(Unes quantes flors)

12.10.2017

Vivim dies històrics i hi ha qui apareix amb discursos, hi ha qui apareix amb banderes i hi ha qui apareix amb flors. Algú deia, dimarts al Palau de la Música Catalana, que no hi ha res més inútil que l’art, i que els artistes ho saben. Però l’artista català Santi Moix ha tornat per uns dies dels Estats Units, i ha vingut a parlar-nos del que ja s’ha parlat molt, però que ahir, més que mai, feia falta que algú ens recordés: la utilitat de l’inútil.

Les flors de porcellana de Santi Moix | Foto: Eugènia Güell

Les flors de porcellana de Santi Moix | Foto: Eugènia Güell

En podríem discutir hores i hores, però Moix va preferir construir-se un jardí al seu voltant i parlar dos minuts. Quan es tracta d’art, val més veure’l que parlar-ne; i si aneu a la Sala Lluís Millet del Palau de la Música, hi veureu l’exposició inaugurada dimarts de les obres amb les que Moix ha aterrat a terres catalanes: un conjunt de set flors de ceràmica vidriada d’uns dos pams de diàmetre cadascuna. Estan posades de tal manera que a primera vista no es veuen gaire, però senyores i senyors, d’això es tracta: de veure el que aquests dies no estem veient. De fer un respir. Un parèntesi. I què millor, per fer-ho, que unes quantes obres d’art ben inútils: unes flors.

Sortim de la política i entrem en un jardí. A banda de les set flors, també hi ha una obra pictòrica i una gran –i molt gran- flor de porcellana, la protagonista, la que han anomenat “Saurí”, perquè d’aquí a unes setmanes la transportaran a l’església romànica de Saurí (Pallars Sobirà). Serà la cirera del pastís que han estat restaurant – o el toc contemporani a una església romànica-. I aquesta flor, amb una obra pictòrica i les set flors petites que van servir de maqueta són, en conjunt, el jardí de Moix: un jardí on les flors no són vegetals, sinó de ceràmica o porcellana; i on no es tracta de passejar-hi amb els peus, sinó de fer passejar la ment.

Santi Moix i la seva flor de porcellana al Palau de la Música | Foto: Eugènia Güell

Vivim dies històrics, però passi el que passi, les flors hi seran sempre, i en definitiva, “és fàcil;” – va dir Moix, amb to humil i discret- “es tracta d’estimar el que hem estimat sempre, i de plantejar-se quina percepció tenim davant de les coses…” – fa una petita pausa – “Avui necessitem coses que ens uneixin. A mi m’emociona parlar de coses que ens treuen un somriure. No vull convèncer a ningú, ni imposar cap idea. El màxim que puc aconseguir és això, aquestes flors, i és el que vull compartir.” Després va dir que com la naturalesa, ell treballava ara cap endins i ara cap enfora, i si te’l miraves bé, semblava ben bé així: com si hagués portat tot allò a dins i ara li hagués florit de cop. Amb cara de somriure agraït va acabar les seves paraules donant les gràcies al seu company “de decidir si això és factible o no”, al seu company que el va “ajudar a barrejar colors”, a algú altre que “és l’àngel de la guarda”, i vàries i infinites gràcies a tots aquells qui l’havien ajudat a construir aquella gran flor.

No va caldre dir res més, i de fet, observant la flor ja en tindries prou. No imposa, però se la veu forta. I alhora és translúcida, fins i tot sincera i extrovertida. Cada pètal és d’una forma diferent i de colors ara apagats i ara vius, i amb la llum natural que entra dels vitralls de la sala sembla que continuï el món vegetal de Domènech i Montaner. T’hi pots perdre en cada pètal i alhora, en tot el que significa: intentem fer de pedra allò que marceix, i ho fem tal i com ens agradaria que fos. Però allò que té vida, mor, i allò que és de pedra, es trenca. I això –un final- és irremeiablement el destí dels éssers humans. Però és bonic veure com mentrestant creix, i com de bé queda en conjunt, i com en passa de tots colors. I fins aquí la metàfora. No ho compararem amb res del procés ni de la independència, que hem vingut a fer un respir i a mirar les flors del camí, i a recordar el que en el fons és bàsic i inevitable.

Sortint del Palau de la Música trepitjareu altra vegada la Via Laietana, i el 155, i les seus socials, i els discursos i els ara sí però no. Però ho fareu amb aire renovat, i valorant el que feia uns mesos que teníem oblidat. Heus ací la utilitat de l’inútil, les flors en dies així i els parèntesis, que sembla que el que diguin no hagi de ser essencial i en canvi, ens ho poden dir tot. I vés per on que ningú s’ho pensava, però tot això ens ho ha dit una cosa tan inútil com una flor de porcellana.