Una nova cultura metropolitana?

14.11.2018

Divendres passat el CitiLab de Cornellà es va convertir en un ThinkTank de la nova governança cultural metropolitana. Què vol dir això? Doncs que els ajuntaments de l’àrea metropolitana, la majoria en mans del PSC, es plantegen quin paper pot tenir la cultura a l’hora d’articular aquest espai ciutadà que faci de contrapès a la capital, ara en mans de Barcelona en Comú.

Grafiters al metro de Barcelona

La Quinzena de dansa ha estat el primer experiment d’aquest projecte cultural metropolità, que Jaume Collboni, regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, va impulsar durant el seu pas per l’ICUB. La Quinzena es va viure amb intensitat també als carrers de Badalona, Santa Coloma, L’Hospitalet, Esplugues o Cornellà de Llobregat. El balanç va ser molt positiu i s’ha pres com un punt de partida per explorar altres formes de connectar el teixit cultural d’aquesta gran ciutat de ciutats que s’estén del Llobregat al Besòs. La pregunta que es plantejava obertament a la jornada de reflexió al CitiLab era si es pot vertebrar o mancomunar una política cultural entre tots aquests municipis. El metro que connecta tots aquests barris i ciutats no és suficient per generar una cohesió cultural.

Xavier Marcé va moderar un col·loqui que va servir per exposar dubtes i possibitats d’aquest mapa cultural que va del Tecla-Sala a l’Espai Betúlia o del Teatre Sagarra al Teatre Atrium de Viladecans. Entre els convidats, hi havia Daniel Granados, que teixeix la Cultura Viva des de l’Institut de Cultura de Barcelona, i que va apostar per donar a les perifèries la seva idiosincràsia, fins a reconèixer que cada un dels municipis pot ser en si mateix una centralitat. Granados és partidari d’un model de gestió cultural no vertical i defensa el codisseny de les polítiques públiques amb la participació de les entitats ciutadanes.

Enric Sierra, director adjunt de La Vanguardia, es va mostrar força escèptic que es pogués crear un espai de comunicació cultural en l’àmbit metropolità. Sierra lamentava que “la cultura no apareix mai com una idea força en el debat polític que impulsen els polítics”. I afegia: “Veig molt dificil un mitjà de comunicació metropolità, però veig possible que hi hagi una certa coordinació. Algú l’ha de liderar”. Sierra va reivindicar la feina de La Vanguardia, que des de fa 9 anys segmenta la informació metropolitana en diferents edicions locals. El diari també ha posat en marxa una wikiagenda, que ha permès a més de 5.000 operadors pujar el seu acte cultural a aquesta plataforma.

Miquel Curanta, que ha estat director del Club Tr3SC (46.000 socis!) durant deu anys i ara és el flamant nou director de l’ICEC, explicava que ha conegut entre sis i set intents de posar en marxa diferents carnets culturals per part de diferents adminsitracions. Curanta sostenia que els espais metropolitans són culturament estancs. Un senyor de Sant Cugat no va a Badalona, i un de Santa Coloma no va a Gavà. És complicat crear aquests fluxos, tant per qüestions de mobilitat com pels circuits de programacions que sovint són coincidents i no pas complementàries. Curanta considera que s’ha d’articular un ecosistema comunicatiu. I va posar com a exemple de bones pràctiques l’èxit de Joan Morros al capdavnt del Kursaal de Manresa. Segons Miquel Curanta, “té sentit un projecte de fidelització de públic, però no ha de ser necessàriament metropolità. Ha de tenir un abast nacional, amb la capacitat de generar subcomunitats que es puguin intercanviar informació i dades per tal de compartir aquelles experiències que funcionen.

Àlex Nogueras, al capdavant de dues associacions de galeristes, va parlar de l’experiència de traslladar la seva galeria a L’Hospitalet. “La gentrificació ens va expulsar de Barcelona. I quan vam arribar a L’Hospitalet, ens van acusar de gentrificar i augmentar el preu dels lloguers”, es lamentava Nogueras. Nogueras ha guanyat en espai, però ha perdut la capacitat de demanar subvencions a l’ICUB, que requereix que qualsevol empresa que s’aculli als seus ajuts tingui domicili fiscal a la ciutat de Barcelona. Un espai de governança cultural metropolitana s’haurà de plantejar tard o d’hora si ha de crear una finestreta única per a tots aquells creadors que sol·licitin ajuts.

