Unitarisme, no pas unionisme (tercera i última temptativa)

7.06.2019

«Més clar, l’aigua» em comentava un home de ciència –un metge– a propòsit del meu article No són unionistes: són unitaristes, aparegut a “Núvol” el passat 18 d’abril (article que havia anat precedit d’un altre publicat en el mateix mitjà durant el setembre de 2019 i titulat Unionisme o unitarisme?).

Pla mig d’un jove que mostrant una bandera espanyola mentre els Xiquets de Reus aixequen un castell durant un assaig. Foto: ACN / Anna Ferràs

Per això –pel fet que jo estava convençut d’haver aportat una argumentació documentada i assenyada, seriosa, rigorosa i segurament valuosa des del punt de vista històric i filològic–, em creia tenir el dret a esperar una reflexió i una reacció prudent per part dels qui amb més freqüència se serveixen d’aquests mots, això és, els periodistes i els polítics: una mena de gent, val a dir, que, pel seu ofici, sembla que han d’estar constantment atents al que apareix en els diaris (i que, certament, com és públic i notori, hi estan bé prou quan els convé i per al que els convé).

En resum, em vaig fer la il·lusió –les il·lusions són sempre falses– d’esperar que l’aparició dels meus escrits en la premsa digital convencional motivaria en el món del periodisme i en el de la política uns efectes semblants als que produeixen els articles que els metges publiquen sobre els resultats de les seves investigacions, gràcies a les quals es poden assuaujar, sanar, pal·liar o eradicar els mals que de sempre han afectat i trasbalsat la humanitat. Però la il·lusió no va ser cap altra cosa que això: una pura il·lusió. L’endemà del 21 de setembre de l’any passat els polítics i els periodistes continuaven parlant com si res de l’unionisme i dels unionistes espanyols, quan, en realitat, es referien a l’unitarisme i als unitaristes pertinaços.

I l’endemà del 18 d’abril d’aquest any, després d’un segon escrit sobre el tema en qüestió, vaig poder constatar que els col·lectius a qui m’adreçava responien als meus suggeriments amb la mateixa indiferència que ho havien fet la vegada anterior. En la meva ànsia per veure d’una manera immediata els resultats de les reflexions fetes públiques, vaig arribar a pensar, fins i tot, que els perseverants en la seva rutina, ho feien per a tocar el botet… I això que com a discret lector i telespectador m’empasso diàriament com si fossin articles de fe les elucubracions més inversemblants de molts periodistes i les declaracions més sorprenents d’alguns polítics professionals. I això que ni tan sols demano cap reconeixement com a denunciant de l’error…

Un amic vinculat fortament amb el món de la premsa em comentava: «Llegit l’article de l’unionisme i l’unitarisme. Fa temps que et volia dir que unionisme és un manlleu periodístic de l’unionisme britànic. Les paraules, expressions i conceptes del món anglosaxó tenen en els mitjans (tots: els digitals, els impresos, els audiovisuals, etc.) una porta d’entrada majestuosa. Els calcs i manlleus entren a raig. No crec que ningú hagi filat tan prim com tu a l’hora de reflexionar sobre l’adequació semàntica de les paraules unionisme i unionista. Ara el mal ja està fet i no té marxa enrere…». ¿Que no té marxa enrere? ¿De debò? I els que hem lluitat tota la vida per mantenir vivent la nostra identitat, d’acord amb la seva pròpia essència, ¿ens hi hem de conformar?

Poc o molt, tots devem ésser conscients que vivim en un món diferent de l’anglosaxó (del qual també provenen l’«empoderament», el «proactiu» i el «desultori» –un mot, aquest darrer, que emprava amb desimboltura el gran Carles Riba i que avui dia no usa ni coneix ningú entre nosaltres). Ara: jo estic convençut que les meves constatacions i propostes han arribat a més d’un periodista i a més d’un polític, encara que no n’hi hagi hagut gairebé cap que s’hagi atrevit a manifestar-se públicament en concordança amb la seva catalanitat. Jo em recordo dels anys en què el mot «bústia», considerat extravagant, feia riure als feligresos de la parròquia del Carme, de Vic, quan el senyor rector l’emprava per a indicar el recipient cilíndric situat al cancell de l’església on dipositar els sobres amb donatius: llavors, encara en l’època fosca del franquisme i del nacionalcatolicisme, tothom –tothom!– a Catalunya deia «bussón». I tanmateix va arribar un moment en què la «bústia» era anomenada fins i tot a Barcelona pels carters castellans… Per a fer una reparació, una esmena, per a introduir una nova expressió només cal que hi hagi voluntat, molta i bona voluntat… I això, ho saben tots els que treballen amb la llengua: filòlegs i literats, periodistes i oradors, cantants i folkloristes…

Confesso no conèixer prou bé la història del Regne o Reialme Unit, l’entitat que se sent representada per la bandera denominada Union Jack, apareguda en la seva versió actual l’any 1801 (crec que és a partir del nom d’aquesta ensenya que neixen els conceptes unionisme i unionista, com a identificadors, d’una banda, de la realitat política del Regne Unit, i, d’una altra, dels ciutadans que hi habiten). Tanmateix, sí que puc dir que la bandera d’Espanya –de modelació recentíssima tal com pretén representar els espanyols d’avui dia– té una història i un significat ben diferent de la d’Anglaterra.

