Una joia desenterrada a l’Auditori

16.11.2018

Després de la Juditha Triumphans de Vivaldi, la temporada d’antiga de L’Auditori ens ha descobert una altra joia enterrada: la serenata Marc’Antonio e Cleopatra, de Johann Adolph Hasse, compositor alemany que en la seva estada a Itàlia es va imbuir de l’estil napolità per escriure òperes, cantates i serenates. Els intèrprets van ser les cantants Delphine Galou i Sophie Rennert, acompanyades per la formació Accademia Bizantina, tots dirigits per Ottavio Dantone.

Ottavio Dantone

Ottavio Dantone

No podem obviar que el principal reclam d’aquest concert era la presència del contratenor Valer Sabadus, però ja a mitjan setembre l’Auditori va anunciar que el substituiria la mezzosoprano Sophie Rennert. Malgrat la decepció inicial, havíem de considerar que sentir una raresa d’un compositor infreqüent com Hasse ja era un motiu de prou pes per disposar-nos a gaudir de la vetllada. I Ottavio Dantone no va decebre gens ni mica.

Delphine Galou era Marc Antoni. És una cantant que domina l’estil barroc i que canta amb gran puresa. La veu fosca podria resultar interessant i atractiva, si no fos perquè li sona estreta. Galou fa dir-se contralt, però el que vam sentir a L’Auditori va ser una mezzosoprano. La limitació principal de Galou és que la projecció de la veu no és òptima i la foscor no ve donada pel timbre, sinó per una mancança tècnica. Va interpretar un Marc Antoni correcte, però un xic anodí i apagat.

Sophie Rennert, en canvi, va ser la gran revelació. La cantant que tenia el repte dificilíssim de substituir Sabadus, va sortir-ne d’allò més airosa. Hem de dir, però, que si Galou no és contralt, Rennert tampoc no és mezzosoprano; si més no no la vam sentir com a tal en el rol de Cleopatra. Era una soprano en tota regla. Rennert té una veu petita, però amb una projecció màxima que li permet arribar a tots els racons. Cada vegada que Rennert cantava semblava que es fes la llum, per la puresa i la brillantor de la seva veu dolça i dúctil. Va demostrar una gran aptitud per a les agilitats, que abordava de manera neta i clara, i també un legato pur i gairebé eteri. A més a més, cantava les àries amb gran expressivitat, cosa que aconseguia només amb la seva puresa vocal. Decididament, Sophie Rennert, encara molt jove, farà una carrera important, a jutjar per la seva interpretació de Cleopatra.

El mestre de cerimònies, el director Ottavio Dantone, al capdavant de la formació Accademia Bizantina des del clavecí, va oferir un acompanyament —només amb corda— que va realçar les veus de les dues cantants i que va conferir un sentit teatral a la peça. Si bé Hasse és un dels compositors que es consideren un pont entre l’estil barroc i el clàssic, el seu Marc’Antonio e Cleopatra, estrenat el 1725, és de factura absolutament barroca, a prop de les òperes händelianes. Comptat i debatut, podem oblidar momentàniament Valer Sabadus i quedar-nos amb una gran impressió del Hasse que vam sentir a l’Auditori. Com a curiositat, el paper que havia de fer Sabadus, el de Cleopatra, el va cantar el famós castrat Farinelli a l’estrena a Nàpols.