Una nit a El Molino

7.12.2014

Després d’esgotar entrades durant els mesos d’agost i setembre, The Chanclettes han tornat a El Molino amb l’espectacle #DPutuCooL. Inventors del túrmix playback, The Chanclettes celebren el seu vintè aniversari amb una festa de veus, efectes sonors, crítica política i música plumífera.

The Chanclettes a El Molino. © Nacho Juárez

The Chanclettes a El Molino. © Nacho Juárez

De la unió d’una travesti descarada amb un nen sensible i cinèfil va néixer ara fa vint anys una companyia que pot anar pel món dient que s’ha inventat un gènere nou, cosa que no pot afirmar tothom. El túrmix playback, que els Chanclettes ja haurien d’haver registrat, és una barreja de cançons, talls de pel·lícules, declaracions de famosos, efectes de so, anuncis i programes de televisió. Un poti-poti sonor, un allioli de referències, una maionesa postmoderna on la cita, l’homenatge i la paròdia acaben creant un llenguatge nou. L’evolució de la drag queen clàssica que fa el playback de la musa gai de rigor, passat pel clown, el teatre físic i l’slapstick. “Som com el Tricicle, però amb més ploma” va declarar Josep Maria Portavella en una entrevista recent a Els Matins de TV3.

Comparables a la genialitat del programa televisiu APM? (que l’any que ve també celebrarà el seu vintè aniversari) o a la del tècnic de so Víctor Ollé, que a programes radiofònics com Minoria absoluta, La competència o La segona hora ha demostrat el poder creatiu de l’edició i el muntatge, The Chanclettes tenen la virtut de ser una companyia que fa quelcom que ningú més no fa. A part de valorar-los l’originalitat, també és inqüestionable el seu domini tècnic, ja sigui a l’hora de crear els collages sonors que són la base del seu llenguatge, com en l’execució del playback en sí. #DPutuCooL és una hora i mitja d’espectacle on la desfilada de veus i personatges esdevé una versió encara més psicotròpica dels convidats a la casa del hit de Jaume Sisa Qualsevol nit pot sortir el sol: Raffaella Carrá, Barbra Streisand, Madonna, Cher, Mariano Rajoy, Julie Andrews, Núria Feliu, Moncho, Nina, Yma Sumac, Björk, Heidi, la família reial espanyola i el mateix Jordi Pujol parlant de la Jennifer de la cançó dels Catarres (“Ara m’he enamorat d’una choni de Castefa… Castefa vol dir Castelldefels”).

The Chanclettes també juguen al joc de les pel·lícules, amb una llarga escena on podem sentir l’inici de ¿Quién teme a Virgina Woolf?, referències a Eva al desnudo, Sonrisas y lágrimas o Tomates verdes fritos, on reinterpreten magistralment, com sempre els hem vist fer, el paper de la mestressa de casa avorrida, alcohòlica i sarcàstica. La cinefília chanclettera també és, no cal oblidar-ho, un homenatge al doblatge amb totes les seves virtuts i defectes: els tons afectats, els riures forçats i les entonacions que només fan les actrius de doblatge són el material que utilitza la companyia per donar aquesta imatge hiper-feminitzada de la dona. Si tenim en compte que un home transvestit és sempre una dona més femenina que qualsevol de les dones, només cal que li afegim una veu de doblatge i ja es converteix en un ésser gairebé irreal, entre el dibuix animat i la caricatura esperpèntica.

El món del teatre català també apareix a l’espectacle, amb unes frases fugaces d’Anna Lizaran i Emma Vilarasau extretes del muntatge del Teatre Nacional Agost, i també podem sentir unes línies de les T de Teatre i els seus Homes!. Però les Chanclettes exigeixen un espectador ràpid i amb l’oïda molt fina, perquè la velocitat i el ritme frenètic del muntatge fa que mentre estem pensant de què ens sona aquella veu a l’escenari ja estigui succeint una història completament diferent. També hi ha lloc per a la crítica social i política, com ara a l’escena dedicada a la família reial espanyola: una relectura de Las Meninas de Velázquez en clau borbònica, on la companyia demostra les seves habilitats en el teatre més visual i d’objectes.

#DputuCooL està presentat i amenitzat per Brigitta Lamoure i La Mega Pubilla, dues dives d’estar per casa que interactuen amb el públic molinero en els moments de transició (els canvis de vestuari són nombrosos i alguns d’ells espectaculars), especialment brillants en el moment de la descripció carnissera de les peces d’una vaca. Als històrics Josep Maria Portavella i Josep Coll (fundadors de les Chanclettes) s’hi afegeix el joveníssim Xavier Palomino, que broda els seus papers de Heidi i d’Ana Botella (cal dir que el discurs “relaxing cup of café con leche” de Botella ja és un material de primera qualitat) i aporta molta energia i entusiasme a la companyia.

El Molino acaba de celebrar els quatre anys que les seves aspes tornen a girar, després de la seva flamant reforma i reinauguració amb uns diners vinguts des de Rússia amb amor, i un espectacle com aquest i una companyia com The Chanclettes és l’ideal perquè la històrica sala del Paral·lel es construeixi un nou tipus de públic, més jove, urbà i gamberro. Transvestisme nostrat, molts efectes sonors de pets, playback de polítics peperos i una Janet Jackson ensenyant el mugró amb una estelada són coses que només poden i saben fer les Chanclettes. Alerta: en finalitzar l’espectacle ens informen que tots els autobusos i banderoles de Barcelona ja han estat ocupats pels cartells de Mar i Cel, Sister act i The Hole 2, per tant ens avisen que som nosaltres els que haurem de fer boca-orella, perquè ells no faran promoció de l’espectacle. Ja ho saben: cap al Molino falta gent. I a la terrassa de dalt podran fer una copa mentre veuen les aspes vermelles girar, i es podran sentir com Nicole Kidman i Ewan McGregor al Moulin Rouge. O, si hem de posar un exemple més nostrat, com Núria Feliu i Josep Maria Bachs.