Altrament, Espanya no és cap reialme unit, sinó un monolític, desvergonyit, obstinat, marmori Estat unitari, creat no pas a partir de cap pacte, ni de la voluntat d’unió de les diverses entitats nacionals, ans a partir de les victòries i derrotes militars tan sofertes, viscudes i ben descrites, que van servir per a configurar-lo en la seva forma actual, amb la disfressa d’una constitució democràtica. És, en efecte, un Estat construït i afaiçonat sense unió voluntària de les parts integrants, un Estat en què les diverses nacions que el formen van ser decididament sotmeses a la imatge castellana, reconeguda i proclamada com a única per al conjunt dels seus habitants. Per això és una inexactitud flagrant parlar de l’unionisme espanyol. I per això no té trellat la sostinguda i continuada persistència en l’ús del mot unionisme, quan, de fet, algú es vol referir al despietat i ferotge unitarisme.

Però de poc serveixen les argumentacions, ni que siguin ben raonades, ben presentades i fetes amb bona fe, si els interessats –se sentin o no al·ludits– no tenen cap disposició a acollir-les i a sospesar-les per a treure’n les conclusions oportunes: ja pots anar siulant, si l’ase no vol beure… Sens dubte, pel que es veu i es pot comprovar dia rere dia, la nostra societat –la catalana, vull dir– ha donat per superada l’etapa de la lluita pel manteniment de la identitat lingüística (ho certifica, per exemple, la inconscient alegria despectiva amb què alguns polítics autoanomenats nacionalistes pronuncien el mot identitarisme) i ha encetat d’una manera desacomplexada una nova etapa en què creu poder prescindir de la puresa –això és de la identitat– com a signe distintiu.

Un error que a la curta o a la llarga Catalunya ha de pagar car i una autèntica burla per als qui, amb un gran coratge i fins amb una formació sòlida, humilment van dedicar i continuen dedicant gratis et amore les millors energies de la seva vida a l’ardu treball de restauració de l’idioma nacional; i alhora també una trampa fatal per als qui s’enganyen creient que salvaran l’idioma (o sigui, la catalanitat) prescindint de la seva peculiar configuració i de la seva característica personalitat pròpia, més que ben testimoniada i documentada al llarg d’una gloriosa tradició secular extensíssima, riquíssima, singularíssima…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Jaume, m’he llegit els tres articles que has publicat sobre l’ús d’aquests dos termes. El primer i el tercer amb més de detall que el segon, val a dir. M’agradaria comentar-ne que hi ha una proposició no gaire explicita, al meu parer, en el teu argumentari, em sembla, que seria: “Hem de mantenir el significat genuí de les paraules si un ús incorrecte d’un terme en concret tergiversa la realitat”. Malgrat que estic d’acord amb aquesta idea, que teixiria la teva conclusió final (“cal anomenar correctament aquells i aquelles que aposten per mantenir units una amalgama de territoris per mitjà de la imposició, per tal d’assenyalar-los amb totes les seves qualitats”), alhora també penso que la majoria de periodistes, comunicadors/es, etc. dins dels mitjans de comunicació catalans s’esporugueixen (i no són prou valents/es) quan es tracta de dir les coses pel seu nom davant dels que els oprimeixen. Per exemple, fa ben poc l’estat espanyol va prohibir l’ús del terme “presos polítics”, amb totes les formes del gènere i nombre possibles; però no he vist cap mitjà saltant-se’n la regla en acte de protesta. En aquesta línia, si algun/a periodista proposés, en un article o crònica, començar a usar el terme de manera diferent (com tu proposes, des del meu punt de vista, encertadament), l’equip editor segurament corregiria l’article, perquè començar a usar un terme diferentment sense que l’audiència sàpiga de què va la cosa… posa en risc els índex de lectors i lectores. Els mitjans catalans, que competeixen entre ells (RAC1 i Catalunya Ràdio, per exemple), no estan disposats a “regalar-se” cap seguidor/a, amb tot i que es felicitin entre ells cada any quan es publiquen els índex d’audiència a Catalunya. Així doncs, trobo valent, per la teva part, proposar aquest canvi, però alhora també ho trobo massa optimista, esperar que algú o alguna comenci a usar els termes com toca. En tot cas, caldria que algun o alguna periodista de referència comencés a usar els termes amb correcció, com, per exemple, la Terribas, el Basté, el Cuní o el Fernández (aquest últim més silenciat per la majoria de mitjans, esclar). Potser el David t’escoltaria, i en faria difusió a les xarxes, perquè ell sí que posa (almenys m’ho sembla) per davant l’ús correcte dels termes per davant de mantenir la seva audiència. A més a més, la Terribas se l’aprecia molt. Seria, doncs, un bon començament, penso, sense esperar que els mitjans i periodistes catalans et llegeixin (¡mal que escrius molt bé!) i decideixin tirar la primera pedra.