Unionisme o unitarisme?

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), d’Alcover-Moll, unionista significa «partidari de la unió de dos o més Estats, partits, etc.; cast. unionista»; al seu torn, el Diccionari de la llengua catalana (DIEC), de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix el mot com a «relatiu o pertanyent a l’unionisme» (i el mateix diccionari defineix l’unionisme –un  mot inexistent en el DCVB– com a «tendència a la unió de dos o més estats, partits, etc.»). El DCVB defineix unitarista com a «pertanyent o relatiu a l’unitarisme; seguidor de l’unitarisme; cast. unitarista», i sosté al mateix temps que l’unitarisme és la «qualitat d’unitari; doctrina o partit que propugna la unitat; cast. unitarismo»; i, encara, defineix unitari com a «pertanyent o relatiu a la unitat; caracteritzat per la seva unitat». El DIEC afirma que l’unitarisme és la «tendència a arribar a una solució unitària, especialment en política».

No sé si amb aquestes definicions i exemples queda prou clara la diferència entre unionisme i unitarisme (i unionista i unitarista). El que sí que és cert és que els nostres polítics i el nostres periodistes confonen aquests mots (i el seu significat) i els redueixen a un de sol –unionisme (i unionista)–, quan, de fet, del que volen o haurien de parlar és de l’unitarisme (i dels unitaristes). Atents, perquè no es tracta ni de sinònims ni de cap joc de paraules, sinó dels significats profunds dels mots. Ens ajudarà a entendre’ls una mica millor el fet d’anar als mots primitius, o sigui, els més simples de cada una de les famílies. És evident que el primitiu d’unionisme és unió (i, per tant, l’unionista és el partidari de la unió) i el d’unitarisme (a través de l’adjectiu unitari) és unitat (i, d’aquesta manera, l’unitarista és el militant de la unitat). Ara bé: la unió, segons el DCVB, és l’«acció i efecte d’unir», i unir és «posar juntes dues o més coses [s’entén ‘diferents’ o ‘diverses’] formant un tot», mentre que la unitat és la «qualitat d’allò que és únic» o la «qualitat d’allò que constitueix un tot no divisible en parts», o, encara, la «qualitat d’allò que és un tot format de parts concordants». Queda clar, doncs, que la unió és una acció o un efecte sobre dues o més coses, mentre que la unitat és una qualitat o la manera de ser (o, més ben dit, d’estar) d’una sola cosa.

Unionisme i unitarisme no tan sols no són sinònims, sinó que ells mateixos van escassos de sinònims. Qui faci una cerca al diccionari que l’IEC té penjat a la xarxa, no n’hi trobarà cap per a unionisme, encara que sí un per a unionista: «federal»; tampoc n’hi trobarà cap per a unitarista, encara que sí un per a unitarisme: «centralisme». Altrament, els diccionaris de sinònims més divulgats no donen equivalències per a unionisme, unionista, unitarisme i unitarista, si bé el de Santiago Pey recull el mot unitari, on diu: «Un, indivís. ǁ Centralista». Tots els sinònims a aquests conceptes s’han d’anar a cercar a les entrades unió (o unir) i unitat.

Així doncs, l’unionisme fa referència a la unió de dos o més estats, mentre que l’unitarisme és la doctrina que propugna la unitat o la voluntat d’arribar a una solució unitària. Amb això es veu clar que en l’actual circumstància política els usuaris confonen un mot amb l’altre i d’aquesta manera ajuden a confondre els oients o lectors. Els unionistes admeten l’existència prèvia de dues o més realitats nacionals diferents, mentre que els unitaristes es neguen a acceptar cap mena de diferència, perquè només reconeixen la indivisible unitat d’allò que ells anomenen la nació (en la qual estan inclosos, mal que els pesi, els ciutadans –o, més aviat, súbdits– que no s’hi senten del tot o gens identificats).

Com se sap, històricament Espanya ha estat una realitat formada de parts diferents i diverses, i la seva unió es va produir en el passat (d’una manera no gens pacífica, per cert, ni en el 1714 ni en el 1939 –el casament dels Reis Catòlics en 1469 havia significat la unió de les corones de Castella i d’Aragó, si bé els dos reialmes continuaren funcionant de manera independent–), posant juntes la nació catalana, a més de la basca, la gallega i la castellana, amb les consegüents i prou ben conegudes preeminències, persecucions i negacions. A partir de l’abolició dels furs i les constitucions dels estats de la corona d’Aragó pel rei Felip V i, dos segles i mig més tard, de la derrota de la Catalunya fidel a la República espanyola, es produí la unió forçada de les nacions, i l’Estat va construir la doctrina de la nació única proclamant que Espanya és un tot indivisible, transformant així la unió en unitat. I aquest és el punt en què ens trobem avui dia. L’organització estatal, actualment disfressada de democràtica a pesar de no haver trencat (la frustrada ruptura!) amb el recent passat dictatorial, patrocina, defensa i admet només la unitat i així ho expressa en la seva constitució. Per això rebutja la possibilitat d’un enfocament diferent i ataca amb totes les seves forces i amb una gran virulència no tan sols qualsevol intent de secessió d’una de les parts, sinó la més elemental lluita per la subsistència i la supervivència de les identitats diferenciades de l’entitat oficial i comuna a tots, que, de fet i per això, és considerada el més important element de cohesió i funciona com a única. I com que les coses són així, quan es tracta de l’organització estatal o de la política espanyola només es pot parlar d’unitat (i d’unitarisme), no pas d’unió (o d’unionisme). De fet, mai cap dels polítics espanyols ha parlat de la unió nacional, sinó de la unitat nacional, o sigui, de la nació única que és Espanya. Per això donen el nom de “debates sobre el estado de la nación” (con gran empaque) a les sessions que del 1983 ençà se celebren anualment en el Congrés dels Diputats de Madrid, no pas el de “debat sobre l’estat de la unió”, com fan els congressistes dels EEUU, reunits en el Capitoli de Washington per a escoltar les paraules de llur president.

En definitiva, en l’unionisme no hi ha lloc per a les coaccions, perquè és fruit d’una bona fe i d’una bona voluntat per part d’unitats diverses i de nacions diferents dedicades a la construcció i a la formació mitjançant el pacte (confederació) d’una estructura superior que les representi i les promogui a totes. L’unitarisme, en canvi, en la seva radical intransigència respecte a la possibilitat de la desintegració, és fonamentalment pervers, per tal com limita i, per tant, nega contínuament i sistemàtica la llibertat dels qui se senten i són diferents. Deixin, doncs, si els plau, els periodistes i els polítics catalans d’una vegada per sempre d’anar amb el lliri a la mà reconeixent com a unionistes els qui en realitat són unitaristes, i tinguin el valor de dir les coses pel seu nom. Així potser s’acostaran més a la veritat i esdevindran i ens ajudaran a tots plegats a esdevenir una mica més lliures.