Xavier Fina, consultor i comunicador cultural, va reivindicar la necessitat de disposar d’un observatori de la vida cultural que permeti extreure dades sobre el consum i el retorn de la cultura. “Hem de disposar d’estadístiques, elements quantitatius que es permetin interpretar els perquès. Quin impacte real va tenir la Quinzena de dansa?”, va preguntar Fina. “Cal fer una bona avaluació del que fem”. És un dèficit que no tinguem un observatori cultural, a banda de la feina que fa el CERC de la Diputació de Barcelona o el gabinet tècnic del Departament de Cultura.

Finalment, l’única dona present a la taula, Laia Ramos, membre de la cooperativa La Fundición, va trencar una llança a favor de la cultura cooperativa i d’una cultura més democràtica. “Impulsem espais de creació col·lectiva de coneixement, de noves pràctiques culturals i noves formes de relació.

Segons Ramos, hi ha grups socials que han patit un procés de destitució simbòlica. Han perdut la capacitat de representar-se a ells mateixos i això contribueix a subalternitzar-los. De facto és com si no existissin. Talment com si fos patissin colonialisme intern, aquestes comunitats generen certes resistències que són símptomes de bona salut.

Ramos va instar als assistents de manera vehement a “superar el model extractivista, l’obsessió per les xifres de públic. Les polítiques públiques no s’han de limitar a donar suport a la indústria cultural, sinó que han de procurar sostenir un espai on es puguin desenvolupar processos de treball a llarg termini, que no s’emmotllin a lògiques de producte tan apressades”. En definitiva, la Fundición treballa per aglutinar comunitats que puguin impulsar processos creatius que tingui sentit per a les persones i que els ajudi a tenir una vida quotidiana més rica.

La trobada va servir per reunir regidors de cultura de diferents municipis de l’àrea metropolitana. En un dinar posterior, vaig tenir l’oportunitat de preguntar a Jaume Collboni i a Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet, què passaria amb aquesta governança cultural supramunicipal si en les pròximes eleccions sortissin alcaldes de colors antagònics. Podrien conviure en aquesta governança alcaldes de Ciutadans amb d’altres de partits sobiranistes? La resposta rotunda de Collboni i Marín va ser: “Això no passarà. I si es donés el cas, l’interès per construir un espai que relligui el territori hauria de passar per damunt de les deavinences ideològiques”.

Sigui com sigui, la sessió va permetre detectar que hi ha maneres diferents d’aproximar-se a aquesta mancomunitat metropolitana. Queda el dubte de si s’ha de construir de manera horitzontal, teixint complicitats entre comunitats de base, com propugnarien Daniel Granados o Laia Ramos, o bé si s’ha de construir amb polítiques municipals innovadores i decidides a connectar territoris que ara estan desagregats els unes dels altres. Aquesta segona aproximació és més vertical i pot propiciar en primera instància una connexió entre ciutats, però no necessàriament més sentiment de comunitat entre la gent si no s’aconsegueix arrossegar la participació. Pot una app metropolitana generar cohesió social? La connectivitat de la tecnologia no garanteix de manera automàtica la cohesió. La pregunta, doncs, seria quins mecanismes d’innovació social tenim per relligar la comunitat i generar cohesió. S’ha demostrat que la dansa és un llenguatge que pot arribar a persones de moltes cultures, sigui quina sigui la seva llengua o adscripció cultural. En quins altres àmbits es pot desplegar?

Queda clar que, davant del repte que presenta la multiculturalitat, aquesta governança metropolitana no es pot traçar des dels despatxos consistorials ni tampoc sorgirà per generació espontània al carrer si no se l’acompanya. Com podem construir una autèntica cultura metropolitana? D’entrada caldrà molta imaginació i confiança en els creadors. I no ens conformem amb els grafiters salvatges que assalten els vagons del metro.