Una tertúlia com les d’abans

27.11.2018

“Recordo que vaig conèixer el Jordi […] al despatx que teníem els de mots encreuats, al Guinardó. Ell era un jove osonenc que venia a fer-me una entrevista per a un setmanari que es deia La Marxa. […] Jo, llavors, era un autor incipient i no feia gaire que publicava”. Així és com Màrius Serra ha començat a explicar la llarga relació d’amistat que l’uneix a Jordi Puntí. Ambdós són escriptors que es troben en una etapa madura de la seva carrera. La crítica ha elogiat el talent de les seves obres des de bon començament i això els ha permès consolidar-se relativament de pressa. Tenen en comú la predilecció per la narrativa, sigui en forma de novel·la o de relat breu. També han conreat la traducció i el gènere periodístic. A més, tant un com l’altre, s’han involucrat en el món editorial en algun moment de la seva carrera. Malgrat tot el que comparteixen, la seva personalitat literària és força diferent: Màrius és un escriptor abundant i polifacètic, amb una bibliografia que supera els setze títols. Puntí, en canvi, és un autor menys prolífic i les seves obres es caracteritzen per l’excel·lència, com és el cas de Maletes perdudes (2010), que va concitar quatre premis, consecutivament: el de la Crítica, el Premi Llibreter, el Lletra d’Or i el Premi Amat-Pinella.

#Ennompropi: Màrius Serra i Jordi Puntí, conversen amb la companyia de Jordi Nopca a la Llibreria Memòria.

El col·loqui entre Màrius Serra i Jordi Puntí s’ha produït dins el cicle de conferències que organitza Biblioteques de Barcelona sota la marca #ennompropi. Aquesta iniciativa consisteix en una petita taula rodona formada per dos escriptors i un periodista. La finalitat és que cada autor presenti i recomani alguns llibres del seu company i homòleg. L’encarregat de moderar aquest diàleg ha estat el també escriptor i periodista Jordi Nopca. Tal com ha explicat: “en algunes presentacions d’aquest cicle em toca presentar obres d’autors amb qui no tinc tanta familiaritat, però, en aquest cas concret és bastant el contrari: el que he hagut de fer és una mica d’espeleologia per recordar el moment en què vaig començar a llegir-los a tots dos. Això no ho saben, ni l’un ni l’altre, […] però jo els vaig descobrir pràcticament alhora, doncs, quan vaig llegir la primera novel·la de Màrius, Farsa, el 2006 al mateix temps, vaig posar-me a llegir un llibre de Jordi Puntí: Pell d’armadillo”.

La conversa ha donat peu al gènere de les casuístiques personals, farcides amb anècdotes i experiències curioses que el públic ha recollit entre somriures. Aquesta mena de trobades serveixen per això: per fer que les pàgines dels llibres, de sobte, es tornin màgicament transparents i, durant uns segons, es pugui veure què hi ha a l’altre cantó, és a dir, a l’altre costat de la tinta, a la lluna dels mots i, aleshores, mentre dura l’eclipsi, hom pot entendre com s’ha elaborat un relat i de quina manera ha pres forma una història, sempre barrejant-se amb la vida de l’autor. Què hi pot haver més gratificant, per a un lector apassionat, que això? Màrius Serra, Jordi Puntí i Jordi Nopca, que es coneixen i que, sobretot, s’han llegit els uns als altres, s’han posat a parlar dels seus propis llibres, han explicat què feien mentre els estaven redactant, o bé, què els va passar en aquell moment de la seva vida. El més sorprenent, de tot plegat, ha estat veure com durant el procés d’escriptura, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Anem als casos concrets. Per exemple: ¿Sabeu per què, el primer llibre de contes de Jordi Puntí es diu Pell d’armadillo? Doncs, curiosament, el responsable que això sigui així és Màrius Serra!

Jordi Puntí ho explicava: “Aquella entrevista que vaig fer a en Màrius Serra per al setmanari La Marxa, va ser, tant sols, el primer contacte. Si no recordo malament, es tractava de la seva primera novel·la, L’home del sac. Més endavant ens vam anar trobant en el món editorial. Per exemple, vam coincidir a Columna”. El cas és que quan ell va publicar el seu primer recull de contes, Pell d’armadillo, aquest títol no l’acabava de convèncer. De fet, la seva preferència era que es titulés La vida és complicada, però, va acabar passant que al mateix moment s’estava publicant La vida normal, de Màrius Serra i, a causa de la semblança d’ambdós títols, això no va poder ser.

Després d’explicar aquesta anècdota, Jordi Puntí ha recomanat alguns llibres de Màrius Serra i ha citat ressenyes que ell mateix va escriure per a l’ocasió. Són els privilegis d’una conversa en minúscula, al peu de pàgina, entre escriptors que es tutegen literàriament. En definitiva, la conversa càlida i propera que han mantingut aquests autors ha servit per posar de manifest quelcom molt important en l’escriptura: que el fenomen literari no només són els llibres. Hi ha alguna cosa més, enllà dels textos, que són totes aquelles relacions humanes, casualitats i anècdotes entre camarades, que acaben fent que els llibres siguin tal com són i que, a vegades, fins i tot, ens obliguen a parlar de generacions o de moviments literaris.

Per cert, quines han estat les recomanacions creuades, d’ambdós autors? Doncs bé, a la proposta de Jordi Nopca, per escollir tres novel·les, Màrius Serra ha triat, de Jordi Puntí: Pell d’armadillo, Animals tristos i Maletes perdudes. Al seu torn, l’escriptor de manlleu ha escollit, de l’obra de Serra: La vida normal, Quiet i Res no és perfecte a Hawaii.