Jaume Medina

Jaume Medina

Filòleg, poeta i traductor

Unitarisme, no pas unionisme (tercera i última temptativa)

És una inexactitud flagrant parlar de l’unionisme espanyol quan algú es vol referir al despietat i ferotge unitarisme.

«Més clar, l’aigua» em comentava un home de ciència –un metge– a propòsit del meu article No són unionistes: són unitaristes, aparegut a “Núvol” el passat 18 d’abril (article que havia anat precedit d’un altre publicat en el mateix mitjà durant el setembre de 2019 i titulat Unionisme o unitarisme?).

Per això –pel fet que jo estava convençut d’haver aportat una argumentació documentada i assenyada, seriosa, rigorosa i segurament valuosa des del punt de vista històric i filològic–, em creia tenir el dret a esperar una reflexió i una reacció prudent per part dels qui amb més freqüència se serveixen d’aquests mots, això és, els periodistes i els polítics: una mena de gent, val a dir, que, pel seu ofici, sembla que han d’estar constantment atents al que apareix en els diaris (i que, certament, com és públic i notori, hi estan bé prou quan els convé i per al que els convé).

En resum, em vaig fer la il·lusió –les il·lusions són sempre falses– d’esperar que l’aparició dels meus escrits en la premsa digital convencional motivaria en el món del periodisme i en el de la política uns efectes semblants als que produeixen els articles que els metges publiquen sobre els resultats de les seves investigacions, gràcies a les quals es poden assuaujar, sanar, pal·liar o eradicar els mals que de sempre han afectat i trasbalsat la humanitat. Però la il·lusió no va ser cap altra cosa que això: una pura il·lusió. L’endemà del 21 de setembre de l’any passat els polítics i els periodistes continuaven parlant com si res de l’unionisme i dels unionistes espanyols, quan, en realitat, es referien a l’unitarisme i als unitaristes pertinaços.

I l’endemà del 18 d’abril d’aquest any, després d’un segon escrit sobre el tema en qüestió, vaig poder constatar que els col·lectius a qui m’adreçava responien als meus suggeriments amb la mateixa indiferència que ho havien fet la vegada anterior. En la meva ànsia per veure d’una manera immediata els resultats de les reflexions fetes públiques, vaig arribar a pensar, fins i tot, que els perseverants en la seva rutina, ho feien per a tocar el botet… I això que com a discret lector i telespectador m’empasso diàriament com si fossin articles de fe les elucubracions més inversemblants de molts periodistes i les declaracions més sorprenents d’alguns polítics professionals. I això que ni tan sols demano cap reconeixement com a denunciant de l’error…

Un amic vinculat fortament amb el món de la premsa em comentava: «Llegit l’article de l’unionisme i l’unitarisme. Fa temps que et volia dir que unionisme és un manlleu periodístic de l’unionisme britànic. Les paraules, expressions i conceptes del món anglosaxó tenen en els mitjans (tots: els digitals, els impresos, els audiovisuals, etc.) una porta d’entrada majestuosa. Els calcs i manlleus entren a raig. No crec que ningú hagi filat tan prim com tu a l’hora de reflexionar sobre l’adequació semàntica de les paraules unionisme i unionista. Ara el mal ja està fet i no té marxa enrere…». ¿Que no té marxa enrere? ¿De debò? I els que hem lluitat tota la vida per mantenir vivent la nostra identitat, d’acord amb la seva pròpia essència, ¿ens hi hem de conformar?

Poc o molt, tots devem ésser conscients que vivim en un món diferent de l’anglosaxó (del qual també provenen l’«empoderament», el «proactiu» i el «desultori» –un mot, aquest darrer, que emprava amb desimboltura el gran Carles Riba i que avui dia no usa ni coneix ningú entre nosaltres). Ara: jo estic convençut que les meves constatacions i propostes han arribat a més d’un periodista i a més d’un polític, encara que no n’hi hagi hagut gairebé cap que s’hagi atrevit a manifestar-se públicament en concordança amb la seva catalanitat. Jo em recordo dels anys en què el mot «bústia», considerat extravagant, feia riure als feligresos de la parròquia del Carme, de Vic, quan el senyor rector l’emprava per a indicar el recipient cilíndric situat al cancell de l’església on dipositar els sobres amb donatius: llavors, encara en l’època fosca del franquisme i del nacionalcatolicisme, tothom –tothom!– a Catalunya deia «bussón». I tanmateix va arribar un moment en què la «bústia» era anomenada fins i tot a Barcelona pels carters castellans… Per a fer una reparació, una esmena, per a introduir una nova expressió només cal que hi hagi voluntat, molta i bona voluntat… I això, ho saben tots els que treballen amb la llengua: filòlegs i literats, periodistes i oradors, cantants i folkloristes…

Confesso no conèixer prou bé la història del Regne o Reialme Unit, l’entitat que se sent representada per la bandera denominada Union Jack, apareguda en la seva versió actual l’any 1801 (crec que és a partir del nom d’aquesta ensenya que neixen els conceptes unionisme i unionista, com a identificadors, d’una banda, de la realitat política del Regne Unit, i, d’una altra, dels ciutadans que hi habiten). Tanmateix, sí que puc dir que la bandera d’Espanya –de modelació recentíssima tal com pretén representar els espanyols d’avui dia– té una història i un significat ben diferent de la d’Anglaterra.

Altrament, Espanya no és cap reialme unit, sinó un monolític, desvergonyit, obstinat, marmori Estat unitari, creat no pas a partir de cap pacte, ni de la voluntat d’unió de les diverses entitats nacionals, ans a partir de les victòries i derrotes militars tan sofertes, viscudes i ben descrites, que van servir per a configurar-lo en la seva forma actual, amb la disfressa d’una constitució democràtica. És, en efecte, un Estat construït i afaiçonat sense unió voluntària de les parts integrants, un Estat en què les diverses nacions que el formen van ser decididament sotmeses a la imatge castellana, reconeguda i proclamada com a única per al conjunt dels seus habitants. Per això és una inexactitud flagrant parlar de l’unionisme espanyol. I per això no té trellat la sostinguda i continuada persistència en l’ús del mot unionisme, quan, de fet, algú es vol referir al despietat i ferotge unitarisme.

Però de poc serveixen les argumentacions, ni que siguin ben raonades, ben presentades i fetes amb bona fe, si els interessats –se sentin o no al·ludits– no tenen cap disposició a acollir-les i a sospesar-les per a treure’n les conclusions oportunes: ja pots anar siulant, si l’ase no vol beure… Sens dubte, pel que es veu i es pot comprovar dia rere dia, la nostra societat –la catalana, vull dir– ha donat per superada l’etapa de la lluita pel manteniment de la identitat lingüística (ho certifica, per exemple, la inconscient alegria despectiva amb què alguns polítics autoanomenats nacionalistes pronuncien el mot identitarisme) i ha encetat d’una manera desacomplexada una nova etapa en què creu poder prescindir de la puresa –això és de la identitat– com a signe distintiu.

Un error que a la curta o a la llarga Catalunya ha de pagar car i una autèntica burla per als qui, amb un gran coratge i fins amb una formació sòlida, humilment van dedicar i continuen dedicant gratis et amore les millors energies de la seva vida a l’ardu treball de restauració de l’idioma nacional; i alhora també una trampa fatal per als qui s’enganyen creient que salvaran l’idioma (o sigui, la catalanitat) prescindint de la seva peculiar configuració i de la seva característica personalitat pròpia, més que ben testimoniada i documentada al llarg d’una gloriosa tradició secular extensíssima, riquíssima, singularíssima…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació