Una taula rodona, si us plau!

2.10.2013

Pep Tosar s’ha acomiadat del Círcol Maldà amb una festa. Per al crític teatral Joaquim Armengol, aquest es un símptoma definitiu que el teatre a Catalunya i, especialment a Barcelona, està arribant a una situació desconcertant i de cul de sac, una situació que l’acabarà paralitzant. Per què?

Pep Tosar al Círcol Maldà

 

Perquè dia a dia es desacredita, es rebaixa, es ven a un preu molt baix. El sector teatral s’està desintegrant en bona part, perquè en bona part s’està prostituint de forma denigrant i vergonyosa, la seva pèrdua de valors fonamentals és alarmant. On és, avui, el seu sentit ètic? El sector teatral, on cal incloure-hi primordialment les institucions públiques, però també les privades, programadors, empresaris, polítics, dramaturgs, directors, actors, periodistes, etc, té un deure moral de primer ordre envers el ciutadà, l’espectador afí i també amb el públic en general. Però la sensació és que ha renunciat a aquest deure cultural bàsic amb total obscenitat. Diria, fins i tot, que ho ha fet amb un premeditat i cínic relaxament. I el principi de responsabilitat? I la competència? Sembla ser que la crisi econòmica és l’excusa perfecte per enrunar la solidesa d’un teixit teatral de qualitat, la possibilitat del qual hauria de sostenir intel·lectualment i econòmica la mixtura teatral del país. Digueu-me, com s’explica aquesta transformació integral i tan desequilibrada en el caràcter que ha sofert el teatre a Barcelona? Com s’explica el canvi de tendències estètiques i ideològiques de moltíssims espectacles que les sales programen amb normalitat autista? Com s’explica aquesta caiguda lliure i en picat del teatre cultivat, civilitzat, educat, crític -que és l’ideal responsable a desitjar -, cap a un tipus d’espectacle majoritàriament trivial, lleuger, de pur entreteniment? Un teatre de poc braç, més proper a la vulgaritat televisiva, tot ell ple d’un d’humor blanc, anodí, totalment desposseït d’ideologia, de cap risc i, naturalment, de qualsevol compromís. En altres esferes vitals, posem per cas la mèdica, científica o alimentaria, acceptaríem aquesta deriva qualitativa?

És veritat que estem atrapats en la postura d’una societat hipertrofiada que es rendeix a la cultura de l’emoció i al sentimentalisme més baix; i, tanmateix, quin posicionament adopta l’Estat davant aquesta situació tan crítica? Quin missatge envia? Déu del cel! Sembla ser que la posició governamental, política, i de molts teatres és la d’una rendició total. Rendició davant l’engreixament, al preu que sigui, de la taquilla com a criteri de valoració! Quin model de cultura és aquest? El de la banalitat? El del pur mercantilisme? Potser som massa pobres per poder fer una cultura? Cal assenyalar que projectes com el del TNC fins ara, arrossegant-se de manera menyspreable cap a un sentit de l’èxit totalment pervers, entès com a rendibilitat econòmica, que capitula davant l’opi estadístic del tant per cent d’ocupació; o la deriva preocupant del mateix Teatre Lliure, entre d’altres, han fet i fan molt mal, perquè instauren un model que adultera el sentit autèntic del teatre, en el fet que estan educant un públic, un país, que se sent la mar de bé assegut en una butaca que li és sempre fàcil i reconfortant. Sabem que, en general, l’espectador és necessàriament conservador, burgès, que va al teatre per aclofar-se a la regalada, però si l’acontentem amb aquest tipus de tisanes teatrals s’hi enfonsaran fins que l’oblit els enterri.

