Vaig al bosc amb el teu llibre

21.03.2019

Simona Škrabec ens presenta Torno del bosc amb les mans tenyides (L’Avenç), una obra de creació particular, diferent, molt bella. Anunciat com un llibre de viatges d’una autora nascuda a Eslovènia, establerta a Barcelona des de fa anys i que, entre d’altres raons, per la del seu càrrec al PEN Català i a l’Internacional, ha anat a ciutats d’arreu, qui llegeix podria esperar noms de països i de ciutats llunyanes, i sí que n’hi ha, però, en la meva opinió, el viatge més interessant d’aquesta obra és l’interior, el que situa el jo en la vida pensada.

Una fulla al Quebec

Crec que el cas de Simona Škrabec (Liubliana, Eslovenia, 1968) resulta atractiu a les persones d’aquí, acostumades a una certa desgana en l’ús del català d’una part de la població vinguda de fora i que fa anys que viu entre nosaltres. En general, als autòctons, casos com el seu ens provoquen agraïment i admiració. Una persona que prové d’una altra cultura, que parla ja unes quantes llengües i que aprèn molt aviat la del país d’adopció en un grau alt de correcció i expressivitat. Que fa de pont entre totes dues cultures, comunicant autors d’aquí i d’allà, amb la traducció d’obres catalanes a l’eslovè, de manera que obre portes a la Literatura Catalana a altres cultures de la zona dels Balcans. És, doncs, algú que procura bastir relacions, les quals ajuden al coneixement i al respecte. Allò que no és tan freqüent és que hagi adoptat la llengua del lloc on viu per convertir-la en vehicle de creació. El cas és que aquí tenim Torno del bosc amb les mans tenyides, llibre on desplega bellesa de sentit, conceptual i literària.

Em sembla que quan una obra és significativa no és necessari, ni importa gaire, situar-la dins un gènere determinat, però, en aquest cas, paga la pena fer-ne esment. Per a mi es tracta de prosa narrativa, que neix i es fa, tant des de l’experiència com des del pensament. Els breus capítols s’enllacen, des del primer a l’últim, fornint el lector de situacions aparentment quotidianes, com mirar la televisió o passar el dia en una reunió dins d’una sala. Però, en cada cas, les paraules encaminen a qui llegeix cap a una reflexió que va més enllà d’allò contemplat, un recorregut que desemboca en el jo i, de retop, en els altres. I encara, aquesta prosa esclata en unes imatges tan poderoses com les de la poesia autèntica. No és ociosa la pista: el volum s’obre amb un sonet de Rainer Maria Rilke, seguit d’un text de Pearl S. Buck. Del poema de Rilke podríem dir tantes coses! Parla de l’anhel, del camí i del canvi. De ser dos, potser separats “per la taula i el prat”, però tal vegada representants d’un mateix camí, ja recorregut. I a la fi, la consolació de creure: “Amb això n’hi ha ben bé prou”. La segona cita, la de Pearl S. Buck abona la realitat de l’art per damunt del que coneixem com allò objectiu, allò veritable.

Encara que al nostre país, de vegades, sembla que no es vulgui entendre, és la llengua usada per crear la que adjudica un escriptor amb un adjectiu que correspon a un lloc geogràfic, a una cultura determinada. Per tant, aquest llibre d’una dona eslovena forma part de la literatura catalana igual que els meus o els de qualsevol autor que escrigui en català, visqui on visqui. Comento aquesta comunitat idiomàtica perquè no és l’únic punt de contacte que hi descobreixo al llibre. Quan Škrabec descriu un paisatge de la seva terra, jo m’oriento perfectament en cada aspecte i crec que passarà també a la majoria de lectors que es facin seu aquest llibre. I quan ella parla de la seva visita a Sarajevo, jo em veig en un espai concret del Pallars i penso que un altre lector trobarà el corresponent en la pròpia vida. L’autora resol que hi ha llocs on ella no pot fer de turista perquè hi ha una herència que li ho impedeix, un mur construït amb espessos maons de silenci. La postal de Sarajevo no serà mai entre la colla de les desendreçades en un calaix de casa, no.

Aquesta obra ens convida a contemplar esplèndides descripcions en instants únics, fa sentir i fa pensar, és en certa mesura inadvertidament filosòfica, sobretot perquè pregunta, planteja, i deixa el temps aturat perquè des de dins nostre responguem. Però Simona Škrabec, ella, també respon. Hi ha en aquest text la consciència de la capacitat de viure i, malgrat els goigs i les ferides que ens habiten, d’anar més enllà, en un viatge obert a tots els vents i a cada misteri, amb la penyora única de tornar amb les mans tenyides pel temps.

Etiquetes: