València escalfa Sant Jordi

22.02.2019

Puntual i endreçada, Bromera ha viatjat aquesta setmana a Barcelona per presentar les cartes que jugarà durant la primavera, amb Sant Jordi com a punt àlgid de la temporada. Anna Moner i Rocio Bonilla són les grans apostes de l’editorial en literatura per adults i literatura infantil respectivament. Per la seva banda, Més Llibres, segell del Grup Bromera, juga la partida amb Maiol de Gràcia Clotet. Les traduccions de totes dues cases són també destacables: Pierre Lemaitre, Erri de Luca o Jennifer Clement.

L’escriptora Anna Moner. | Foto: Premis Ciutat d’Alzira

Gonçal López-Pampló, director editorial de Bromera, destaca la disparitat de temes i estils de les novetats. Un fosc viatge a finals del segle XIX, reflexions pictòriques a la frontera franco-italiana o un retrat ajustat de l’Europa de la primera meitat del segle XX. És lògic, doncs, que la principal col·lecció de narrativa de l’editorial porti el nom de L’eclèctica. López-Pampló també posa en relleu que la presentació aculli una autora i il·lustradora de literatura infantil. “Hem de posar la literatura infantil i juvenil al mateix nivell de la narrativa per adults”, diu.

Anna Moner publica La mirada de vidre, la gran carta en narrativa catalana de Bromera i l’obra guanyadora del XXX Premi Ciutat d’Alzira. Moner ens fa retrocedir fins a la tardor de 1904 per conèixer el fotògraf de “mans destres” Roger Queralt, addicte a la morfina. Els problemes econòmics l’obligaran a acceptar una feina insòlita (fotografiar esperits) que li permetrà costejar-se l’addicció. L’escriptora situa la trama a Barcelona. La ciutat despertarà en Queralt episodis passats: una feina anterior al sanatori de Sant Gervasi o el record d’una pacient manipulada per un dels metges. Tot plegat encara ens farà recular una mica més, fins a 1898. L’autora parla d’una història de “depredació clínica i artística”, farcida de “perversions refinades”.

Amb La mirada de vidre, Moner ha volgut relatar “l’origen de la construcció de la imatge de la dona”. “Per fer-ho, havia d’anar fins a la segona meitat del segle XIX”. Sobre la “visió idealitzada” de la dona que apareix al llibre, l’autora no es mulla: “L’art i la literatura no han de jutjar”. La coberta del llibre és una pintura de Moner i Sebastià Carratalà, parella artística; una interpretació d’Ingres. La mirada de vidre és la tercera novel·la de l’autora, que va debutar amb Les mans de la deixebla a la qual va seguir El retorn de l’Hongarès. Totes dues, obres premiades i publicades també a Bromera.

T’avorreixes, Minimoni? és el retrobament que Rocio Bonilla ens ha organitzat amb el seu personatge estrella. Assenyala, però, que no és la continuació de De quin color és un petó?, prefereix parlar d’un spin-off. En aquesta ocasió, i com indica el títol, la il·lustradora ha treballat l’avorriment. “L’àlbum és un al·legat a favor de l’avorriment. Els pares es passen el dia ocupant els fills amb tota mena d’activitats. Ens sap greu que els fills s’avorreixin. Arriba el diumenge i no saben què fer”. T’avorreixes, Minimoni? narra una aventura en una d’aquestes tardes grises. Bonilla recorda “els diumenges interminables amb la mare planxant i el pare escoltant el Carrusel deportivo”. Sobre la manera que té de dirigir-se als seus lectors, diu: “Em torno una mica nena. M’agrada parlar de tu a tu a la canalla”. Tot i així, no evita treballar les referències, la intertextualitat. L’àlbum il·lustrat De quin color és un petó? ha estat traduït en més de 20 països i acumula més de 200.000 lectors a tot el món. “El personatge va superar el llibre”, diu Bonilla.

Pierre Lemaitre i Erri de Luca són les novetats en traducció de la casa d’Alzira, que és on té la seu Bromera. Els colors de l’incendi, de Lemaitre, és la segona part del tríptic que el francès va començar amb Ens veurem allà dalt (Prix Goncourt). Segons González-Pampló, el tríptic és un “projecte ambiciós” que funciona com “un mosaic que retrata l’Europa de la primera meitat del XX”. “Un dels punts importants de la novel·la és el protagonisme femení”, apunta. A La natura exposada, l’italià Erri de Luca col·loca el personatge central –un escultor– en una disjuntiva artística i filosòfica: representar o no la natura –el sexe– de Crist.

Maiol de Gràcia i Clotet va debutar el 2013 amb La peixera (Edicions del Periscopi). Projecte Tothom és la seva segona novel·la. L’obra creua diferents personatges i dues costes: la catalana i la nord-americana. En un poblet de Califòrnia s’hi investiga un assassinat. A Barcelona, un dramaturg  altiu treu de polleguera a tothom que se li acosta. “La novel·la, que va d’un cantó a l’altre, parteix de la investigació de l’assassinat. Reflecteix el món de la violència”, explica Gràcia. Els dos personatges principals són el dramaturg i el xèrif californià. “Vaig passant per la vida de tots dos”. Evidentment, tot queda entrellaçat. Un “mort que parla” és el personatge que usa l’autor per arrodonir la trama. És novel·la negra? “Sí, però també té moltes altres coses”. “He volgut treballar la visió que tenim dels altres, com ens creiem coses que no sabem”.

Les traduccions que juga Més Llibres són Amor armat, de Jennifer Clement, i Maternitat, de Sheila Heti. Ricard Vela, editor del segell, continua fixant-se en autors que mai han estat traduïts al català o ho han estat de manera desafortunada.