia: “Si no esteu atents us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”. Estem manipulats i la gent es pensa que em tanquen a la presó perquè estic a favor que ETA faci un Hipercor o que matin nens de dos anys, es pensen que treuen l’exposició de Sierra d’ARCO perquè és un etarra. Estem manipulats. A la meva família li va costar molt entendre que jo entraré a la presó perquè la fiscalia actua, després actua el jutge, i darrere hi ha la policia, l’exèrcit, les elits financeres, no tant el govern… Si la independència de Catalunya s’ha aturat és perquè faria mal a mecanismes financers i a la burgesia espanyola, sobretot. Els mitjans de comunicació manipulen la gent.

Tornaries a fer les mateixes cançons?
Sí. L’únic que canviaria són les frases masclistes. Per exemple, jo volia atacar la reina o altres dones per la seva classe i m’adono que, potser per infantilisme, les he atacades fent servir arguments masclistes, denigrants, per la seva condició de dones. I m’he equivocat. Això ho canviaria.

Tens por?
Sí, molta, tenc molta de por. Jo sóc molt casolà, m’agrada molt estar a ca meva. Dormir a la presó… com serà? Tenc molta por d’allunyar-me de la meva família i dels meus. Però sempre he defensat els drets dels altres, dels grups desfavorits, i ara que em toca a mi reclamar els meus no em puc cagar a sobre.

Saps a quina presó seràs?
Als presos polítics se’ls allunya de casa, sempre. Per tant, segur que surto de l’illa, segur que seré lluny de Mallorca. Però no sé on aniré fins al dia que hi hagi d’anar. Això forma part de la repressió psicològica que ens fan als presos polítics. No saps quan entraràs, on entraràs, com… Et volen fer patir.

T’ho trobaràs, o has pensat què faràs, mentre siguis a la presó?
Aprofitaré per estudiar idiomes, especialment l’anglès, que el porto fatal, i l’alemany. A Mallorca va bé saber idiomes. Aprofitaré per llegir, formar-me, conèixer-me a mi mateix, hi haurà un punt de reflexió personal segur… (Calla un moment.) Si no m’ho prenc així, com m’ho he de prendre?

Creus que la teva condemna té a veure amb tot el que està passant a Catalunya?
Em varen detenir el 2012. No crec que hi tingui una relació directa, però sí que hi té a veure. La onada de repressió forma part del règim del 78… Està clar que l’independentisme ha estat la gota que ha vessat el tassó, però la repressió passa de fa molts anys. Sí que hi té a veure, perquè l’Audiència Nacional, que són els mateixos que jutgen aquesta gent, els polítics catalans, són els mateixos que em jutgen a mi. Per tant, diria que hi té a veure, però que no està clarament relacionat.

Has pensat en anar-te’n evitar la presó?
Sí, però no val la pena. Només són tres anys i el cost de vida, a Bèlgica, a Suissa, és molt elevat. Jo no sé fins a quin punt tindria prou ressò internacional per a tenir garanties. I si me n’anés i m’agafessin, després m’ho hauria de menjar tot. Ningú no em dóna cap garantia. No estic en les mateixes condicions que els polítics. Tu què faries?

Suposo que faria com tu… I, saps què et pots endur, a la presó?
Roba, llibres, poca cosa més, suposo…

I has pensat què t’enduràs?
Molts de llibres! (Somriu) Llibres a sac. Estic comprant un munt de llibres barats, ofertes, ho compro tot. Sé que hi ha biblioteca, però no sé fins a quin punt val la pena…

Me’n dius tres d’imprescindibles, que t’enduràs segur?
Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano, L’art d’estimar, d’Erich Fromm i supòs que un best seller que sigui molt xerec i que pugui induir-me al suïcidi (riu). No, un llibre d’en Panero, el coneixes? Era un poeta esquizofrènic que diuen que no s’entén, però jo l’entenc… (calla, com si desaparegués una mica) Supòs que estic tan loco com ell.

I quin llibre llegeixes, ara?
(Treu un llibre de la bossa i me l’atansa) El procés, de Franz Kafka.

Fas doblecs als cantells de les pàgines?
Sí, petits quan hi ha alguna frase que m’agrada. I un de gran per saber per on vaig. No faig servir punts.

Me’n dius una, de frase que t’agrada, d’aquesta novel·la?
“Reconoce que ignora la ley pero al mismo tiempo afirma que es inocente.”

Somriu. I és llavors quan m’embafa la flaire putrefacta de la boca engolidora que és la justícia espanyola i la presó. Aquesta boca que ja ha començat a empassar-se’l i que fa que ser aquí, parlant serenament, amb la lluna penjada al cel i el riu que no s’atura sembli, sobretot, un miratge.