Unes notes sobre ‘Anys llum’, de James Salter

24.12.2017

Una de les últimes novetats de L’Altra Editorial que podem trobar aquests dies a les llibreries és la novel·la Anys llum, de James Salter, sobre un matrimoni que viu plàcidament entre Manhattan i una casa al nord de Nova York. Aparentment, esclar, perquè a l’interior complex d’aquesta façana idíl·lica no només hi ha esquerdes finíssimes, sinó també esvorancs insalvables. Els límits i les contradiccions de l’amor malmès pel pas del temps. Melcior Comes ha llegit el llibre i en fa una exhaustiva valoració en aquest article.

James Salter

1. En primer lloc, l’objecte. Començar una crítica de llibres parlant del llibre en el que té de cos físic, de cosa tangible que hom se’n vol emportar, amb més o menys urgència, cap a casa… En el cas de James Salter això té molt de sentit, com espero que es vegi més endavant. Els llibres són com a capses de puros. Aquest fa 14 centímetres d’ample per 21,5 d’altura, per 2 centímetres de gruix (aquesta última dimensió sempre s’obliden d’esmentar-la). Pesa molt poc: 325 grams. El paper és lleuger, fi, de poc gramatge, i té 341 pàgines —la història pròpiament comença a la pàgina 7—. A les mans ens cruix agradablement, com una guia telefònica. Té 170 fulls, doncs. L’obra no està lligada sinó encolada, però amb bona enquadernació: no es desgavellarà, almenys en els propers anys. Les tapes són molt suaus, dúctils. A la coberta hi ha unes imatges que poden ser temàtiques; ens remeten —ho haurem de dir així— a passatges de l’obra: una dona —imaginarem que és una dona— asseguda a l’ampit d’una finestra panoràmica, mirant cap a fora. Una cadira de terrassa, de vímet, amb un coixí groc. Una planta, potser una aspidistra, vora d’una altra finestra. Veiem el groc, el verd i el negre. L’autoria d’aquests dibuixos és d’una il·lustradora anomenada Kavel Rafferty, anglesa que viu a Barcelona, pel que trobo a la xarxa. El títol del llibre hi és imprès amb lletra gran i també ben negre: “Anys llum”. I el nom de l’autor, James Salter, amb cursiva i un gran guió davant de la jota.

El traductor també hi consta, a baix de tot de la coberta, satisfent una demanda llargament ansiejada en aquest sector professional: Albert Torrescasana, que ha fet una feina magnífica. La tipografia de la coberta és la Caslon. La va inventar en el segle XVIII —concretament l’any 1724— un tipògraf anglès que es deia William Caslon. Amb aquesta bella tipografia, en la qual està també impresa tota la novel·la, es va estampar per primer cop la declaració d’independència dels Estats Units. A la primera solapa hi ha una fotografia de l’autor, en blanc i negre. Un home gran, cabells blancs, mirada de pintor, una orella grossa. Ens diu que els anys 1925 i 2015 cenyeixen la seva vida. Va escriure sis novel·les i dos reculls de contes, a més de dos llibres de memòries. (S’obliden, estranyament, de fer-hi constar el petit volum d’assaigs literaris que aquesta mateixa editorial va publicar el passat febrer: “L’art de la ficció”. I l’última novel·la d’aquest autor, “Això és tot”, que va sortir publicada a l’editorial Empúries, cosa que tampoc es diu.) Explicita, amb l’absència ja denotada, quins d’aquests títols de Salter han sortit en català en aquesta mateixa casa editora: l’Altra, el símbol de la qual, un mussol d’ulls grossos com discs de vinil, figura també tant a la coberta com a la part inferior del llom. La solapa dreta inclou una llista d’altres títols recents de l’editorial (i aquí sí que hi ha l’assaig esmentat). La contraportada és d’un verd molt tènue.

Hi ha el codi de barres, l’ISBN i una nota llaminera, que ens diu que és una novel·la ‘elegant’, un adjectiu que —sense gaire elegància—, dedica també a la protagonista, la Nedra, ‘una dona elegant’, que també té ‘personalitat forta’. Amb molt d’encert, la nota, de tretze línies, diu que el pas del temps és el vertader protagonista d’aquest llibre (en part, hi estic d’acord). Va sortir publicat per primer cop l’any 1975, en anglès, cosa que es diu a la primera pàgina. La taula o índex ens assabenta que l’obra té cinc parts —com les tragèdies o les comèdies de Shakespeare, podríem afegir, que en aquest cas tenien cinc actes. Cinc també són els anys que va trigar l’autor a escriure’l (ens ho explica en els assaigs literaris suara esmentats). El llibre val 20 euros, almenys si l’adquirim pels canals habituals.

