Jorge Ribalta. Una fotografia de la veritat

9.01.2019

“La fotografia, sens dubte, menteix, però també diu la veritat”, escriu Jorge Ribalta en la introducció de El espacio público de la fotografía (Arcàdia / La Virreina Centre de la Imatge), recull de textos teòrics, estudis monogràfics i entrevistes. El fotògraf, investigador i comissari fonamenta gran part del seu treball en aquesta sentència. La postfotografia (digitalització, artifici, formalisme) ha fulminat la fotografia (memòria, realisme, una mirada excitada per l’altre). D’aquesta mort en neix una altra: la de la cultura documental (també el cinema), amplificadora de les lluites socials. L’assumpció de l’engany (doblegar-se a la postfotografia) ens deixa nus davant el cesarisme: “L’oblit històric de la cultura documental contradiu qualsevol horitzó de radicalització democràtica”. El flash ha perdut vocació social. És l’era del “significant buit”.

Jorge Ribalta. | Foto: Arcàdia

Una altra convicció que impregna la feina de Ribalta (Barcelona, 1963) és la concepció de l’espai expositiu com una “esfera pública democràtica”. En la sala encara aflora la materialitat; percepció excepcional en temps de virtualitat i immaterialitat desfermades. L’experiència és corporal. Fora de la pantalla som cossos; estem igualats. Sentir la pell de l’espai, apunta Ribalta, és una manera d’interrogar-nos, de qüestionar la nostra condició de visitant, més enllà del contingut que acullen les parets. Un contingut que, per altra banda, ha de ser, segons el fotògraf, “un art dels assumptes públics”. El recull va carregat de defenses i polèmiques en aquest sentit: la fotografia és un “instrument d’emancipació”.

El llibre –fèrtil, resolutiu– reprodueix generosament l’engranatge de motivacions, posicions i obsessions (la fotografia obrera) de Ribalta. La selecció inclou textos escrits a partir del 2001 publicats en premsa (Oxford Art Journal, Público), catàlegs o llibres d’art. Diversos escrits estan vinculats al període en què Ribalta va ser responsable de Programes Públics del MACBA (1999-2009), càrrec clau de la seva trajectòria. És la casella, de fet, des d’on ha amassat i perfilat el seu discurs. “Va ser allà on va sorgir la pregunta del document”, assenyala. Ribalta, però, no només reflexiona des de l’interior de la institució; ho fa també des de l’exercici del comissariat (segons Antoni Munnéeditor d’Arcàdia, “és el personatge més important del comissariat de fotografia a Espanya”), la crítica (“contrapoder”, “necessitat d’intervenir”) i el disparament: no hem d’oblidar que és fotògraf en actiu (Laocoonte salvaje, sobre els àmbits del flamenc, i Johnny, inspirada en John Heartfield, impulsor del fotomuntatge, són dues de les seves sèries més recents).

Dividit en tres parts, el recull obre amb una primera divisió (Genealogías) dedicada a assumptes de caràcter històric, compendi de tendències generals. Apareix, doncs, el Ribalta investigador. En aquest punt és imprescindible llegir la reflexió que  fa a partir d’un diagnòstic de Williams J. Mitchell sobre la mort de la fotografia que, el 1992, l’arquitecte equival a la mort de la pintura “150 anys abans”. Photoshop esdevé un dels grans criminals (no és l’únic, és clar). També de lectura obligada és el primer text d’aquest apartat. Ribalta hi aborda la imatge testimonial, la subalteritat i l’esfera pública. El text està vinculat a la primera exposició que va dirigir a La Capella del MACBA (Procesos documentales, 2001). Treuen el cap Sekula, Miserachs, Wiseman (Ribalta també manipula la projecció: “La idea documental ha estat sempre més elaborada en el camp del cinema que en el de la fotografia”), entre d’altres. És un treball sembrat d’obres que exposen “les condicions històriques i geopolítiques en què viuen alguns grups subalterns”. El testimoni com a gènere narratiu, valor i ús del treball artístic.

El segon apartat agrupa estudis monogràfics sobre autors i obres: Helen Levitt (el carrer com a espai democràtic), Paul Strand (una lectura política de la seva fotografia obrera), Robert Adams (fotografia de caràcter apocalíptic, sense ironia: el suburbi nord-americà, la tala d’arbres) i Marc Pataut (feina amb el col·lectiu Ne Pas Plier, treball profundament social).

La tercera part aglutina tota classe de materials, inclosos els de vocació “més polèmica i especulativa”. Salpebren les tres seccions quatre entrevistes. Donant a l’última (Devenir Jekyll; una conversa inèdita amb Valentín Roma) la condició d’epíleg. Un tête-à-tête en què Ribalta alterna i creua les seves dues i principals meitats: comissari i fotògraf. “La columna vertebral de tot el meu treball com a comissari (…) és intentar articular una comprensió de la fotografia com un art de servei públic”, assenyala Ribalta, que resumeix en aquesta declaració el motor recurrent de la seva tasca polièdrica: artista, historiador, curator.

Ribalta tornarà aquesta primavera a La Virreina (el 2016 va comissariar Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004) amb Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, on documenta la mutació d’aquest espai (fotografia, és clar, però també investigació històrica i toponomàstica). La plaça –situada darrere la Boqueria– acull actualment la nova Escola Massana i un edifici d’habitatges de protecció oficial projectats per Carme Pinós, transformadora, a més, del mobiliari urbà de l’espai.

El de Ribalta és l’últim volum de la col·lecció de llibres editats entre Arcàdia i La Virreina Centre de la Imatge. Una col·lecció “emancipada de tota la resta”, és a dir, desvinculada de les exposicions (per exemple, la feina sobre la plaça Gardunya no apareix en el recull de Ribalta, que, de fet, ha aparegut uns mesos abans de la mostra). “Renunciem a gastar-nos diners fent catàlegs, preferim fer llibres. Això ens permet treballar amb figures i trajectòries”, apunta Roma. Abans de Ribalta han estat compendiats els discursos d’Alexander Kluge, Copi i Josep Quetglas.