 

Pep Tosar s'acomiada avui del Círcol Maldà amb una festa a partir de les 12h

 

D’altra banda, s’hauria de contrarestar d’alguna manera aquells espectacles que tracten al públic com si fos un ramat d’idiotes a qui pasturar. El públic és intel·ligent, i prova d’això és que recolza i demana projectes teatrals com el de Pep Tosar, l’escriptura teatral de Josep Maria Miró, l’imaginari oníric d’un Xavi Bobés o les magnífiques pensades de Jordi Galí, per posar alguns exemples. Que desaparegui el Círcol Maldà -i ho dic com a exponent immediat -, entre dins les imprevisibles fluctuacions humanes, però que la ciutat de Barcelona no trobi un espai per seguir un projecte de nivell com aquest no s’acaba de comprendre, com tampoc es pot comprendre que algunes sales subvencionades no obrin les portes a propostes de creadors que arrisquen amb bon sentit, més enllà del pur entreteniment, a esperits artístics cultivats com els que acabo d’anomenar. Això demostra la perniciosa situació on ens trobem. I cal rebel·lar-s’hi!

Sovint ens emmirallem amb Europa, i resulta que estem a la cua en quant a destinar diners a la cultura. A Catalunya el pressupost que hi assignem és insignificant. Països com Portugal, Dinamarca o la mateixa Polònia protegeixen, justament, aquest tipus de projectes culturals compromesos que assumeixen el deure d’elevar el nivell general, perquè comprenen quina és la importància d’un bon resultat en aquest sentit, essencial per tenir futur. Aquí, en canvi, sorgeix una paradoxa extraordinària: a casa aniquilem i deixem de banda aquesta mena de projectes teatrals, anomenem-los de risc i responsables, perquè preferim importar-los de fora, a través de festivals com El Grec, Temporada Alta, Tàrrega o el mateix Mercat de les Flors.

De manera que mentre aquí buidem l’esperit programant teatre d’entreteniment, destinem gran part dels escassos recursos econòmics que tenim a donar entrada a un teatre, anomenem-lo també reconfortant i vital, que fem portar de l’estranger. I això provoca que la presència catalana en els circuits internacionals habituals sigui pràcticament nul·la o perifèrica. Naturalment hi ha alguna excepció com Calixto Bieito, La Fura o el mateix Àlex Rigola, però potser hauríem de preguntar-nos quans diners ens han costat aquestes excepcions? I ja que hi som, fem-nos més preguntes: s’apliquen les mateixes retallades, i de la mateixa manera, a les programacions internacionals que a les programacions nacionals? Obviament no! En tot cas, probablement, les retallades en les programacions nacionals sostenen i mantenen vives les programacions internacionals, una justificació provinciana en nom d’un hipotètic prestigi d’importació que resulta ser l’excusa més fàcil per a una política cultural teatral acomplexada. Persistim a mantenir-nos lligats a una mentalitat desequilibrada i pobre. És evident que patim un complex d’inferioritat crònic pel que fa a les arts escèniques.

Molts pensem que és necessari un debat seriós i a fons amb tot el sector que acabi amb un compromís. No podem abandonar els interessos de la cultura, en aquest cas escènica, a mans de l’absurda i malèvola lògica del mercat lliure.

L’article de Joaquim Armengol ha suscitat un viu debat a Núvol. Aquí teniu els enllaços a les intervencions que ha generat:

Josep M. Benet i Jornet, El futur és ara.

Victoria Szpunberg, Les intruccions de la nevera

Ricard Gázquez, L’espectador només vol riure?

Àngels Bassas, Què vol dir comercial?

Jordi Bordes, Qui guia el públic?

Elisa Díez, Ja no val tot

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

26 Comentaris
  1. Necessitem moltes anàlisis d’aquesta mena i sobretot veus representatives compromeses de veritat, sinó aquest nostre país, i les arts escèniques en concret, tant sols servirà per allò a que el tenen destinat, a l’esbarjo i a la disbauxa per a l’enriquiment material d’alguns, molt pocs. Gràcies per l’opinió.

  2. Enhorabona i gràcies. Potser caldria una visió una mica més oberta i tractar de contemplar què passa a la resta del Països Catalans. Amb tot, ja està bé. Però un altre dels problemes és que quan algú, com ara en Francesc Foguet, per dir només un nom, amb arguments raonats i raonables, ben contrastats amb els textos de les dramatúrgies actuals, fa alguna mena de diagnòstic incòmode, se li llenacen a sobre com llops voraços i es neguen fins i tot el valor de la crítica. Cal criticar el crític amb contraarguments vàlids, però la crítica és una de les poques institucions il·lustrades que encara es manté. O també se la vol liquar i acomodar per no dir emmudir o amordaçar? I el que es més inquietant, tot això és només una situació passatgera o el símptoma d’unes actituds molt més profundes i significatives? A Europa creix l’autoritarisme, ho veiem cada dia als mitjans; però intentar negar el valor de la crítica amb arguments espuris i personalistes no és un altre símptoma de la mateixa malaltia?… En fi, una vegada més, gràcies pel treball.