2. A la primera part del relat introduïm els personatges i el món de la història. Estem a Nova York, a les poblacions residencials dels afores de la gran ciutat, en una casa al camp. L’any, el 1958. Una parella —els protagonistes, la Nedra i el Viri— viuen en una magnífica casa vora un llac. La casa és gran, tronada i esplèndida. Ells són molt feliços, tenen dues filles, un poni i un gos. Ell és arquitecte, sense geni però bon professional; baixa cada dia a la ciutat i es fa fer camises a mida. Ella fa de mare, i és ambiciosa, poètica, voluble. La vida flueix entre sopars amb amics sofisticats i passatemps més o menys culturals. Veiem un ambient que ens pot recordar alguns episodis —els més lluminosos— de Mad Men, o alguns contes de Cheever o Dorothy Parker: homes plens d’ambició, d’amor i d’erotisme; dones meravelloses, un pèl boges, perdudes entre tants d’estímuls. Però la felicitat, als protagonistes, no els basta. La felicitat és poca cosa quan la vida t’ho pot donar tot. Passen uns pocs anys i en Viri, que s’adona que mai acaba de fer feliç la seva dona, comença a enganyar la Nedra amb una secretària. Arriba gent nova. Ella també l’enganya a ell, amb un escultor. Tot discorre en un món singular, sense referències a la política de l’època, ni a cap dels debats ideològics de la guerra freda. Salter sembla escapar volgudament de les exigències temàtiques de qualsevol aspirant a Great American Novel. En Viri i la Nedra —això sí— són uns pares excepcionals.

3. Sobre l’estil. Salter escriu des d’una falsa simplicitat. Frases breus, gairebé telegràfiques. El seu secret, el misteri del seu ofici, és el to, la cadència i la sorpresa sostinguda. Cada frase ha estat muntada com un petit pastís. Tot ha estat remirat fins a fer-li donar una visió única. I s’hi combina de manera sorprenent; dins cada paràgraf canvia de temes, lliga imatges amb reflexions, banalitats amb èxtasis continus, diàlegs que funcionen com a poemes molt breus. Una prosa feta de retalls, com una acumulació de joies, deixades anar dins una capseta. Fogonades. El·lipsis, o la parataxis retòrica. Hi ha frases senceres de sentit un pèl confús, però per això mateix més suggestiu. «Estil, estructura, autoritat», són, segons Babel —Salter es va fer seva la cita molts cops— els tres elements de la grandesa literària. Aquesta novel·la sembla escrita en tercera persona, però de sobte irromp una primera persona del plural, un ‘nosaltres’ omniscient que acabem sent —astorats, agraïts— tots els lectors.

L’autor s’ha fet cèlebre per aquesta mena de frases lluminoses, però la gràcia no és en això. Salter —com Hemingway, a qui tant deu en el ritme total i en els diàlegs— apunta al paràgraf. Hemingway sabia que el seu geni era als paràgrafs; així li explicava a Gertrude Stein. Salter concep cada paràgraf com un relat, com un tros de vida que vessa abundor, com una mà que s’obre o una cara que es transmuta. T’encomana ganes de viure als seus paràgrafs.

Posaré tan sols un exemple del que provo de dir:

«A la Danny li havia comprat un os, un os enorme amb rodes, un collar i una petita anella a l’espatlla que, quan l’estiraves, feia grunyir la bèstia. Tenia una cara que Déu-n’hi-do! Era tots els ossos russos, els ossos de circ, els que robaven la mel dels arbres. Era un regal que fan als nens rics i del qual s’obliden l’endemà mateix, el regal que recordes tota la vida. Havia valgut cinquanta dòlars. En Viri l’havia portat fins a casa dins el maleter del cotxe.»

4. Hi ha dues menes de trames matrimonials en la tradició literària. Hi ha la novel·la amorosa, en la qual el protagonista o la protagonista busca la parella ideal amb la qual casar-se. Amb aquesta mena d’històries Jane Austen va teixir admirables obres mestres en el segle XIX: “Seny i sentiment”, 1811; “Orgull i prejudici”, 1813. En els últims anys, Jeffrey Eugenides ha escrit una novel·la que emula aquest tòpic —noia busca el noi ideal i s’ha de decidir entre dos pretendent irreconciliables—; la va titular precisament així, “La trama matrimonial”, 2011. Però després hi ha l’altra cara d’aquesta història. És la història de la crisi amorosa: la trama de la desfeta matrimonial.

