Una revolució silenciosa

16.11.2013

No ens arrisquem massa en escriure que el volum Literatura catalana i cinema mut (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), de Teresa Iribarren, constitueix una de les aportacions més importants dels darrers anys en matèria d’estudis literaris a casa nostra. L’afirmació, tal vegada un punt hiperbòlica, serà plenament justificada si actua de reclam per a tot lector interessat en les obres teòriques ben concebudes, ben facturades i, sobretot, innovadores quant als continguts.

La Fundació Josep Pla de Palafrugell forma part de la xarxa Espais Escrits

 

Metodològicament articulat d’una manera impecable (i escrit sense feixugueses expressives tot i ser originàriament un text d’àmbit acadèmic), el llibre planteja una hipòtesi arriscada en la “Introducció”: la presència i consolidació del cinema mut a Catalunya influirà sobre la concepció general del gènere narratiu al llarg dels anys vint. La hipòtesi, però, lluny de desdibuixar-se, va prenent cos i es revigoritza en els capítols successius dedicats a Alexandre Plana, Josep Pla, Carles Soldevila i Francesc Trabal. Els capítols s’ordenen obeint un criteri cronològic i, en virtut d’aquest, permeten resseguir, com una mena de subtext implícit a la línia principal, l’acreditació progressiva de l’art de la pantalla entre els cercles intel·lectuals del país.

Iribarren, però, no es limita a constatar la simple presència efectiva d’uns motius, temes i recursos de matriu fílmica en obres dels autors esmentats, sinó que va molt més enllà: gràcies a un lúcid exercici de close reading, demostra que la imbricació entre els dos llenguatges artístics, o en paraules de l’estudiosa, la “relació dialògica” entre text i pantalla, condiciona i modifica d’una manera definitiva la prosa i la narrativa catalanes contemporànies i en determina la seva modernitat. L’autora, a més, es llança a l’aventura hermenèutica amb una actitud humilíssima: sembla talment que llegeixi, diríem que per primer cop, les obres dels quatre prosistes com si s’enfrontés a un territori verge, i armada amb una sòlida preparació teòrica interdisciplinària, va traçant un camí inèdit que modifica de forma substancial, en favor de noves i suggeridores propostes de lectura, la interpretació que fins ara hom havia transmès de peces ben conegudes pel públic com ara Fanny (1929) o L’home que es va perdre (1929), però també d’altres menys difoses com A l’ombra de Santa maria del Mar (1923), Rússia (1925) o Relacions (1927).

Les aportacions que ofereix Literatura catalana i cinema mut són moltes i molt destacades, i l’enumeració superficial d’aquestes no li faria justícia. Tanmateix, no ens podem estar de cridar l’atenció sobre algunes fites de l’estudi, com la renovada aproximació al clàssic contemporani que és Fanny de Carles Soldevila; o la confirmació de la modernitat de Josep Pla en base a l’irrefutable component fílmic d’arrel expressionista alemanya en les peces d’Els contistes catalans i, sobretot, en Relacions. Menció a banda mereix el quart capítol, dedicat a Francesc Trabal, no ja només per les exhaustives i minucioses mirades sobre L’home que es va perdre i de Quo vadis, Sànchez?, sinó també per la innovadora semblança intel·lectual que s’ofereix del sabadellenc com a cinèfil irredempt.

El llibre de Teresa Iribarren obre, certament, noves perspectives per a l’estudi de l’anomenada literatura cinematogràfica, però per damunt de tot obliga a repensar el cànon literari català i ens recorda, de passada, que la vitalitat d’una cultura també es demostra removent-ne, de tant en tant, els fonaments.