  3. No puc fer res més que felicitar-te, Joaquim. Feia temps que no llegia una crítica tan encertada de l’actual genocidi teatral a Catalunya. Jo que ho pateixo dia rere dia no ho podria haver expressat millor.

  4. Muchas gracias por su crítica-crónica tan dura pero tan certera. Parece que seguimos en el país de las maravillas y no se quiere ( mejor no conviene) mirarnos las vergüenzas..
    Sobre todo la manera de pervertir al espectador,me revienta cuando alguien presenta un montaje y enseguida advierte : “pero se entiende fácil ” “es divertido”….que pasa,que Molière no es divertido????
    Nos estamos dejando expoliar culturalmente. Por eso,gracias de nuevo

  5. Magnífic article, Quim. És la mena de paper que jo, covard, no m’atreviria a escriure. Els crítics, molts d’ells, que treballen a rotatius forçs llegits, es deixen anar a l’elogi del peix més barat i al licor més esbrabat. Fa plorar.
    Però espera. Hi ha gent jove que s’arrisca. i que se’n surt. La història del nostre teatre no s’ha acabat. NO S’HA ACABAT. El problema no és que hi hagi productes barats (i potser també, d’alguna manera, necessaris), el problema és que el risc i la complexitat sembla que perdin aquell respecte, aquella admiració, aquella passió que el públic havia après i que havia augmentat any darrer any. Problemes de la crisi? Doncs sí. Però no ho dubtis, Quim. El nostre teatre recuperarà allò que ja tenia i que potser sí que en part, però només en part, s’havia fos. El futur és ara, encara.

  6. Agraeixo els comentaris, companys, tinc la sensació que ja no navego tan sol!
    Però, on són els que callen, els que també haurien de parlar?

  7. Molt bon article. La situació de l’escena actual fa plorar, ja no es tracta de la manca de diners, és que hi ha una manca total de referents. Els alumnes de dramatúrgia aviat només parlaran de les sèries de televisió. El que cal és transmetre la idea d’un teatre vital, volat i profund. I no pensar que la solució a l’avorriment és la banalitat.
    Només et qüestionaria una cosa: també es fa retallada amb els espectacles internacionals, Per altra banda, és molt gratificant veure coses d’altres llocs, gratificant i necessari, no és per un complexe d’inferioritat, és per la necessitat de veure bon teatre.
    Salut, gràcies,
    V.

  8. És curiós. Ara ja fa uns anys es publicava una revista sobre informació teatral TeatreBCN. Allà hi havia una acurada selecció d’espectacles, cròniques, reportatges i sobretot una mirada més enllà del que tranmet el teatre, social, cultural… va desaparèixer i mesos desprès va sortit Time Out Teatre, 35 pàgines d’anuncis d’obres de teatre. Poder aquest petit gest ja marcava una tendència que s’acabaria imposant amb el temps.

  9. Ja era hora que algú comentés la precarietat creativa del món de l’escena, de la qual, a banda de la política cultural i teatral del país, les sales i els programadors, també els que hi treballem i els espectadors ens hem de sentir responables. Hauríem de mirar de ser coherents amb les propostes que fem. Sembla que vivim permanentment subjectes a les quotes de taquilla, que en el fons són un miratge o una excusa de mal pagadors (mai millor dit, tenint en compte l’esforç de tots aquells companys que gairebé han renunciat a cobrar per continuar en actiu). Cada cop que sento que l’espectador només vol riure i que no vol pensar, penso que el teatre s’allunya més de la realitat, que és un producte de mercat més dins una societat pretesament humorística, col·lapsada, on el menyspreu per la creació i la innovació semblen ser considerat un luxe o un caprici. Tant espectadors com creadors necessitem espais de trobada i de pensament. I per riure? També, però amb sentit crític, amb intel·ligència, esclar.

