Utilitat, (des)cultura i universitat

4.03.2016

Deixem-nos de debats filosòfics interessants sobre la pertinència de la cultura i sobre l’epistemologia de les ciències socials (humanes/toves) en relació amb les altres ciències (dures / de veritat). Vist des de la perspectiva aplicada i des de l’anàlisi del discurs, la utilitat de la inutilitat de la cultura consisteix precisament a poder-la fer servir del que vulguem: de qualsevol cosa, que inclou el no-res. Del zenit al zero, del prestigi –del que vesteix bé, muda o dóna punts— a l’arraconament parcial o total, promogut per interessos econòmics, polítics o administratius, més o menys combinats i disfressats, segons convingui. I ara guanya –de carrer— això últim. No és el triomf de la incultura –encara fa una mica de vergonya— ni cap gir de la contracultura –que com a mínim demana una certa feina i originalitat—; és purament descultura, despreocupació pel coneixement que no tingui rendiment econòmic immediat i que no representi progrés tecnològic o millora de la gestió administrativa (en concret, rebaixa de la despesa). I no entrem en el que vol dir progrés o millora, en aquests dos casos, que no ens en sortiríem, perquè un robot que es menja no sé quants llocs de treball no s’acaba d’entendre que sigui un gran avenç (sobretot social).

universitat 3Ja no és que la cultura no ens eviti la barbàrie, ni tan sols que no ens salvi de la mala educació. És que la cultura ja no ens salva ni de la mateixa descultura. Camuflada amb el domini de noves o novíssimes tecnologies, amb el coneixement vehicular d’una llengua –l’anglès, esclar— i de quatre receptes per “triomfar” (sic) mediàticament, la descultura mana arreu, i o bé es pot personificar (recordem alguns expresidents nord-americans) o bé es pot institucionalitzar, amb múltiples organismes públics que, amb crisi o sense, estan endegant o ja desenvolupant processos de reducció de tot allò que sigui o sembli cultura. S’elimina la filosofia i la literatura de l’ensenyament, d’història o música se n’aprèn ben poca, els programes culturals de les televisions i les ràdios són per a noctàmbuls… Interessa parlar en anglès, no saber per què és important Shakespeare; importa tenir un bon mòbil i saber-lo manejar, no cal saber qui era Homer (el que no es diu Simpson ni jugava a futbol).

Un últim i bon exemple el trobareu a la Universitat de Barcelona, que està en procés de refundació de departaments i facultats. Així, a la universitat més gran de Catalunya (i deixo de banda altres rànquings, encara que estan de moda) ha desaparegut el Departament de Filologia Catalana i s’ha creat el de Filologia Catalana i Lingüística General. Un procés similar ha afectat el d’Hispàniques, que ha anat a raure a un “espai” d’Hispàniques, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i Comunicació. Ens hem quedat sense el gran luxe (!) de tenir departaments dedicats exclusivament (!) a les llengües i literatures del país, més o menys pròpies però totes bastant arrelades. Pel que fa a les facultats, desapareixeran les facultats de Filologia, Geografia i Història, Filosofia i Biblioteconomia, i es crearà una macrofacultat –sembla que amb el nom d’Humanitats— que agruparà filologies, història, història de l’art, geografia, filosofia, comunicació (audiovisual i amb indústries culturals), biblioteconomia… i no sé si posar-hi un etcètera o si em deixo alguna matèria, però tant hi fa: als grans superhipermegamercats tot hi té cabuda, i si cal, el que calgui, ja ho entaforaran on sigui, perquè el que importa, almenys en terrenys humanístics, és que la gent vagi al súper, no pas la qualitat del producte que s’hi ven, s’hi ensenya o s’hi investiga.

Mentre les antigues “lletres” es generalitzen i aiguabarregen, les ciències de veritat es mantenen, per exemple en casos com una Facultat de Matemàtiques, o una Facultat de Geologia i una de Biologia (i tants d’altres que no esmento). Podem permetre’ns una facultat de pedres (que els col·legues em perdonin la metonímia) …però no una de llengües i literatures (ampliable a la comunicació). I no és solament una nova victòria de les “ciències” de tota la vida; tot plegat encara és més irracional i ad hoc, perquè, per posar un altre exemple, mentre desapareix la Facultat de Filologia, o la d’Història (amb història de l’art), es manté la Facultat de Belles Arts, que es veu que té una entitat especial… (i que –ja em perdonaran els col·legues, també— fa quatre dies ni tan sols existia!).

