Una llar feta de cançons

30.11.2017

Llocs, gent, identitat, experiències… On ens sentim a casa? Com definim casa nostra? Això és el que plantejava el baríton Benjamin Appl al seu recital del passat dilluns al LIFE Victoria, aquest cop a la Sala Lluís Domènech i Montaner del Recinte Modernista Sant Pau. Amb el pianista Sholto Kynoch, interpretava una selecció del seu darrer enregistrament Heimat, on descriu musicalment el que significa aquest mot de difícil traducció directe (diem pàtria, país, terra, llar,… i no l’acabem d’encertar) però concepte fàcilment reconeixedor cançó a cançó.

Benjamin Appl i Sholto Kynoch|Foto: Elisenda Canals i Solla

Benjamin Appl i Sholto Kynoch|Foto: Elisenda Canals i Solla

Abans de començar aquest recorregut, però, el pròleg, el LIFE New Artists, amb Susanna Puig i Guillem Martí interpretant Rakhmàninov, un compositor tan arrelat a la terra que no va escriure cap més cançó (potser la forma d’expressió més íntima d’un compositor) després de marxar de Rússia. Entre les cinc peces triades, tres de les més conegudes: Ne poy, krasavitsa, pri mne (No em cantis, bonica donzella), Zdes’ khorosho (S’hi està tan bé, aquí) i Siren’ (Lilàs). La soprano va fer-hi una aproximació més aviat operística, mentre que el pianista va recollir-ne els aspectes més intimistes, amb bonics detalls malgrat l’inclement acústica de la preciosa sala.

Appl i Kynoch van fer el seu recorregut sense cap interrupció ni pausa, una decisió per una banda lògica, perquè els aplaudiments haguessin trencat l’atmosfera, i, per altra, arriscada, perquè el seu programa incloïa dotze compositors i tres llengües, amb els conseqüents canvis d’estil i època. Més endavant hi tornaré, però deixeu-me avançar que la proposta va funcionar perfectament. Els tres primers Lieder no van acabar de quallar, la veu un pèl engolada i la recreació del text síl·laba a síl·laba no són el més adequat per Seligkeit i Der Einsame, dues cançons de Schubert que es mouen entre la frescor i la ironia, ni per a la ingènua Des Kindes Gebet, de Reger. Sholto Kynoch, per la seva banda, va demostrar des del primer moment un ferri i necessari control de l’instrument (si la memòria no em falla, havia actuat altres anys a la sala Domènech i Montaner) i fins i tot es va permetre el luxe de recrear-se en els detalls, com amb l’espurnejant acompanyament del Lied de Reger.

Amb el primer canvi important d’estil, Waldeinsamkeit, de Schreker, la veu es va relaxar i va omplir la sala amb naturalita, una veu càlida, que va matisar i acolorir amb imaginació i aparent facilitat. Així ho va mostrar, entre Brahms i Strauss, amb Zur Rosenzeit, de Grieg (l’única cançó del programa no inclosa al disc) abans d’arribar a quatre Lieder de Schubert interromputs per Ich weiß bestimmt, werd’ dich wiedersehen, una cançó que enllaça amb l’opereta d’entre guerres, deliciosament cantada pel baríton pràcticament reconvertit en krooner. Si m’aturo en aquesta peça, però, no és només per la interpretació, sinó també per l’amarga realitat que amaga, l’assassinat a Auschwitz del compositor, Adolf Strauß, uns dies després d’escriure-la. Abans i després, quatre cançons amb Wanderer, un Schubert on tant cantant com pianista van fer una feina excel·lent, rematada amb un esplèndid Der Wanderer, D. 493; introspecció i maduresa per part d’un cantant que fins aquell moment no havia tingut ocasió de incidir en aquests aspectes.

L’aparició sobtada i fugaç de Poulenc amb Hyde Park, una mélodie que ell mateix va definir com una pochade, una mena de “sorpresa” haydniana, però no, no ens havíem adormit. Brillant interpretació, burleta, com correspon. Tot seguit vam gaudir d’un bloc de cançó anglesa, on Appl es va moure amb la mateixa comoditat que amb l’alemanya i amb una dicció igualment clara. Bellíssima cançó, Silent noon, no descobrim res, i bellíssima interpretació, íntima, molt ben matisada pel baríton i, un cop més, perfectament complementada des del piano per Kynoch. També va destacar My own country, i que entre Vaughan Williams i Warlock no desmereixi la coneguda parlour song de Bishop, Home, sweet home, té molt de mèrit. Ireland ens acostava al final del programa amb els seus somnis, If there were dreams to sell, i Grieg tancava insistint en el tema amb Ein Traum, una altra cançó d’aquelles que, irremissiblement, enamora. Després de l’expansiu final encara vam escoltar tres propines: An de Vaterland, també de Grieg, i un retorn a la nit amb dos lieder de caire molt diferent: la serenata An die Laute, de Schubert, i Wiegenlied, de Brahms.

Més enllà de les interpretacions de les cançons considerades una a una, el principal mèrit del recital va ser, al meu parer, que els intèrprets construïssin un relat versemblant fins al final, i amb això torno al que avançava més amunt. Quan el programa és tan variat i se sustenta en una idea, en una tema, el concert només és rodó si aquesta idea cala en el públic. La vintena de cançons triades pel cantant (entenc que, en aquest cas, la responsabilitat del programa recau només sobre ell) són el seu Heimat i, per personal que sigui, en aquest cas havia de ser transferible i musicalment creïble. I ho va ser. Les cançons van fluir amb les personalitats ben diferenciades, com a part d’un tot, una bona mostra del talent dels intèrprets.

I ara, la bona notícia. No acabarem mai amb el debat sobre el futur dels recitals de Lied (el mateix baríton apuntava el dia abans que fa més de quaranta anys que dura), però no hi ha dubte que els cantants hi confien; tota una generació entorn de la trentena (Appl en té trenta-cinc) està arribant als escenaris més importants d’Europa i als nostres (que potser no són els més importants si ho mirem en valor absolut, però ho són molt per la seva tasca tossuda i valuosa). Són artistes ben formats que estimen el gènere, ho tenen tot per rellevar algun dia amb èxit les generacions que els precedeixen. Tant de bo.

 

Consulteu aquí el programa del recital.