Una mare desconeguda

19.02.2019

“La Sra. Pápai és una persona resoluda, tenaç, que té els objectius clars i treballa de valent per aconseguir-los”. La Sra. Pápai és, doncs, una solvent informadora. Una espia, una delatora. El seu fill, András Forgách, ho descobreix trenta anys després de la seva mort, el 1985. “Hi ha coses que només podem entendre si ens passen a nosaltres”, escriu a L’expedient de la meva mare (Angle Editorial), l’obra resultant d’aquest descobriment. Escriure ha estat la catarsi de Forgách. La manera en què ha afrontat el passat tèrbol de qui va estimar-lo i educar-lo, Bruria Forgách. Un passat –un càrrec– que pesa com una llosa.

Bruria Forgách. | © M. S.

“A Hongria, pronunciar la paraula ‘informador’ és gairebé com dir ‘assassí’. És una paraula molt despectiva, de connotacions molt negatives”, diu Forgách, que va passar fa un parell de setmanes per Barcelona. L’escriptor, convidat pel festival BCNegra, va trobar-se amb els periodistes a l’Hotel Regina. La seva història (la de la seva mare, de fet) és una torre literària de passadissos tan intricats com apassionants.

Retrocedim fins a l’any 2013. Forgách rep una trucada de l’Arxiu Policial de Budapest. El citen en una cafeteria. Tenen informació reservada sobre un familiar. Ell i el seu germà acudeixen a la trobada i un agent (un vell conegut) els serveix la bomba: han trobat l’expedient de la seva mare, informadora durant una desena d’anys (entre els setanta i els vuitanta). No és cap sorpresa, sinó una constatació: “Fins i tot abans de sentir-ne el nom, ja tenia clar de qui es tractava. (…) D’on m’havia vingut aquesta certesa? Tal vegada de la memòria dels seus llavis tremolosos quan notava que em volia comunicar alguna cosa, que ho tenia a la punta de la llengua, però que finalment no ho va dir? La paraula d’una mare muda”, escriu Forgách (Budapest, 1952). “El xoc va ser que no va ser un xoc”, resumeix. El llibre va aparèixer el 2015; un èxit de vendes i crítica a Hongria.

András Forgách. | Foto: Gerard E. Mur

Senyor i senyora Pápai

L’informador va ser una figura habitual durant la Guerra Freda (1946-1989). Acostumava a ser un ciutadà ras que els serveis secrets de la policia captaven perquè els facilités informació valuosa sobre el seu entorn, que havia de ser una òrbita suculenta. Els detalls que compartia l’informador podien comprometre seriosament a la persona delatada. Buscaven algú discret que generés confiança i dominés diverses llengües. Bruria parlava hongarès, anglès i hebreu (va néixer el 1922 a Jerusalem). Tots els informadors tenien, a més, un àlies. Els pares de Forgách van ser –clandestinament– el senyor i la senyora Pápai.

“En algunes famílies, els serveis secrets pretenien establir una saga”, explica l’escriptor. Així va ser en la seva. La mare va convertir-se en informadora de rebot. La greu malaltia del pare va fer que el 1974 la policia li proposés assumir el càrrec del seu marit. També Forgách fill, amb el consentiment de la mare, va ser convidat pels serveis secrets a ser informador. Encara recorda la trobada amb el coronel: “Era un senyor calb que no parava de remenar el meu passaport amb gestos amenaçadors: me l’haurien pogut retirar”. Tenien interès en ell perquè estava a punt de viatjar a Israel però la jugada no els va sortir bé. Va declinar l’oferiment jugant amb l’ambigüitat: ni accepto ni rebutjo. Se’n va lliurar.

Després de la descoberta del passat matern, Fórgach va investigar durant un any les pistes que escampava l’expedient. La feina documental va ser costosa: “A Hongria s’han obert els arxius però hi ha gent que s’ha ocupat de destruir un munt de coses. El que queda és poc fiable”. Una empresa difícil a tots els nivells, també, evidentment, en el personal. “He hagut de tenir una fortalesa especial per descobrir aquesta cara de la meva mare. Me l’estimo i ella també m’estimava a mi”. Des del punt de vista moral, l’autor és impecable. No jutja els pares. Fins i tot sabent que ell i els seus amics apareixen en algun dels informes materns.