  10. un article molt interesant en defensa del teatre i la cultura en general UN PAIS SENSA CULTURA NI INTERES PER LA CULTURA ES UN PAIS QUE ESTA MORINT

  11. Certament és un article d’opinió valent i directe però, no tant.
    No tant en el sentit d’oportunitat i en el sentit de precissió perquè la deriva del Círcol Maldà feia temps que estava anunciada i cap prohom de la cultura teatral va fer ni cinc cèntims per evitar-lo ni per aportar un sol granet de sorra.
    Ara tot són veus airades… vaja… ja és tard! Aquesta és la nostra marca de la casa.
    S’ha de donar la raó però, en allò de què el públic no està tampoc a l’alçada perquè les obres que emplenen la cartellera són quasi vergonyoses a base de comèdies d’enredos i comicitats al·lienants, per la qual cosa se’ls manté en el limbo i els seus parámetres són calces i calçons i poca cosa més…a partir del que se’ls hi dóna.
    Tenim el que ens mereixem

  12. Totalment d’acord, tenim un panorama teatral totalment mercantilitzat, l’únic èxit és el diner, unes institucions a qui ja els va bé que ens mantinguem idiotitzats amb espectàcles de llums i colors, i Families Irreals que ens facin creure que som una societat crítica quan en realitat només ens estan distraient amb titelles. Unes gales en què sempre es llepen el cul els mateixos actors i directors consagrats, que repeteixen una vegada i una altra la mateixa fórmula que els ha portat a l’èxit, sense cap risc, sense cap mena de recerca (pot existir l’art sense recerca? com a mera repetició? jo crec que no).

    I fins i tot les anomenades sales alternatives cauen indefectiblement en buscar la fórmula de l’èxit, en preocupar-se pel percentatge d’ocupació, etc; quan es veuen amb l’aigua al coll per a pagar les factures. (I no és pas error seu, són persones i han de menjar, però no ens hauríem de veure tots plegats en la situació en què ens hem de debatre entre ser prostitutes o ser màrtirs, i és en la que ens trobem ara mateix.)

    I mentrestant a les companyies petites, d’aquells que ja hem acabat els estudis amb “la Crisis” a sobre, anem lluitant per deixar sentir la nostra veu i les nostres obres mentre seguim fent de cambrers a mitja jornada. Senyor Armengol, vostè i qualsevol que ho vulgui ens pot passar a veure qualsevol diumenge d’octubre, a les 18:00 a Porta4, amb “Del que mengen les bèsties”, on fem el teatre que volem, sense preocupar-nos d’espectacle ni de negoci perquè els nostres lloguers els paguem amb feines que semblen ser més serioses i necessàries que la cultura.

    Una abraçada

  13. Armengol, teniu raó i tots els comentaris que he llegit em semblen també prou clars i enraonats. Què hem de fer, doncs? De paraules en en sobren, però més enllà com s’hi va? I ja és hora d’anar-hi o acabarem diluïts en la mediocritat, en la banalitat.

  14. “El cinema són 400 butaques per omplir” (Hitchcock) La màxima també em serveix per al teatre. El teatre honest, com totes les arts i els artistes que no pequin de pretensiosos, és un reflex de la societat, un mirall, i no pas una eina d’adoctrinament intel·lectual

    • Creo, Sr. Ribera, que no ha entendido nada de nada del artículo. En ningún momento se habla de adoctrinamiento, sino de nivel intelectual en cuanto a las artes escénicas. Una aspiración legítima, creo, y a la que cualquiera deberia aspirar, aún mas las salas que viven del dinero público. Pero es curioso que usted, que es uno de los responsables de haber convertido el Punt/Avui en un panfleto repugnante hablesde ‘eina d’adoctrinament’. No condundastampoco el cine con el teatro, nada tienen que ver. Su periódico, por cierto, ¿cuanto dinero público malgasta?

