Uns versos elegants, refrescants i aromàtics pel 2 d’agost

Lo mirambell i l’alfàbrega

I

Lo dia dos d’agost

      dispost

lo mirambell venia:

venia el mirambell

 novell

amb tota gallardia.

      Quan és un tros ençà

         trobà

l’alfàbrega verdosa:

–Alfàbrega, aon véns,

         que tens

una sentor tan dolça?

–Per la capella aon vaig,

          un maig

avui ésser voldria.

–Allí l’amor me du,

          amb tu,

per dir glòria a Maria.–

II

Los veu venir sant Francesc,

de son retaule davalla:

–Belles flors, per què hi veniu

a la capella dels Àngels?

–Per posar-nos a sos peus

         una a cada banda.

–Per floretes de l’altar

         sou molt desiguales.

     Oh mirambell, tu ets gentil

com un arbret d’esmaragda,

         l’hermós altaret

         de la Verge enrama.

       I tu, que fas més olor,

           branquilló d’alfàbrega,

a la porta et quedaràs,

           la mà donaràs

al qui ve cansat de fora.

       Tu seràs la introductora

           dels pelegrins meus

acompanyant-los als peus

de nostra Reina i Senyora,

           la Verge Maria

que tot temps lloada en sia.–

¿De qui havien d’ésser aquests versos tan àgils, tan ben fets, tan sonors i tan senyors, tan rics i vius i suggestius, sinó del poeta Jacint Verdaguer? Versos ben fets, certament, tant des d’un punt de vista tècnic com des del punt de vista del contingut. En efecte, són ben construïts rítmicament, ben distribuïts mètricament i imaginats brillantment. Així mateix, presenten la bella exposició d’uns fets relacionats amb la data anunciada en el primer vers, a partir del qual es descabdella tota la història del poema.

      Des de bon començament el lector sent la veu d’un narrador que li conta la seqüència d’uns esdeveniments ocorreguts el dia dos d’agost. En ple estiu, doncs; això és, el temps en què la naturalesa vegetal exhibeix amb tota l’esplendor la seva ufana. De manera que no hi resulta gens estranya la presència del mirambell i l’alfàbrega. El que realment captiva és la manera com els descriu el poeta. De fet, les petites plantes estan revestides d’una personalitat que els permet de caminar i fins parlar. Així, seguint el fil de la narració, el lector veu avançar per davant seu amb pas solemne el ben plantat mirambell (conegut popularment també amb el nom d’«arbret» –l’«arbret d’esmaragda» verdaguerià–) al ple del seu vigor, que troba pel camí la verda alfàbrega de dolça aroma, amb la qual estableix un diàleg, consistent a precisar l’objectiu de la seva expedició: anar a celebrar amorosament tots dos junts –el mirambell i l’alfàbrega– la glòria de la Mare de Déu en la seva capella –la capella dels Àngels, que tanmateix no és anomenada fins a la segona part del poema.

     En haver estat identificats el lloc i el sant titular, el lector s’adona que el dos d’agost és la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels. Però les meravelles no deixen de fer acte de presència. Com es pot veure, aquesta segona part s’obre amb la imatge de sant Francesc al retaule de la capella. Un sant Francesc, tanmateix, no pas estàtic i mut, ans parlant i dinàmic, observador de la realitat que l’envolta, viu i actiu davant dels esdeveniments. Un sant capaç de desprendre’s del retaule i baixar a dialogar amb els vegetals –que designa amb el nom de flors– sobre l’oportunitat de les seves intencions. Per començar, els pregunta què hi van a fer en aquell lloc. I les plantes responen que volen posar-se als peus de la Mare de Déu, una a cada banda. Llavors el sant, després de constatar la desigualtat d’aquelles, diu al mirambell que enrami el petit altar de la Verge i al branquilló d’alfàbrega que es quedi a la porta i doni la mà als cansats pelegrins franciscans, tot introduint-los a la capella i acompanyant-los als peus de Maria, sota l’advocació de Reina i Senyora.

     I així s’acaba el poema. Un escenari ben captivador i ben xocant: tant pel que respecta a les personificacions d’uns elements vegetals que parlen i caminen i tenen voluntat, com a l’animació d’una imatge fixa en una pintura, que té l’habilitat de separar-se del conjunt de l’obra i davallar del retaule per a anar a parlar amb les flors.

     Però, de tot plegat, el que sorprèn a més d’un és aquesta relació de la persona de sant Francesc amb la Mare de Déu dels Àngels. En realitat, ¿què hi fa el sant pintat en un retaule de la capella dels Àngels? I, ¿on és aquesta capella? Verdaguer no ho precisa i a nosaltres se’ns fa difícil d’imaginar-ne una en concret en què ell hagués pogut pensar. Certament, hi ha moltes capelles dels Àngels (n’hi ha a Barcelona, a Mallorca, a València, entre molts altres llocs). Però la matriu de totes elles és a la localitat italiana d’Assís. Allà hi ha la basílica –no pas una capella– de Santa Maria dels Àngels, que alberga en el seu interior la petita església de la Porciúncula (el lloc on va començar el moviment franciscà). És en aquest edifici minúscul que es troba el retaule de sant Francesc i la Mare de Déu dels Àngels. Sigui o no sigui aquest el lloc en què pensava el poeta Verdaguer, no hi ha dubte que ell és el model per a tots els altres que es van anar construint amb posterioritat. El que és cert, tanmateix, és que mossèn Cinto es va servir de tots aquests motius culturals, religiosos i vegetals, per a construir amb una gran senzillesa i amb una delicada musicalitat un poema ple de gràcia, bellíssim i d’una finor literària exquisida.

      «Qui per fra, qui per germà, tot el món és franciscà». Aquesta sentència sintetitza magníficament el franciscanisme de Jacint Verdaguer, que veiem en el seu llit de mort vestit amb el sant hàbit. Pel que fa a la seva devoció mariana, no hem de repetir sinó el que diu ell mateix en el pròleg a Flors de Maria, publicat l’abril de 1902 (recordem que el poeta moria el 10 de juny d’aquest mateix any) i començat a treballar el 1900. L’autor afirma que les composicions d’aquest llibre «estan amonjoiades en tres petites toies: Flors, Càntics e Idil·lis». I n’explica el contingut com segueix: «De flors n’hi ha, si es vol, una per cada dia del mes de maig. D’aqueixos càntics n’hi han alguns que, mercès a les ales d’una tonada senzilla e inspirada, han volat per gairebé tots los pobles de Catalunya. I los idil·lis, a falta de mèrit propi, tenen lo de ser marials, que no és petit en un temps en què la poesia ja no s’enlaira cap al sol com les àligues, sinó que peona cap avall i fins terreja com les perdius». Un d’aquests idil·lis és el que porta el títol de Lo mirambell i l’alfàbrega, que hem considerat en la present ocasió.