5. Grans novel·les de desfeta matrimonial: “La princesa de Cléves”, 1678, de Madame de La Fayette, obra que Llorenç Villalonga considerava la primera novel·la moderna. “Middlemarch”, 1872, de George Eliot. Algunes obres breus de Henry James. O la demolidora “Revolutionary Road”, 1961, de Richard Yates. “Em vaig casar amb un comunista”, 1998, de Philip Roth, especialista, aquest autor, en històries d’amor fora d’òrbita (també la seva “El professor del desig”). També és una novel·la de desfeta matrimonial —salvada, però— “Llibertat”, 2010, de Jonathan Franzen. O alguna de les novel·les de Javier Marías —solter empedreït, expert en trames de matrimonis en crisi imminent—: “Corazón tan blanco”, 1992; “Así empieza lo malo”, 2014; o l’última, “Berta Isla”. 2017. Però també el teatre, així “Casa de nines”, 1879, de Henrik Ibsen, que Salter citarà aquí com a referent metaliterari. Potser no hauríem d’oblidar “Madame Bovary”, 1856, de Flaubert, amb qui, a més del tema de la dona mal casada i genial, hi trobarem semblances en l’estil —encara que en Salter no hi ha ni un gram d’odi envers la vida burgesa.

6. Salter i el temps que passa. La novel·la avança sempre d’una manera similar. Homes i dones que venen a sopar. Gent que arriba a la gran casa. Amants secrets i desenganys. Feines i plaers. Matrimonis que es podreixen. Grans escenes de sexe —en el que té d’adoració, entrega i goig—, com a “Joc i distracció”, 1967, l’anterior novel·la de Salter. «¿Com ens podem imaginar com seria la nostra vida sense la il·luminació de la vida dels altres?»

7. La presència de la mort i del desastre, sempre assetjant els dies feliços. La impossibilitat de viure completament protegit. El temps com a constatació punyent de la fugacitat. Algú mor i ens fa evident que també un dia morirem nosaltres i que potser no haurem fet tot el que havíem desitjat. Aquesta sensació recorre la novel·la de banda a banda.

8. Un altre tema és la glòria. Els personatges se senten cridats a una vida més gran i més vasta. Hi ha sempre una certa sensació de frustració, que la vida no sigui més del que hi ha. Sempre hi ha més plaers, països, fames per conquerir. Sempre es vol anar més enllà. La felicitat no basta, perquè, ¿quantes vides es poden viure en una vida?

9. La vida dels grans artistes. Salter fa que els personatges s’hi emmirallin. Valle-Inclán, Kandinski, Sartre, Gaudí, etc. Els artistes i les seves obres com a mostres possibles d’un més enllà que els personatges volen conquerir. L’art com oportunitat, o com a vida més enllà de la vida.

10. I la vida com espectacle permanent. Cada cosa i cada gest, objecte, persona o paraula pot esdevenir un motiu d’admiració. Salter et retorna a això. És capaç de meravellar-te davant d’un simple got de vi o d’una paraula, et reconcilia amb cada instant quotidià i fa que t’hi sentis a gust, agraït de ser-hi i contemplar-ho. Per això cada personatge nou que entra en aquelles vides és com un país, tot un plegat d’experiències i històries, perfils i paraules únics. Cada home i cada dona arriba acompanyat d’una mena de vastitud. Joiós, el lector s’adona que tots som aquest infinit bellugadís i tanmateix moridor.

11. A la segona part de la novel·la, la més llarga de les cinc, els temes s’intensifiquen. La insatisfacció matrimonial, la mort, el desencís davant la falta de reconeixement cap a la feina de Viri com arquitecte. Les nenes es fan grans.

12. La tercera part és la decisiva. Qui no vulgui que li espatllin la trama que no llegeixi les frases entre parèntesi que ara seguiran. (Direm simplement que hi haurà el divorci. Les filles ja tenen les seves pròpies històries d’amor.)

13. A la quarta part, la Nedra viatja, i en Viri es deprimeix, la solitud. Hi ha un dol, el ridícul públic de l’home solitari. El temps mossega amb més força. (Mor un amic estimat del matrimoni. La casa es ven. En Viri se’n va a viure a Roma. La Nedra té una nova vida a Nova York. La filla petita es casa. En Viri també, etc.)

14. A la cinquena part, tot es resol. La vida ens ha duit fins aquí. Els dos últims capítols són antològics. No ens convé desvetllar el final, ni que sigui entre parèntesi. No ha passat res i alhora tot s’ha escolat.

15. L’obra d’una vida, la literatura total que surt de la mà d’un mestre. Salter ens mostra que domina el seu estil, que el seu ull sap fer bategar les coses d’una forma singular, i que sent i pensa el món, l’experiència i el sentit final de tot plegat com un savi, un moralista i un esteta.

Els grans llibres tenen alguna cosa espiritual o religiosa, com si estant en contacte amb la veu que mou el relat ens féssim millors i més lúcids, entenguéssim de sobte tot el que ens era desconegut i tanmateix teníem davant dels nassos. “Anys llum” —ho deixarem aquí— és de les millors coses que es poden llegir.