Una lliçó d’Itàlia per a Catalunya

29.05.2018

Fa 15 dies em vaig prendre una setmana de vacances per anar al Festival de Cannes: a la secció oficial no hi havia cap pel·lícula dirigida per catalans o espanyols i, en canvi, vaig veure dos films d’autoria italiana, Lazaro Felicce i Dogman, que van endur-se els guardons a millor guió i millor interpretació masculina, respectivament. Com ens ha recordat molt insistentment Jordi Bastéaquesta setmana s’estrena Jurassic World II, dirigida pel barceloní J.A. Bayona. Sense voler cap mal als dinosaures generats per ordinador, que donen molts diners a molta gent, no es pot imaginar un contrast més clar entre la via que cal seguir i la que no duu enlloc: la majoria dels cineastes catalans no haurien de perdre el temps intentant copiar allò que els americans sempre faran més i millor quan encara som molt lluny de crear una marca forta i reconeixible dins del cinema d’autor europeu, que és el nostre mercat natural i hauria de ser la nostra principal referència cultural.

Què ha sabut fer Itàlia que no estem fent nosaltres i que hauríem de córrer a imitar? Explicar històries radicalment locals que mostrin el nostre costat fosc sense acompanyar-les de moralina. Contra l’estètica de publireportatge o la cantarella victimista amb què acostumem a ensenyar la Barcelona cinematogràfica i serièfila al món, la Roma de Paolo Sorrentino a La Grande Belleza o la d’Steffano Sollima a Roma Criminale s’han transformat en una icona universalment atractiva perquè saben narrar les misèries de la seva ciutat sense donar la culpa als dolentots de sempre. Però el cas paradigmàtic de creació d’una marca cinematogràfica d’èxit en el circuit europeu és el sud d’Itàlia: la violència, la pobresa i la cultura reaccionària del migdia de la península Itàlica s’han convertit en una font inesgotable de benzina per als cineastes del país, que entomen sense por aquest imaginari amb tanta regionalitat com poden. Des del neonoir que veiem a Gomorra —la sèrie— fins al (neo)realisme màgic de l’esmentada Lazaro Felicce, els creadors italians demostren que construir un país cinematogràficament crea un cercle virtuós del qual pot aprofitar-se tota la indústria en tots els seus vessants. Aquesta Itàlia és tant real com inventada a consciència, fruit d’una aposta i una confiança col·lectives, i per això n’hem de prendre nota a Catalunya, on ens sobren regions amb el mateix potencial per al setè art.

Si alguna lliçó queda clara després d’escoltar els guionistes, productors, directors, distribuïdors i programadors de festivals que rondaven pel mercat de Cannes, és que, com més local és una història, més interessa universalment. La raó de ser del cinema europeu és oferir una alternativa al gastadíssim univers americà. No hi ha un únic estil per fer-ho, ans al contrari, però els grans autors europeus juguen desacomplexadament amb el seu context local i l’estiren fins al límit en lloc d’intentar reduir-lo a un decorat neutral i homogeni. Així, Itàlia ha aconseguit crear una marca independent dels seus autors que fa que els futurs cineastes parteixin amb avantatge, i el sector del cinema a Catalunya hauria de proposar-se fer el mateix. Si tanquem els ulls i pensem en Estiu 1993, la gran fita del cinema d’autor català dels darrers anys, veurem una masia de la Garrotxa i escoltarem una família que parla català. Quan per Cannes deia que era català, creieu que la gent em parlava meravellada dels efectes especials de Bayona o de la visió de Carla Simón?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El neorealisme italià ja va retratar magistralment les misèries del pais als anys 40 i 50. Són 70 anys d’escola cinematogràfica que a Catalunya, llevat de casos més aïllats, em sembla que no em tingut la sort ni de poder viure ni de tenir com a base.