Una ‘Novena’ millorable

2.05.2018

La Novena de Beethoven és, indubtablement, un dels cims més alts de la música de tots els temps. Així doncs, és un plaer tenir l’oportunitat de sentir-la en directe, més encara, en una bona interpretació com la que en va fer la Mahler Chamber Orchestra, dirigida pel mestre Daniele Gatti, amb la participació al moviment final de solistes vocals, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música al propi Palau. Gatti va oferir-nos una lectura de la Novena que penetrava de ple en la cosmovisió romàntica, però malauradament no va comptar amb una orquestra que respongués del tot a les seves demandes.

Daniele Gatti

Daniele Gatti

No podem dubtar en cap moment de l’autoritat de Daniele Gatti, sobretot en veure que, just després del primer moviment, es girava i s’adreçava enfadat a una persona de la primera fila de platea, recriminant-li que tingués el mòbil encès; ho considerava una falta de respecte a ell i als músics. Incident a banda, la Mahler Chamber Orchestra és una formació de dimensions mitjanes, amb una secció de corda molt nombrosa i una de vent més reduïda. El que vam poder sentir va ser una corda esplendorosa i brillant, al costat d’un vent que en cap moment no es va integrar en el conjunt. Sonaven com dues seccions separades, sense unitat i sense harmonia.

Ja en el primer moviment, l’Allegro ma non troppo es van percebre errades en l’execució per part del vent fusta. En cap moment no van trobar l’encaix amb la corda, que sonava esplèndidament, però al seu aire. Aquest desequilibri es va fer especialment palès en l’Adagio, ja que corda i vent s’alternen en l’execució de la melodia. No sabem si Gatti va calibrar prou bé les intensitats del vent i de la corda, però el resultat era que semblava com si el vent intentés fer-se sentir per damunt d’una corda bastant més nombrosa. En no haver-hi una integració correcta de les dues seccions, les frases sonaven tallades.

En el Finale presto, novament es va produir la disfunció entre corda i vent, però aquí el protagonisme va ser dels cantants. Cal fer una menció especial de l’actuació estel·lar de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau, que van demostrar una solvència exemplar, amb una potència i un sentit de l’èpica excepcionals. Els solistes vocals van ser correctes en general, tot i que desiguals. Per damunt dels quatre va destacar la soprano letona Marina Rebecka, amb una veu dolça i vellutada, homogènia i d’agut fàcil. Certament, Beethoven no és un compositor gens amable amb les veus, i si sumem aquest escull amb una barrera orquestral i coral important, Marina Rebecka va sortir especialment airosa del desafiament. La seva veu té un color lluminós i una projecció òptima. El baix-baríton Luca Pisaroni va fer una actuació més que correcta, tot i que la veu li sonava amb un xic de duresa. El tenor Torsten Kerl es defensava d’allò més bé en el registre central, però tenia petits problemes en l’agut. La solista més discreta va ser la mezzosoprano Natascha Petrinsky, que sonava amb una veu metàl·lica i un punt estrident.

En resum, va ser una Novena correcta i polida, el mestre Gatti va imprimir-li el caràcter romàntic i revolucionari de Beethoven, però malauradament no va ser una interpretació extraordinària.