  15. Molt bon article,valent ,clar i revelador. És evident que hem de portar la gent als nostres teatres,però no a costa de només fer productes “televisius o comercials” sense xixa- Jo mateixa com a dramaturga, no puc estrenar un text meu que agrada moltíssim i tinc La Seca…perquè no hi ha finançament ni diners enlloc.
    És penós no poder estrenar per la cojuntura econòmica. Això va en detriment de la creació.
    Hauré d’escriure coses “més comercials” que no m’interessen. És clar que el mot “comercial” s’aplica sovint amb lleugeresa. Què és comercial?? La història ens demostra que a voltes productes que aparentment no eren comercials, algú ha tingut la valentia de dir que eren bons. Sempre cal el coratge d’algú al poder, que digui si,perquè els altres com “borregos” diguin “Ah si,que bo que és!”

    Efectivament, Quim,crisi de valors en molts aspectes de la societat. Però l’ésser humà els segueix tenint els valors i els sentiments. Només cal que no ens n’oblidem i que com a professionals tinguem la responsabilitat i la consciència de treballar bé per mantenir-los.
    És per això, que jo segueixo creient absolutament en el criteri,suport i passió del nostre públic intel.ligent. I segueixo tenint esperança en molts professionals, entre els quals m’incloc ,que seguim lluitant per donar nivell,qualitat i vida autèntica a l’escenari.
    Per començar…luitant pels nens, que la gent sovint oblida …(i menysté) i que són els nostres futurs espectadors,creadors i pensadors del present i del futur pròxim.
    Salut Quim.

  16. Estic d’acord amb el que exposeu en l’article anterior. Tinc molts bons records dels espectacles d’en Pep Tosar al Círcol Maldà i ens cal reflexionar i potser caldria fer una gran manifestació perquè no es perdin aquest valors que ens han de fer lliures i també exigir –com a França- un Iva del 5 % per a la cultura i no aquest gas
    sarin del 21 %.
    .
    “Cal tenir el cap ben moblat per gaudir de llibertat”

  17. Des d’una petita companyia de teatre familiar, tot això que argumentes al teu article encara es magnifica molt més, perquè som el germà petit del teatre, el menys valorat i el més mal pagat. Tot i que les nostres produccions són tan dignes com les de teatre d’adult, hem de dur l’etiqueta d'”infantil” com si això no fos prou important. De fet, tenim la responsabilitat de crear el públic del futur, el que quan sigui gran, si nosaltres ho hem fet bé, voldran veure Molières i exigiran un teatre de qualitat i divers… Teniu tot el nostre suport, i per descomptat, que malgrat tots els entrebancs que anirem trobant pel camí, seguirem lluitant per oferir productes teatrals de la màxima qualitat.

  18. Un debat recurrent al llarg del temps però gairebé sempre esteril. Estadisticamente, si ens fixem a la temporada que és va estrenar El metode Gronholm al Poliorama i la present en la que Jordi Galceran torna a triomfar amb El crédit, les coses segueixen en el mateix estadi. No hi ha un public de teatre sino publics de teatre. La geografia teatral de Barcelona ha canviat poc llevat que van creixent noves sales petites. El problema de continguts es relatiu. El que no, és la precarietat en les arts escèniques. I aquest sí que és preocupant.

    • Santi,

      et preocupa la precarietat i en canvi, el contingut, et sembla un problema relatiu? Seguim amb la mateixa idea nefasta de ‘triomfar’! Perdona que t’ho digui, però per mi El Crèdit no és cap triomf, és més, comparat amb el Mètode G, és un canvi molt substancial d’intecions. Sempre defensaré un teatre popular, però mai un de populista. Si no veus aquestes diferències és obvi que et pot semblar que les coses segueixen en el mateix estadi, que parlar-ne sigui estèril i recurrent. Però no crec que sigui estèril, menys encara recurrent, intentar discutir, assumir, que les coses no van bé, que tots hi perdem, especialment el públic i el mateix sector, i que diguis el que diguis, el públic de teatre és més aviat reduït i encaminat. La teva idea de triomf que poses com exemple perpetua un mal general en el qual potser t’hi trobis còmode, però com a crític tens una responsabilitat més enllà de fer quatre ressenyes! Deixa’m equivocar-me si el que demano com ideal és un teatre d’elit per a tothom!
      En tot cas, fem una taula rodona amb el sector per discutir-ho!
      salut