Urbà Lozano. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

21.12.2017

Urbà Lozano (Alginet, 1967) és l’autor de l’obra guanyadora del Premi Enric Valor de Novel·la 2016, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, editada per Bromera, un relat en forma de dietari sobre la vida passada aparentment buida del protagonista.

Urbà Lozano | Foto Bromera

Al llarg de vuit dies el protagonista/narrador escriu un dietari “per mitigar l’absència de Fiorella”, una traductora italiana amb qui conviu i que ha marxat a Siracusa, a l’illa de Sicília, per acabar de fer unes gestions abans de traslladar-se definitivament a viure al poble del protagonista. Se sent estrany i fora de lloc. Tot ha canviat, els comerços d’abans ja no hi són, els tarongers han donat pas a les plantacions de caquis, hi ha un excés d’oferta immobiliària i ja no recorda perquè es muda.

Lozano presenta un personatge inicialment antipàtic i insensible, un “esperit solitari” i amb “poca loquacitat”, però més humà a mesura que avança el relat, amb píndoles de misteri molt encertades —com l’estranya relació que manté amb Gnazio, el suposat bidell del laboratori de la Universitat de Catània—, que provoquen el desig de continuar escrutant en una vida aparentment anodina. Perquè el protagonista, de qui no arribem a saber-ne el nom, torna al poble després de passar més de trenta anys a Sicília i recopila records sorprenents que se li escapen cada vegada amb més freqüència, fins al punt de posar “en perill fins i tot la meua integritat física”. Finalment, però, decideix continuar amb aquesta “biografia estranya i maldestra” amb la voluntat de transcendència.

El fet que es tracti d’unes memòries fa que visquem en un món tancat, només amb els fets que ens vol explicar el narrador, amb les referències a la vida a l’antic hostal de mala reputació de la seva mare com a eix vertebrador de la infantesa. Una infantesa solitària, que l’enfortirà quan deixi, més ben dit, fugi del poble per anar a estudiar medicina a València. Malgrat això, no cau en l’autoindulgència: “La compassió és una pèrdua de temps. No és digna ni per a mi ni per als altres. Per als més rovellats tampoc”.

L’originalitat de la novel·la i també el seu atractiu no és només l’argument, sinó la manera de construir el relat en dos blocs interconnectats i, alhora, el fet que cada un posseeix la seva pròpia identitat narrativa. El primer bloc fa un recorregut per la vida passada. En el segon, datat a l’actualitat, el protagonitza l’angoixa per al futur marcat per l’absència momentània de Fiorella i per la seva ineptitud en les tasques domèstiques. A través de capítols breus però amb finals contundents i punyents, i amb una prosa rica i àgil, els dos blocs acaben confluint, com la vida mateixa. El punt de vista només canvia al final de la narració, quan es dirigeix directament a Fiorella, al seu amor, a la seva passió, a la seva vida.

El dietari està esquitxat de citacions, d’aforismes —“ningú és tan vell que no siga capaç de viure un dia més, i ningú és tan jove que no puga morir ara mateix”— o de frases italianes —“Nessuno vive della poesia, ore-ore”— per remarcar que el protagonista hi ha viscut més de mitja vida. Cesare Pavese o per tutti la morte ha uno sguardo. Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.

La història que el protagonista ens vol explicar avança amb emocions contingudes. A vegades, una paraula ho insinua tot; d’altres, és una situació. Per exemple, quan vivien a Sicília, Fiorella s’absentava de tant en tant. El protagonista, a Catània, veia que passaven fets estranys al seu voltant, però havia de fer veure que no passava res. Assumeix amb naturalitat les seves flaqueses.

Sí, Urbà Lozano extreu el seu material de la realitat o d’allò que podria ser la realitat. Ens explica, en definitiva, la història universal de la importància de l’arrelament a la nostra terra, malgrat els mals records. Ningú no negarà força i personalitat a Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Paraula de Pavese.