En alguns moments, Forgách ha pogut dubtar sobre la conveniència d’afrontar aquest passat; sempre han estat vacil·lacions febles: “Tenia reserves. No sabia com reaccionaria la meva família. De fet, una part no està contenta amb el resultat. Considera que no és correcte haver-ne parlat. Per a mi, en canvi, era l’única cosa que podia fer. Em semblava un gest de responsabilitat”. “Les coses s’han de fer sense lamentacions”, afegeix, i continua: “Quan pronuncies la paraula ‘informador’ ja està tot dit, no cal afegir-hi res més, la gent talla la conversa. En el cas de la meva mare, però, hi havia matisos, hi havia coses per explicar. Què feia realment un informador?”.

Una gran patriota

El model que ha seguit Forgách durant el procés d’escriptura ha estat el del llibre Versión corregida de Peter Esterházy, un reputat autor hongarès que també va descobrir el passat com a informador del seu pare. “Em vaig llegir el seu llibre. Per què havia fet la versió que havia fet? Què havia inclòs i què no? Hi ha una mica el mateix plantejament: la intenció de salvar el pare. Entendre perquè una persona pot renunciar a una part de la vida privada per un projecte de país”. En aquest sentit, Forgách ha arribat a comprendre els motius pels quals els seus pares van accedir a un càrrec tan impopular i delicat. “Eren habitants del no-res. (…) Per als camarades del Partit, eren jueus; per als jueus, eren comunistes; per als comunistes, eren hongaresos; per als hongaresos, eren estrangers. Eren apàtrides”, escriu.

El desig de pertinença i el patriotisme (“la meva mare era patriota perquè era comunista”) ho explicarien tot. “El problema fonamental era que es trobava en terra de ningú. Volia trobar el seu lloc dins del règim socialista, vol sentir-se part d’una col·lectivitat”, apunta. Forgách veu el llibre com una lluita entre els vells valors (identitat, comunitat) i els nous (explicar-se des del jo, la individualitat de l’època contemporània).

Rosa Rey d’Angle Editorial destaca la recreació que fa Forgách de “l’ambient claustrofòbic” de la Guerra Freda. Una ambient que lliga amb l’atmosfera de pel·lícules recents com Cold War, del polonès Pawel Pawlikowski. Un clima opressiu de sospita i vigilància que afecta tots els nivells de relació: veïns, amics, familiars. Rey destaca també “la manera innovadora” en què l’autor explica la història de la mare i l’efecte que té en ell. Forgách divideix el llibre en tres parts que equivalen a tres gèneres. La primera part és una reconstrucció ficcionada de la tasca de la mare. El llibre s’obre amb una narració detalladíssima d’una de les trobades d’ella amb els seus superiors. Una pastisseria, discreció, compliments. La segona part agrupa els poemes que li ha inspirat el descobriment. En la tercera, Forgách explica la descoberta pròpiament, els passos que ha seguit, les sensacions que li han sobrevingut.

Amb tot, L’expedient de la meva mare que ens arriba és la segona versió del llibre. Forgách va considerar que la història que explica en l’edició original era “massa hongaresa”. Ha volgut ampliar el llibre amb un punt de vista diferent, més personal, més universal. Una versió que s’ajustés al lector no-hongarès. En la primera versió, per exemple, Forgách no inclou els poemes. Tampoc la narració del període que la família va viure a Londres. Són un centenar més de pàgines que l’autor va escriure directament en anglès (llevat dels poemes), apressat per la presentació que havia de fer del llibre a la London Book Fair. L’anglès no és la seva llengua materna però la versió ampliada, diu, continua tenint “la música d’un escriptor”.

András Forgách és escriptor, dramaturg, actor i escenògraf. Fins a la publicació de L’expedient de la meva mare, era conegut per les traduccions que ha fet de William Shakespeare, Tennessee Williams o Jean Genet. La traducció al català de l’obra en qüestió ha estat a càrrec de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó. Una feina enorme (de l’hongarès) que cal reconèixer.