La racionalitat és lluny d’aquests processos, o s’hi troba només en l’àmbit administratiu: menys càrrecs, menys diners, gestió més fàcil… Un calaix de sastre és més pràctic (?) i sobretot més barat que calaixos (i si estan ben ordenats esdevé tot massa complex). Si no s’ha de consultar un diccionari o una enciclopèdia, no cal ordenar-ne els termes alfabèticament (ni de cap manera). Interessen només les tapes, com les d’aquelles botigues de mobles amb les prestatgeries –de bon material, segur— ben plenes de llibres… buits per dins! La universitat actual mostra una  tendència perillosa –almenys en les “lletres” i “humanitats”— a convertir-se en una fàbrica no de treballadors –que no ho hauria de ser, tampoc— sinó de títols buits: cada vegada més desculturitzats… i cada vegada més cars! Se suposa –no s’ha debatut, de fet— que el que abans es feia en cinc anys ara es fa en quatre, que no deixa de ser una mena de miracle, com el dels pans i els peixos, però amb el temps i al revés. Es veu que ha funcionat tan bé –no s’ha debatut— que ara passarem a fer-ho en tres anys, cosa que encara serà més miraculosa –i que tampoc es debatrà. I tot amb una bona part del professorat amb contractes precaris i cobrant una misèria…

Digueu-me reaccionari, gremialista o poc amic del canvis, però estic convençut que no és això, i en tot cas no sóc pas l’únic de pensar així. La Facultat de Filologia, a través de la Junta de Facultat, s’ha oposat clarament a la mesura. També s’ha elaborat un manifest (del professorat) en contra, amb els arguments corresponents, que trobareu a la xarxa. Però la descultura universitària avança sense parar, i a més avança de dalt cap a baix, amb un intent de còpia del sistema empresarial que acabarà de desnaturalitzar les universitats. En lloc d’estudiants, clients; en lloc de professors i personal d’administració i serveis, patronal que no escolta i treballadors que només cal que obeeixin. I els càrrecs intermedis, corretges de transmissió del poder.

Si mirem la història recent, tots els processos de generalització impliquen –ho diu la mateixa paraula— pèrdua d’especificitat, de la famosa “visibilitat” que quan interessa no es para de predicar, i a la Universitat no han servit mai per millorar ni la docència ni la recerca, només per facilitar la gestió. Fa trenta anys hi havia un Departament de Llengua Catalana i un Departament de Literatura Catalana, que en molts aspectes seria l’esperable: per exemple, Fabra, Moll, Badia, Solà, Veny… són especialistes en llengua, no en literatura. ¿No és aquesta, la “naturalitat” dels camps de coneixement actuals i de la recerca? No és de sentit comú? Al cap d’uns anys es va constituir el Departament de Filologia Catalana, avui encara ampliat a la lingüística general (dues àrees de coneixement diferents al Ministerio)… ¿El següent serà un Departament de Filologia? Fa temps que els criteris administratius i la gestió econòmica universitària menyspreen sovint la docència i la recerca; això sí, tot en nom de la “governança” i l’”excel.lència”, quan hauria de dir-se en nom de la mercantilització, les rebaixes i la descultura. ¿Veurem un Departament de Filologia Catalana i Lingüística General amb un(a) director(a) que no sàpiga (gaire) català? ¿I un(a) d’Hispàniques et alii que no sàpiga (gaire) espanyol? Alguns esperem, esperançats, que el primer degà d’aquesta nova, immensa, tan inútil i segurament infeliç facultat d’humanitats (i altres coses prescindibles) sabrà llegir, escriure i parlar bé (…en anglès, per descomptat, ça va sans dire).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Professor,
    l’única manera de fer alguna cosa és convocar una vaga general conjunta amb professors i alumnes. Indefinida. Com molts de vostès havien fet quan estudiaven. Aprovat general i a fer “guerra” contra el culturicidi!

    És l’única via “pragmàtica”!

    • “Aprovat general”, això és l’important… I qui vingui darrera, ja s’ho trobara.

      Seria bo, també, que de tan en tan, quan l’alumnat de primària, secundària o FP facin alguna protesta, l’alumnat universitari es solidaritzes amb aquesta “púrria” [és una paraula dita per un universitari]. Més que res perquè no siguin sempre els mateixos els que pringuen…

      Atentament, i bona setmana

  2. Diu: “un robot que es menja no sé quants llocs de treball no s’acaba d’entendre que sigui un gran avenç”.

    Des del meu punt de vista, la majoria de tasques que abans requerien una persona i que ara fa un robot, són un clar avenç a tots els nivells. Evidentment, cal acompanyar aquesta implementació d’un model equitatiu pel que fa a la repartició de la feina i de la riquesa. Si hi ha més treballadors i menys feina, el que cal fer és reduir jornades sense que això impliqui reducció de sou.

    • Evidentment (ara, això no els “mola” als malalts d’avarícia que sols fan que acumular riqueses i guardar-les a la seva cova).

