Valentí Oviedo: “Els creadors d’ara són fills d’una generació costumista”

23.12.2015

Jordi Cabré acaba de publicar El canvi cultural a Catalunya, un projecte que l’ha portat a demanar a personalitats del món de la cultura, “noves cares, noves generacions”, que alcin la mirada per obligar-nos a pensar sense cotilles. Es tracta d’artistes, gestors, polítics, creadors, productors, periodistes, que es veuen abocats a sobreviure com cavalls de càrrega en una descomunal crisi econòmica. En aquest article comentem les impressions de Valentí Oviedo, gerent de l’Auditori de Barcelona.

Valentí Oviedo

Valentí Oviedo

Només començar el seu article, Valentí Oviedo presenta un balanç dels darrers quinze anys en el món de les arts escèniques i musicals, i conclou, d’una banda, que ens trobem davant d’una generació de creadors influenciats per una corrent costumista i, de l’altra, que vivim en l’època en què més s’ha professionalitzat la gestió de la cultura i també la que ha creat més plataformes per donar suport i difusió a la creació.

La “generació costumista” es remunta a la Barcelona post-olímpica, on comencen a aparèixer creadors que deixen enrere el conceptualisme d’un Tàpies i cerquen històries quotidianes, com les de Sergi Belbel, Quim Monzó, Ventura Pons o Carles Cases. En aquest sentit, la televisió nacional hi té molta incidència, amb sèries com Poble Nou. Sòcio-culturalment, després de la crisi que ens van dur les Olimpíades, s’arriba a quotes elevades de l’estat del benestar i d’optimisme que, alhora, comporta un relaxament de l’esperit crític. “És inevitable que les noves generacions culturals beguin d’aquest entorn, i que molts dels nous creadors se’n facin ressò i, fins i tot, en el moment de crear, alguns ho facin pensant en el marc territorial de Catalunya i no en la internacionalització”, comenta Oviedo.

És un moment d’ebullició cultural, amb creadors com Pere Riera, els Manel, Marc Crehuet o Oriol Broggi coincideix en el moment de millor preparació dels qui es dediquen al camp de la creativitat i la cultura. És, també, l’època en què es creen els grans equipaments nacionals com el TNC, L’Auditori o el Teatre Lliure, els festivals i les escoles superiors per iniciativa de l’administració pública. Uns equipaments que seran dirigits per gestors culturals ben formats i amb idees clares que no deixen de banda la recerca de nous públics. Per això hi ha qui diu que el màrqueting i la immediatesa ha fet desenvolupar “productes, i no projectes”. Al cap i a la fi, és una manera desacomplexada de crear cultura quotidiana, “un nou patrimoni que acabi pertanyent a les persones, fugint, després de molts anys, del conceptualisme abstracte”.

Valentí Oviedo marca una línia clara al 2010, en què aquesta ‘generació costumista’ conviu amb altres inquietuds culturals. D’una banda, la greu crisi econòmica i la crisi de valors, la pèrdua de l’estat del benestar i la voluntat d’un país de voler decidir el seu futur i no poder-ho fer, són elements que es traslladen al fet cultural de la segona dècada del segle XXI: “Aquest malestar, aquesta inseguretat, inspira una creació molt més lliure, sense obligacions. No hi ha res a perdre”, comenta Oviedo. Ara són els propis artistes –parlem d’Albert Serra, Hèctor Parra o companyies com La Veronal- que cerquen noves formes per finançar-se i mostrar el seu treball, “que es converteix en un co-crear, compartir o coproduir”. Alhora, sorgeixen nous petits espais d’exhibició, però també plataformes públiques i gestors que donen suport a aquest nou talent.

D’altra banda, és el moment en què el mercat local ja no té prou capacitat per sobreviure i, per tant, les noves creacions adquireixen un recorregut internacional i “la contemporaneïtat i, alhora, els grans temes universals, tornen al centre de la creació”, considera el gerent de l’Auditori.

Segons el parer d’Oviedo, “fa 10 anys, això hagués estat inimaginable, perquè calia, des del punt de vista cultural, reconeixe’ns a nosaltres mateixos com a persones i com a país, des de la quotidianitat”. És ara, afirma, “en aquesta nova transició cultural, que intueixo que veurà els seus fruits al voltant del 2020, que el país, la seva gent i els seus creadors, seran capaços d’apropar-se uns als altres, i entendre un nou discurs, noves reflexions, nous projectes, i fer-ho a través d’una mirada més conceptual”, conclou. Una transició cultural que no hagués estat possible sense els 15 anys de feina de ‘La generació costumista’.