Una immensa Mercè Arànega explica la història de Neus Català

25.04.2016

El Teatre-Auditori Sant Cugat va acabar dempeus tan bon punt va finalitzar l’obra Neus Català. Un cel de plom, interpretada magistralment, per Mercè Arànega. S’aplaudia, en un mateix gest, el gran treball de la intèrpret i la vida d’una de les nostres catalanes deportades als camps d’extermini nazi.

Mercè Arànega és Neus Català © David Ruano

Mercè Arànega és Neus Català © David Ruano

Una història de resistència i de valors. De lluita pels ideal democràtics, durant la República, més tard amb la resistència francesa, i l’internament al camp de concentració de Ravensbrück, l’horror en totes les seves formes, l’alliberació i les greus seqüeles.

Tenint en compte que Primo Levi, com tants altres, es va suïcidar després del seu alliberament, cal, i molt, parlar de com es viu, com es sobreviu, després de conèixer un horror tan majúscul que és pràcticament impossible de descriure. Per això, que es faci al·lusió, sense que sigui un tabú, a la necessitat de tranquil·litzants, d’ansiolítics, en definitiva de moltes pastilles per poder tirar endavant, em sembla un aspecte poc tractat i que cal dir pel shock traumàtic d’una vivència com aquesta.

Personalment, el que més em va colpir és el l’objectiu constant de “no tornar-se mala persona”: no robar menjar, no col·laborar, no deixar-se arrossegar per una negror que tot ho captura. Aquesta dignitat que es vol salvar al preu que sigui i al risc de la pròpia vida. El fer pinya amb altres internes, el fer-se costat, el seguir sent una persona íntegra malgrat tota una maquinària que vol reduir-te a un nombre però, sobretot, que també et vol treure l’ànima.

L’obra dura una hora i poc, passa com una exhalació i et manté amb l’alè pres tota l’estona. El text està molt ben adaptat per Josep Maria Miró, i és molt efectiva la direcció de Rafel Duran amb un seguiment lineal, amb alguns flashbacks, que mantenen l’interès sense ni un segon de calma. El final, ja el sabem, i malgrat tot, és inesperat perquè veiem que “malgrat ha sortit del camp, el camp no ha sortit d’ella” però la vida continua i el parlar, el compartir (de nou això de fer pinya, aquesta solidaritat entre dones, aquest cas amb Montserrat Roig) fa que el camp, finalment, deixi espai per a la vida. I, el seu clam es converteix en un clam en nom de totes les dones assassinades al camp de concentració.

Les projeccions, la foscor, la imatge de Neus Català amb l’uniforme de presonera, l’escenografia d’un camp a cel obert, el temperament de l’actriu que ens transporta a la determinació i la força de Neus Català. Tot plegat fan un espectacle tan únic com inoblidable. Sense ser ella, sense ser la Neus Català, sents que la coneixes millor i que has estat veritablement amb el més íntim de la seva essència.

Tres consideracions finals:

1. Tenim alguns testimonis importants, com ara Si això és un home, de Primo Levi, o K.L.Reich, de Joaquim Amat-Piniella. Però ens manquen testimonis de dones. Perquè és un horror propi que inclou discriminació de gènere, com el fet de patir una esterilització o tenir cura d’uns infants “que han après a no plorar” per no despertar les ires nazis.

2. El final de l’obra, quan parla que la lluita contra el feixisme no s’ha acabat i menciona Ruanda o Sarajevo, també pensem en la crisi de refugiats: com les refugiades no apareixen i pateixen abusos sexuals però com ha empitjorat tot. Neus Català va comptar amb una xarxa després de l’alliberament que li va procurar cures i una feina, podem garantir això als refugiats del món? La possibilitat real de refer la vida?

3. Celebrem que Carme Martí agafés el relleu de Montserrat Roig amb Els catalans als camps nazis i ens deixés el testimoni de Neus Català. Per la història del nostre país i perquè no podem oblidar ni el patiment de tantes dones ni deixar escapar testimonis com el seu. No perquè no es repeteixi, això ja sabem que no va així, sinó perquè no podem oblidar i, segurament, tampoc perdonar segons quines coses.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Uns testimonis de dones als camps de concentració del règim nazi els podem trovar al llibre de Sylvie Graffard i Léo Tristan “Los Bibelforscher y el nazismo (1933-1945). Los olvidados de la historia”, Editions Tiresias (ISBN 978-2-908527-5-7, edició en castellà).
    Aquesta editorial té un important fons editorial sobre la resistència i el testimoniatge als camps de concentració nazis. Més informació: http://www.editionstiresias.com/index.php

    Atentament