  3. No deixa de sorprendre’m que, de tota aquesta “problemàtica” que planteja, no en surti ni una notícia a cap diari, ni tan sols una perita filmació (amb gent crispada, que és el que agrada) a la televisó. Ni a la Tres, ni a la Res. Deu ser que no és important.
    Quan un servidor cobrava per assistir a les aules d’un institut d’això que en diuen Secundària i Batxillerat (l’ensenyament que s’hi dóna és, certament, secundari -jo diria que fins prescindible, si no nefast!-; però no s’assembla al que coneixem per batxillerat); en aquells temps per sort reculats, se’m va insistir des de l’administració, pels savis pedagogs (universitaris: científics de l’educació, per títol), per part de psicòlegs, especialistes, polítics (!!), sindicats i associacions de pares. mares, tutors i ciutadans de tota classe i condició, que havia de canviar de xip, que l’ensenyament esdevenia educació (de facto, es reconeixien incapaços d’educar els qui havien de fer-ho) per passar a “acollida” i entreteniment, en el qual els discents havien de ser essencialment feliços i els docents limitar-se a atendre les seves necessitats, tot divertint-los.
    D’aquesta manera van desmuntar la feina dels que havíem començat sent professors i passàvem a ser zeladors per seguir cobrant sota el fals pretext d’impartir matèries desprestigiades, progressivament substituïdes per bajanades. I la gent no se n’ha sentit en absolut.
    En aquell temps que ja és passât mort, per a mi, no vaig veuve CAP, NI UNA demostració de protesta o d’indignació per part dels professors i estaments universitaris. Eren problemes de la “plebs”, dels que anomenaven “professorets d’institut” (literalment, en públic i en privat). Els sindicats van ser còmplices de la destrucció, amb l’aplaudiment massiu del públic entusiasta. I les institucions (l’IEC, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, per exemple) no van dir ni piu: no era el seu problema. L’acord era universal, amén.
    I ara, de sobte, resulta que és un problema greu? No, home, no! Canvieu de xip, com ens van fer canviar a nosaltres. La lingüística, aquesta cosa amb ínfules de ciència cibernética, és la matèria del futur: caldrà adaptar-se! (I això només serà el principi: ja heu jurat i signat que no sou pederastes? els de Secindària ja ho han de fer!!!).
    Ah! I pel que fa a directors de departament i “jefes” de tota classe, mena i condició que NO SABEN LLEGIR NI ESCRIURE (fins i tot Consellers i Conselleres, hi ha, com sabem prou) autènticament analfabets no cal esperar-los: n’hi ha ara, ja. I directors àgrafs; i professors que fan faltes d’ortografia en dos idiomes, jo els he vist, i manen. I psicopedagogs amb informes de sintaxi delirant i ortografia espectacular, també.
    I, doncs, quin problema hi ha? El problema no és el 3+2 ni el 4+1. El problema és la barra, les galtes, la immoralitat que col·loca la gent a les càtedres, les direccions, les conselleries… Però són més i manen. Han vingut a destruir i fan la feina amb eficàcia… molts d’ells cantnat “Els Segadors a ple pulmó, no ens enganyéssim!
    O sigui que… a esperar que el progrés s’emporti riu avall totems les rèmores carques del passat, les matèries obsoletes, les classes magistrals (si no hi ha magisters, amb simples “treballadors de l’educació”i “personal universitari” s’ha acabat el problema!).
    En fi. És cosa d’asseure’s i veure’ls passar, rient… i estar atents per saber qui enterra l’últim!
    No s’hi cansin.

  4. Encara bo que, a la UB, teniu una facultat de Filologia, i departaments de llengua i literatura. A la UPF només hi ha una facultat d’Humanitats (calc de les “Humanities” anglosaxones), on els estudiants només poden aprendre rudiments de filologia i cursar un “itinerari” de literatura de dos anys (corresponent a l’antiga especialitat de tres anys). I no cal dir que comparteixo la visió pessimista de l’autor de l’article (i col.lega meu) sobre la degradació dels estudis de lletres en una societat utilitarista i audiovisual. Haurem de donar la raó, molts anys després, a Umberto Eco, que vaticinava l’inici d’una segona “edat mitjana”, en la qual només els monjos preservaran la cultura als monestirs (ara universitats).

  5. En otros países del mundo la facultad de letras es así y abarca esas carreras. El enfoque desde la teoría literaria es mucho más enriquecedor y amplio porque abarca otras literaturas y sobre todo más moderno. Quizás es hora de dejar de hacer análisis aislados y romper con tanto conservadurismo en la UB. Lo que abunda en esas carreras es la mediocridad, dar paso a la Teoría literaria abre el panorama a otras disciplina y crea espacios interdisciplinarios. Es verdad que en la UB viven luchando contra estos nuevos enfoques, pero es tiempo de cambiar. ¿No creeis? Asistir a una clase de la UB con esos enfoques antiquísimo es el mejor somnífero si uno no puede dormirse. Vamos, homologué el título allí y me angustió tanta mediocridad. Cambiar a la UAB para hacer un doctorado de Teoría Literaria y Literatura Comparada fue la mejor decisión.