Una mà de cartes

7.06.2019

“Ítem que null hom de qualque condició o estament sia no gos jugar dins la dita Casa a negun joch de taules, de daus ne de nayps, sota ban de X sòlidos per cadascuna vegada que contrafaran”. Si enteneu el català del segle XIV, haureu captat que aquest article prohibeix qualsevol tipus de joc a la casa del pes de la farina, com també estaven prohibits arreu de l’espai públic. Les cartes i el joc en general han estat sovint relacionades amb la vida del vici i la corrupció, però l’exposició Una mà de cartes, que podeu visitar fins al 31 de desembre de 2019, ens mostra els naips com una branca històrica i molt important de les arts gràfiques.

Cromo col·leccionable gravat, sense data | Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Una mà de cartes és una proposta de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, emmarcada en la celebració del Dia Internacional dels Arxius. Comissariada per Esther Sarrà i Paloma Sánchez, l’exposició recull una petita part de la col·lecció de naips que conserva l’Arxiu, que va des de l’any 1529 al 1988. I en aquest ampli ventall històric està la gràcia de l’exposició. Mitjançant els plafons i les col·leccions exposades podem conèixer la història dels naips des que van aparèixer als cercles cortesans europeus de la segona meitat del XIV, fins que van començar a fabricar-se en sèrie i a venir de regal amb les xocolatines.

Paloma Sánchez va explicar a la inauguració de l’exposició que “els naips son la primera de les arts gràfiques”. Van començar a fabricar-se de forma semblant a les miniatures, pintats a mà peça a peça però, pel fet que es van estendre ràpidament, es van començar a produir amb xilografia. Prohibicions com la que hem vist abans son també testimoni de la ràpida popularització dels naips i el joc. A poc a poc, l’ofici es va anar especialitzant i van aparèixer els naipers. Barcelona, des del segle XVIII va ser un focus important, ja que per a la producció de naips s’utilitzava la mateixa maquinària que les indianes. Van aparèixer famílies importants de fabricants, com els Grosset, els Rotxotxo o els Macià.

L’exposició ens mostra els dos tipus de baralles que existeixen: les estàndard (hi ha un plafó molt visual que ens mostra les equivalències de pals entre els diferents països), i les de fantasia, que varien els quatre pals seguint un tema comú. I en aquestes últimes rau el quid de la qüestió de l’exposició. Gràcies a les derivacions cada cop més arriscades, veiem l’estètica, valors o modes de cada època. Son especialment curioses les baralles dels quatre continents (els orígens del conegut joc de Les famílies), que van ser un tema que tot naiper va voler reproduir. Paral·lelament, van anar sorgint nous jocs de cartes com el tarot, els jocs de saló o de preguntes i respostes.

Baralla de fantasia de fabricant desconegut, 1929 | Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

A mesura que avança la història, les derivacions es tornen més i més arriscades. Cal tenir en compte que, a partir del XIX, la industrialització va fer desaparèixer el gremi dels naipers, i les baralles van passar a produir-se en sèrie. Les cartes es distribueixen amb les xocolatines o els llumins, convertint-se en una eina publicitària. De fet, les comissàries assenyalaven que tant en aquesta època com des de l’inici de la seva història, “les cartes son un mitjà de comunicació”, ja que era quelcom que arribava fàcilment a les mans de les masses. És per això que trobem baralles que representen jugadors de futbol, polítics, dibuixos infantils, xurros o dones sensuals en comptes dels tradicionals reis dels quatre pals.

Relacionat amb aquesta exposició, s’ha fet un intensiu treball de catalogació de totes les cartes que formen la col·lecció de l’Arxiu Històric de Barcelona. Per tot aquell apassionat dels naips, hi ha publicat un catàleg de vora 500 pàgines amb totes les baralles que es conserven.

Podeu consultar la informació sobre el Dia Internacional dels Arxius i descarregar el programa d’activitats.