Leonardo Padura. Utopia pervertida

3.11.2018

El Premi Nacional de Literatura Cubana i Premi Princesa d’Asturies de les Lletres, Leonardo Padura (L’Habana, 1955), va treballar com a guionista, periodista i crític fins que va assolir l’èxit internacional amb la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel detectiu Mario Conde (res a veure amb l’exbanquer i estafador). També ha escrit La novela de mi vida, el llibre de relats Aquello estaba deseando ocurrir, Herejes ―que va merèixer el Premi de Novel·la Històrica Ciutat de Saragossa―i el llibre que ara ens ocupa, la novel·lassa El hombre que amaba a los perros, una reconstrucció amb base històrica de les vides de Lev Trotski i el seu assassí, el català Ramón Mercader, però sobretot dels preparatius i l’assassinat del dissident a Mèxic, el resultat final d’una trama negra ordida pel règim d’Stalin. Traduïda a deu idiomes, portada a la gran pantalla, i guanyadora del Premi de la Crítica a Cuba. Ara acaba de guanyar el Premi Barcino de novel·la històrica a la seva trajectòria, i li ha estat lliurat pel Comissionat de Cultura Joan Subirats al Saló de Cent en el marc del cicle Barcelona Novel·la Històrica. Padura és un autor de novel·la negra que ha mostrat la realitat cubana sense filtres.

Leonardo Padura, al Saló de Cent, flanquejat pel Comissionat de Cultura Joan Subirats i el comissari del cicle Barcelona Novel.la Històrica Fèlix Riera

Després d’anys de pensar, llegir, investigar i penetrar amb horror en una part de la història exemplar del segle XX i de les biografies d’aquesta mena de personatges tèrbols, Padura escriu una història d’amor, bogeria i mort que aporta detalls inèdits a una història plena de forats negres. I ho fa amb unes eines que, fins i tot, fa que sentim compassió per l’assassí. La novel·la comença amb una cita de Gregorio Marañón que ja assenyala per on van els trets: “La vida […] es más ancha que la historia”. Padura utilitza la trama de l’assassinat de l’exdirigent bolxevic per reflexionar sobre la perversió de la gran utopia del segle XX, aquell procés en el qual molta gent hi va invertir esperances i hi van perdre somnis, anys, sang i la vida. Com a historiador, Leonardo Padura ha estat fidel als episodis i la cronologia de la vida de Lev Trotski en els anys que va ser deportat, assetjat i finalment assassinat, i ha mirat de rescatar i redescobrir el poc que es coneix amb certesa de la vida de Ramón Mercader, construïda en bona part en el llindar de l’especulació i del canvi d’identitat.

Quan l’any 2004 mor la seva dona, el jove Iván, escriptor i veterinari de L’Habana, recorda l’any 1977, data en què va conèixer un home misteriós, malalt i abandonat, que passejava dos gossos llebrers per la platja. Fruit d’aquesta relació, Ramón Mercader, amant dels cans, li va arribar a confessar detalls de l’assassinat de Trotski. La lectura de El hombre que amaba a los perros és àgil per tal com l’autor sap encomanar el nervi narratiu fregant l’estil de la crònica periodística novel·lada. I no obstant això, Padura toca os quan reflexiona sobre la condició humana, sobre víctimes i botxins, sobre la por, l’alienació, el patiment, l’odi i la crueltat, la lleialtat i l’obediència, la llibertat, el racisme i l’opressió. Aconsegueix convertir figures històriques fredes i allunyades en personatges de psicologia complexa, amb inquietuds, incerteses, passions i debilitats a través d’una variant del mecanisme literari del manuscrit trobat i la suma de testimonis.

Potser, això sí, en alguns moments, a la novel·la hi manca una mica de síntesi, de fer net a tanta dada històrica, ja que són tres històries condensades en una, al llarg de gairebé sis-centes pàgines i en alguns moments es perd de vista la peripècia del personatge. Dels tres fils narratius, l’autor està més compromès moralment amb la vida d’Iván, el qual representa la massa, la multitud cubana castrista condemnada a l’anonimat, la metàfora d’una generació i el resultat d’una derrota històrica. Aquest és l’únic pla en què el narrador parla des de la primera persona.

Per acabar, m’agradaria destacar algunes intervencions del personatge de Lev Trotski pel que tenen de contundents: “Durant quaranta-tres anys de la meva vida conscient he estat un revolucionari […] i durant quaranta-dos anys he lluitat sota la bandera del marxisme… Moriré essent un revolucionari proletari, un materialista dialèctic i un ateu irreconciliable”. Amb un parell.