Una gran senyora de les lletres

8.09.2016

Assisteixo al lliurament del XX premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas. És un acte especial: guardonar algú que no ha buscat mai la fama sinó viure dignament de la feina que li agrada és un gest contrari al signe dels temps, que honora la institució que atorga el premi.

Anna Casassas | © La Setmana

Anna Casassas | © La Setmana

El músic Eduard Iniesta enceta l’acte amb un deliciós pròleg musical tret de «La petita casa de mi mateix». Però avui no és dia per a recolliments poètics; de fet un homenatge públic en seria un perfecte antònim. En el marc de la 34ena edició de la Setmana del Llibre en Català, al cor de la ciutat i en plena via pública, la que treballa amb les paraules dels altres, acostumada a la solitud com a eina i al silenci com a caixa de ressonància, es resigna de bon grat a ser objecte dels focus.

Des que es va instituir el 1997, el Trajectòria havia recaigut potser en altres traductors (Quim Monzó, Maria Antònia Oliver) però no específicament per la seva tasca en aquest camp. Joan Sala, president de la Setmana, es congratula que la decisió dels membres del jurat hagi recaigut en una traductora, un reconeixement que d’alguna manera la Setmana vol fer extensible a tot el col·lectiu. En efecte, en som uns quants, els que hem vingut a «recollir» el premi. Al meu voltant vaig veient cares de viciats de la traducció literària: Bel Olid, Albert Torrescasana, Jordi Martín Lloret, Dolors Udina, el clatell del Pau Vidal… I viciats literaris afins, com els orgullosos editors Eugènia Broggi, Pilar Bertran, Jordi Rourera, Bernat Puigtobella, Adriana Plujà…

A l’escenari, ara l’Anna pren la paraula. Jovial i gens protocol·lària, agraeix el premi en nom de tots els companys, aprofita l’avinentesa per recordar que els lectors tenen dret de saber de qui són les paraules de l’autor estranger que llegeixen, i insta editors a posar el nom dels traductors a la coberta i els periodistes a esmentar-lo. Després d’evocar els àpats de la infància, en què els Casassas, devots dels mots per via genètica, dinaven i sopaven amb el diccionari a taula com un comensal més, té un record pels autors que li van inocular la passió de les lletres: Albert Jané i el mític Cavall Fort, els autors de La Galera Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas. Generosa, diu que vol compartir el guardó amb tres traductors especials per a ella: Joaquim Mallofré, Joan Sellent i Francesc Parcerisas. Acaba la seva intervenció suggerint la celebració d’una taula rodona sobre la traducció, amb tots els actors implicats, i no es descuida de subratllar la labor imprescindible de llibreries i biblioteques. Ni de comentar la companyia que fan, a la xarxa, els correus electrònics de la divisió de traductors de l’AELC.

A continuació, Xavier Albertí, director del TNC, oficia de mestre de cerimònies del programa d’homenatge. Assegut amb l’Anna en una tauleta on comparteixen un te aromàtic, Albertí llegeix amb dicció impecable diversos fragments d’obres traduïdes per Casassas (Oh, el Claudio Magris!). Sona tan bé, que ens queda clar que han estat traduïts sense música, en total concentració, per algú que domina els ritmes de la prosa. Entre un fragment i altre, apareixen uns sobres, no veig què contenen, però el cas és que conciten la presència de persones estimades del món de Casassas.

La primera a parlar és la seva germana Maria, que recorda que quan ella era adolescent el nap-buf de l’Anna sabia molt més vocabulari que tota la colla. La segona sorpresa, i bona, és una esplèndida Carme Sansa, que va ser mestra de parvulari d’aquella nena d’ulls d’atzabeja que ho entenia tot a la primera. «… i ara resulta que aquell petarrell és una gran traductora». Davant d’aquesta frase, qui enyora cap dissertació acadèmica sobre l’ofici? L’actriu evoca amb gratitud que l’Anna, traduint Lei dunque capirà, de Claudio Magris, hagués intuït que el text, que no és teatral, era ideal per ser recitat per ella. La clarividència de Casassas va merèixer a la seva amiga actriu el Premi Nacional de Teatre 2012. Jo estic lluny, però m’arriba l’escalf de l’abraçada que es fan.

Després que Albertí llegeixi un fragment d’Ànima, de Wajdi Mouawad (Periscopi, 2014), el seu editor, Aniol Rafel, té literalment unes paraules sota el braç per a l’Anna. Els majúsculs mots apuntats a la xuleta són: passió, excel·lència, ofici, respecte (per ella, pels lectors, pels autors), dignitat i complicitat.

Les últimes convidades a beure una intempestiva tassa de te vespertina són la directora de la biblioteca de Banyoles i la Montse, una lectora que ve en representació del club de lectura que l’Anna hi va fundar fa uns anys i que va dinamitzar, abans que el també traductor Albert Torrescasana la succeís.

Damunt de tu només les flors és el lied de Frederic Mompou que clou l’acte. Ara ve el còctel. Llàstima que me n’haig d’anar cap a casa a rematar les pàgines franceses que em toquen avui.