Una imatge cantada del país

20.01.2019

Avui és l’últim dia per visitar al Palau Robert l’exposició ‘Patufet, on ets?’ dedicada a Aureli Capmany, folklorista que va donar un impuls decisiu a la transmissió de la cultura popular catalana. En l’acte de tancament del seu centenari, Jaume Ayats va resumir el seu llegat dient que Capmany va fer servir les cançons per construir les imatges i el sentiment d’un país. Imprimia les lletres de les cançons populars i les relligava amb un cordill que la gent comprava. És així com moltes famílies recuperaven cançons que havien sentit dels avis, a vegades en tonades diferents. La poesia ha de ser cantada i no pot quedar tancada als llibres, recorda Ayats, i Capmany era en aquest sentit un activista practicant, no pas un simple exhumador.

Aureli Capmany i Farrés explicant una rondalla.

“Avui Capmany hauria estat fan de les xarxes socials, perquè li haurien estat una eina per crear una nova oralitat”, diu Ayats. “Contrari a l’encarcarament acadèmic, tenia clar que calia crear memòria i el cançoner era una via per construir una identitat col·lectiva. Va bastir un repertori comú de país que ha perdurat durant cent vint anys. La dama d’aragó, El testament d’Amèlia, Els segadors, La presó de Lleida, Rossinyol que vas a França etc… són cançons que ell recupera i que la gent es fa seves. Capmany agafa tot allò que ja es coneix i ho construeix com si fos un mite compartit. Aquesta és la seva victoria, el seu repertori és el del pais. Va crear una imatge cantada del país. S’han de cantar les històres per fer imaginar i per fer sentir un país”, remarca Ayats.

El mateix que va fer amb les cançons ho va fer amb les rondalles o la dansa. “Capmany va emprar la dansa com una eina de socialització de les persones”, diu l’antropòloga Josefina Roma. Montserrat Garrich, que ha fet una feina esplèndida com a comissària d’aquest centenari, recorda que Capmany es definia a si mateix com un rondallaire. “Tenia l’art de contar i un do especial per captivar l’atenció de la canalla a l’hora d’explicar rondalles. Capmany va fer de la paraula un recurs de vida i una professió”. D’aquesta feina ingent n’ha quedat constància escrita al Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes, que ha publicat enguany Edicions Sidillà.

La transmissió és també una de les obsessions de Marcel Casellas, fundador i ànima de la Cobla de Sons Essencials, que divendres presentava al Centre Tradicionàrius de Gràcia el seu nou disc, Si són flors, floriran, un títol que és també tota una declaració d’intencions i d’esperança. El concert, un dels plats forts del festival de folk Tradicionàrius, que enguany (poca broma!) celebra la seva 25a edició, va ser vibrant. El públic es va acoblar (mai millor dit) a un concert ple de música, humor i reivindicació cantant ‘Volem pa amb oli’. La veu encantadora d’Heura Gaya (apunteu-vos aquest nom!) aportava frescor i joventut a un conjunt d’instrumentistes exclusivament masculí.

Casellas ha sabut posar lletra a la dansa i ens ensenya a ballar a partir de cançons. La seva capacitat per estirar gèneres com la sardana o la rumba, i fer que es donin la mà, és una alenada d’aire fresc en un món musical sovint massa compartimentat. L’empelt li ha permès obrir noves vies d’expressió. Casellas ha eixamplat la riquesa tímbrica de la cobla incorporant-hi nous instruments, sobretot de percussió. Als instruments de vent de la cobla —flabiol, tible, tenora, trompeta, fiscorn, trombó— hi ha sumat el saxo i el clarinet, que sonen sobre una base de guitarra catalana, contrabaix, bateria, percussió mediterrània —espasí, ximbomba, pandero quadrat, castanyoles— i veu solista amb cors.

Marcel Casellas presenta la Cobla Catalana de Sons Essencials al Tradicionarius

A Casellas li agrada dir que ens ha alliberat la cobla catalana d’un càstig inveterat de la Verge de Montserrat, que ens va negar per a la cobla els instruments de percussió perquè els catalans havíem traficat amb esclaus. Sortir de la rigidesa instrumental de la cobla tradicional catalana ha estat per a Casellas deslliurar-se d’una camisa de força. L’esforç ha anat acompanyat d’una energia renovadora. Si la missió de Capmany va ser fixar un repertori, l’obsessió de Casellas és eixamplar la genuïtat de la dansa catalana i obrir-la a la jota i a la rumba. No es tracta tant de modernitzar la música de cobla sinó d’obrir-la a altres sonoritats sense deixar d’escoltar la veu de la terra. “De vegades ens proposem modernitzar la tradició, mentre que la tradició ja està prou bé com està. Simplement s’ha de mimar. Ja es modernitza sola. Ella té el seu ritme que, gràcies a déu, és força pausat, per cert. La modernor és la que, en tot cas, té mancances. La modernor és la que s’ha de plantejar modernitzar-se i tendir a la Universalitat no provinciana + presa de terra”, diu Casellas a la presentació del manifest Esporogen, que vam publicar aquí. 

Si són flors, floriran és el primer disc que publica La cobla de sons essencials després dels fets de l’1 d’octubre. Les lletres traspuen la urgència d’un moment polític que demana compromís. Les danses s’empelten aquí amb la cançó de protesta. Més enllà del manifest polític, hi trobem també un manifest estètic, ja que Casellas no es cansa mai d’explicar la seva poètica mentre desplega el seu art. Marcel Casellas encaixaria de ple en la definició que l’antropòloga Josefina Roma fa d’Aureli Capmany: “un home que va entendre la necessitat d’arrelar-se en una tradició cultural per bastir-se una personalitat. Havia de practicar tot allò que estudiava per viure-ho. Sense recerca no hi pot haver una bona pedagogia”. Aquesta vocació per comunicar un món propi i assegurar la transmissió del patrimoni musical el converteix en un Capmany dels nostres dies.